catalàcastellano
notícia

Nerea Barjola: "El mur al terror sexual és el feminisme"

 

 

Per Anna Celma

El cas Alcàsser, l’any 1993, es refereix a la desaparició forçada de tres noies valencianes -Antonia Gómez, Desireé Hernández i Míriam Garcia- quan es desplaçaven cap a una discoteca. Miguel Ricart i Antonio Anglés van ser els autors de l’abducció i posterior violació, tortura i assassinat de les joves. Nerea Barjola analitza a Microfísica sexista del poder la relació de complicitat entre els mitjans de comunicació i el sexisme patriarcal que perpetuen les violències contra les dones a través de la cobertura que es va donar al crim. En el pròleg, escrit per Silvia Federici, l’escriptora italiana conclou que “els mitjans no són espectadors passius, sinó participants d’un projecte polític que és l’equivalent a la cacera de bruixes”. En conversem amb Barjola.


Per què vas escollir estudiar aquests assassinats?

Tenia tretze anys en el moment del crim d’Alcàsser. Fins aleshores no sabia que pel fet de ser dona em podia passar allò que els va ocórrer a les tres adolescents. Més endavant, al Màster de Gènere de la Universitat del País Basc, vaig decidir estudiar la violència sexual i els mecanismes que condicionen les quotidianitats de les dones. Aleshores em vaig adonar que el meu primer relat de terror sexual va ser aquell crim. També el més terrorífic, perquè els mitjans de comunicació ho van publicar absolutament tot i van fer un tractament de la notícia terrible. No hi ha detall que no coneguem. Però cada generació té el seu propi relat sobre el perill sexual: hi ha dones que han viscut el de Marta del Castillo o recentment, el de Diana Quer.
 

El crim d’Alcàsser passa a principis dels 90. Pots resumir-nos la connexió amb el moment històric en què es dóna? Quins efectes té?

Per explicar aquesta associació i la importància de contextualitzar el crim d'Alcàsser he de parlar del text de Judith Walkowitz “La ciutat de les passions terribles. Narracions sobre el perill sexual a la Londres victoriana” (1995), on estudia els crims comesos el 1888 per Jack l'esbudellador. Walkowitz no investiga els assassinats ni el macabre d'aquests: posa el focus en les dinàmiques socials i culturals del moment històric. S’adona que els crims es produeixen en un moment de feminisme efervescent. Les dones de classe mitjana estan començant a prendre l'espai públic. Llavors es construeix un relat al voltant dels assassinats que funciona com un avís alliçonador a totes les dones.
 

En el crim d'Alcàsser hi ha un patró similar?

Extrapolo la idea i veig que hi ha un moviment feminista a la dècada dels 80 molt potent que desestabilitza mites i estereotips. El crim passa quan s’estan començant a incorporar noves llibertats. S’havien assolit avenços en matèria penal i legislativa, amb canvis socials associats: la llei del divorci, dels anticonceptius, la reforma de l'avortament… que, a la pràctica, resultaven en una autonomia de les dones. Era un atac frontal a la institució de la família imposada pel franquisme.
 

I quin impacte té Alcàsser?

Tot allò que el feminisme va desestabilitzar es va intentar restaurar a través d’aquest relat de violència sexual: el retorn a la llar per a les dones com a sinònim de seguretat i la pèrdua de l’autonomia del teu cos i de l’accés a la llibertat sexual. La violència masclista és normativa. No són fets aïllats. Contextualitzar els crims de violència sexual és important per entendre’ls.
 

Es pot relacionar la idea de Walkowitz de les “dones públiques” amb la “terra de ningú” que desenvolupes al teu llibre?

Clar, precisament articulo aquest concepte com l’espai en el qual transita la dona pública. Terra de ningú és la possibilitat que el sistema heteropatriarcal habilitarà perquè les dones, en absència de protecció masculina, siguem públiques: és a dir, de tots o de qualsevol. Som dona pública quan no tenim un home al costat.
 

