noticia
Islamofòbia i exclusió social
Por Ester Rams
Un estudi del 2004 constatava que el 80% dels ciutadans de l’Estat espanyol qualificava els musulmans d’autoritaris, un 57% com a violents i un 20% estava d’acord amb l’expulsió dels marroquins.
Aquestes dades reflecteixen el que s’ha anomenat islamofòbia, és a dir, l’hostilitat i la por sense fonament cap a l’Islam, i, en conseqüència, cap a les persones musulmanes. Una hostilitat que es tradueix en un tracte desigual i en l’exclusió de les esferes polítiques i socials. I malgrat que és evident que les persones musulmanes pateixen altres i diverses formes de discriminació, que vénen donades per la seva condició de migrants, podem dir que l’estigmatització que es dóna sobre aquesta religió agreuja la seva situació.
UN NOU RACISME
Es tracta d’un nou tipus de racisme, que ja no apel•la a la raça sinó a les diferències culturals i religioses; entenent que ens separen de manera inevitable i per sempre i que dificulten la convivència. Aquestes idees, que semblen no tenir en compte que el contacte entre cultures s’ha donat al llarg de tota la història de la humanitat, ocupen un lloc important en la política contemporània dominant i no les hem de veure com la manifestació d’un rebuig social d’una part de la població. Com defensen diversos autors, entre ells l’antropòleg Manuel Delgado, el nou racisme cultural és una fòbia social induïda des de determinats centres de poder per justificar i afavorir l’exclusió i l’explotació de la població inmigrada en l’àmbit intern i el saqueig del petroli i dels recursos a escala mundial.
LA CONSTRUCCIÓ DE LA POR
L’any 2008 hi havia a Catalunya unes 380.000 persones musulmanes. Es tracta d’una comunitat molt gran i diversa, malgrat que això quedi invisibilitatzat pels estereotips que s’associen a l’Islam. Aquesta religió se’ns presenta com incompatible amb els valors i les pràctiques socials autòctones i com una amenaça per a la nostra seguretat. Aquest darrer aspecte es veu reforçat pel context mundial post 11-S i 11- M, que insisteix en el principi de desconfianza i prevenció securitària que cal adoptar respecte a la presència de musulmans als països occidentals. Les lleis tenen un paper important en la definició de les condicions de vida i en la construcció de la imatge de la persona migrant. I les d’estrangeria mostren la migració com a problema que cal controlar, com si fos una invasió de l’Estat del benestar que posa en perill els serveis i drets dels autòctons.
LLEIS D’EXCEPCIÓ
D’altra banda, la llei antiterrorista –legislació d’excepció poc garantista amb els drets dels imputats– ha estat utilitzada àmpliament contra el nou terrorisme internacional. Entre els anys 2006 i 2007 s’han fet 327 detencions.Un 46% de les persones ha quedat en llibertat sense càrrecs després de la detenció, i de les persones empresonades de forma preventiva només un 10% (un 5% si comptem totes les detencions) tenen una sentència ferma. Les dades mostren una aplicació indiscriminada de la llei, cosa que transmet una imatge de perill. Així, mentre les detencions són àmpliament retransmeses pels mitjans de comunicació, mai es dedica ni un minut a parlar dels alliberaments. I això contribueix a mantenir aquesta comunitat atomitzada, en la invisibilitat i en una situació que li dificulta la lluita per unes millors condicions socioeconòmiques, de reconeixement i de mobilitat social.
La ressenya
Islamofobia y construcción del enemigo en la era post 11-S és el subtítol d’aquest llibre publicat per l’Editorial Virus. Centrat en les conseqüències de la islamofòbia desfermada des dels atemptats de l’11 de setembre del 2001, el llibre documental dedicat a Sebastià Salelles —advocat mort ara fa un any— recull articles, entre d’altres, del president de la Junta Islàmica Catalana, Abdennur Prado, del professors de dret penal Iñaki Rivera i d’antropologia Alberto López Bragados. L’anàlisi de l’operació policial del gener del 2008 al Raval, que ha portat a la presó 11 ciutadans d’origen paquistanès i indi, serveix d’exemple per veure les pràctiques i els discursos amb què es construeix aquesta por a l’altre i que suposen una violació dels drets fonamentals de les persones musulmanes. Així, sota l’acusació (sense proves) de voler atemptar al metro de Barcelona, es criminalitza tota una comunitat. Davant d’això, Rastros de Dixan vol ser una denúncia i una
resposta al judici paral·lel i l’estigmatització que estan patint aquestes persones i les seves comunitats.
Article i ressenya publicats a La Burxa n.º 131, juliol 2009