Aquesta idea de ser d’un home em fa pensar en una vinyeta recent de Flavita Banana on un senyor pregunta a un nodrit grup de dones que si aniran elles soles a la vaga.

Això mateix, milers de dones soles vam anar a fer la vaga (riu).
 

Llavors, les amenaces de les violències sexuals es tradueixen en una demanda de reclusió de les dones a l'espai privat. Et va passar?

A casa meva no vaig tenir aquest bombardeig de “no vagis per aquí sola, no parlis amb desconeguts”. Però sí una violència més subtil, relacionada amb la disciplina del terror sexual que teoritzo. No és només que rebis avisos correctius: consisteix en la por terrorífica a què em pugui passar tot el que els hi va passar a elles. Jo vaig sofrir moltíssima por, però no la vaig verbalitzar.
 

No ho vas explicar perquè està tan incorporada que es fa natural?

Ho tenim automatitzat. Mecanitzes la por i les reaccions en resposta. L’avís alliçonador és silenciós, constant i pervers. Per això, el mur al terror sexual és el feminisme. Ho combatem amb l'autodefensa feminista. Alhora, és feminista no flagel·lar-se per sentir aquesta por.
 

Quines alternatives hi ha davant de la por restrictiva? Perquè fins i tot estratègies de protecció mútua o d’autoprotecció sovint resulten en un monitoratge perpetu de les dones. Per exemple, trucar-nos, avisar quan arribes a casa, quedar-te a dormir amb persones conegudes per no tornar sola de nit...

De cara a la criança no és fàcil traslladar precaució sense traslladar por. Però ambdues s’han de contextualitzar: vivim en un sistema heteropatriarcal en què la violència masclista és una amenaça real. Educar en el feminisme és l'única fórmula.
 

Em fas pensar en el moviment Me Too i en molts homes que han dit que no sabien que aquestes violències sexuals passen cada dia.

Aquesta afirmació tan rotunda, “no m'imaginava que us passés això”, em sembla una fal·làcia. Han de fer un exercici d'honestedat. Ells saben perfectament quins són els seus privilegis, coneixen els drets que posseeixen sobre la vida i els cossos de les dones. Saben de què estem parlant quan diem que tenim por. I molts d'ells ho practiquen.

És especialment pervers quan es dóna a espais que, en principi, es designen com a feministes.

O d'esquerres (riu).
 

Tornant al llibre, expliques que les dones no desapareixem, sinó que ens fan desaparèixer. És semblant al “no morim, ens maten” que combat la tendència dels mitjans a invisibilitzar els feminicidis. Per què la violència contra les dones s’entén com un fenomen natural?

Quan una societat construeix un relat que culpabilitza a la víctima està protegint les seves estructures fundacionals. Els relats de perill i de terror busquen perpetuar el masclisme, el sexisme i la violència sexual. A partir d’aquí, empro el concepte de “desaparició forçada”, les desaparicions en règims autoritaris. Ho trasllado a les nostres societats, que també són autoritàries: es tracta de règims sexistes que ens estan fent desaparèixer. Necessitava una idea que em permetés articular que la violència està naturalitzada perquè la vida de les dones, en un sistema heteropatriarcal, no val res.
 

Abans has citat alguns noms: Diana Quer, Marta del Castillo… Quins altres casos hi ha de relats comunicatius que han revictimitzat i construït terror sexual a través de crims contra dones?

La pregunta seria: quan hi ha hagut un relat que no les culpi per tal de construir terror sexual? No en conec cap on no s’hagi acusat la víctima directa i/o a les dones de l’entorn: la mare, les amigues…
 

Les violències sexuals són una xifra negra, que siguin invisibilitzades també és sistèmic?

Clar, perquè si dius que has sofert una violència sexual pateixes una violència doble: la de l'agressió i la social quan no se't creu. Combatre-ho amb feminisme és molt important, insisteixo. Les campanyes de “Germana, jo sí et crec” són vitals. És un posicionament polític feminista que ho canvia tot enfront d'aquest relat de terror i de culpa.
 

En parlar de terra de ningú, feies referència a homes desconeguts. Quan els agressors són coneguts, ja no és extrapolable?

Improvisaré per contestar. Podríem parlar de terra de ningú fins i tot quan són coneguts en el sentit que moltes dones són assassinades per parella o exparella quan ja estan separades i les assassinen al carrer. El fet que la vigilància no sigui sobre els agressors en els casos de violències de gènere, sinó que es coarti la llibertat de les víctimes, és terra de ningú. Facilita un espai en el qual existeix la possibilitat que ell pugui decidir sobre la vida i el cos d'ella. La forma que té la societat de protegir la dona agredida és castigant-la i ficant-la a casa, altre cop. O coartant la seva intimitat. Hauria de ser al revés!
 

Com vas abordar les entrevistes al voltant del crim d'Alcàsser per al teu llibre?

Hi ha molts testimonis que s'han quedat fora perquè la meva perspectiva és feminista: prioritzava respectar les fonts. Van parlar amb mi perquè els va semblar interessant la proposta de resignificar el cas Alcàsser.
 

Llavors heu fet memòria històrica?

Clar! En el llibre em centro en un moment i entorn concret, però després m'han arribat molts altres testimonis. Hi ha moltes dones que se senten interpel·lades. Fem memòria social en recuperar aquest crim des de la perspectiva feminista.
 

Es deixa de posar el focus en el moment informatiu candent i se li dóna importància no només pels fets sinó per les conseqüències d’aquest crim?

Això mateix. L’important són les disciplines que traslladen els relats de perill sexual. Especialment amb una cobertura mediàtica tan crua… No és fàcil oblidar-ho. De fet, per moltes de les entrevistades, Alcàsser segueix suposant un tabú. Reviuen aquest terror. És necessari reconstruir un relat sense morbositats, perquè cada cert temps aquest crim reapareix en els mitjans de comunicació.
 

Ah sí?

Netflix ara vol fer una sèrie-documental. De què parlaran? Ens ho podem imaginar. Fins i tot em sembla contradictori: si és documental quines són les vostres fonts? Com les tractareu? Teniu perspectiva feminista? Hi haurà un debat que permeti repensar com tractem els crims de violència sexual o voleu tornar a fer “oci”, com ja va passar als 90? És una precaució que hem de tenir enfront del tractament de la premsa en aquestes violències. Alhora, he pogut parlar sobre el meu treball amb estudiants de Periodisme. Ara hi ha moltes més joves periodistes conscienciades i a poc a poc aconseguirem, entre totes, canviar la forma en què se'ns tracta en els mitjans de comunicació.
 

Alguns dels programes que al seu moment van tractar el cas d'Alcàsser amb morbositat i manca de respecte es van sumar a la vaga feminista el passat 8 de març. Ana Rosa Quintana i Susana Griso, per exemple. Què en penses?

Doncs que del que és important parlar és de les dones que estan en treballs precaris i s’ho van jugar tot fent vaga. També de les treballadores de la llar que no van poder parar aquell dia però van penjar els seus davantals al balcó. De tot el treball, de l’organització impressionant i de la militància feminista que ha fet una fita històrica. És obvi: les dones que em cites no tenen rellevància en aquesta mobilització. Importen les que s’ho van jugar tot per defensar els seus drets als carrers. És veritat que tant Susana Griso com Ana Rosa Quintana mouen un sector de població que s'ha vist interpel·lat, però aquesta interpel·lació no l'han feta les presentadores, sinó les companyes feministes. Són elles les que han aconseguit que fins i tot persones com Griso i Quintana no poguessin ignorar la vaga, que es veiessin forçades a posicionar-se perquè no podien obviar-la.

 

 

Entrevista publicada a la Directa, 20/03/2018

 


21/03/2018 08:56:24