Un lladregot de pell pudenta

Per Andreu Sotorra

El realitzador basc, Juanba Berasategui, un dels pioners en el cinema d'animació espanyol, ha estrenat aquest any la seva quarta pel·lícula, basada en El guillot lladre, una novel·la d'aventures de l'escriptor i guionista, Koldo Izaguirre. És així com Berasategui ha pogut entrar, a través del món virtual de les imatges, en la cultura popular del País Basc, tenint en compte que les aventures d'aquest mascle de la guineu, el guillot, capaç de convertir-se, en la ficció, en un ésser humà, dóna una visió no gens idealitzada dels boscos i les muntanyes basques, de la seva gent més ancestral i, sobretot, d'un personatge mític, conegut amb el nom de Barriola, un carboner del segle XVIII que habitava a la serra d'Aizkorri i que, segons diuen, va ser també un famós i admirat lladre de camins i, com tants bandolers antecessors seus en segles anteriors, amic dels pobres.

A partir de contes i llegendes del País Basc, l'autor Koldo Izaguirre, en aquesta nova edició en àlbum il·lustrat amb imatges de la pel·lícula, fa un fresc on barreja la faula amb un rerefons humà ple de lluites socials, d'interessos personals que creen conflictes entre veïns de llogarrets, i del paper dels carboners en un moment que el carbó comença a caure en desgràcia i la crisi s'agreuja quan les noves carreteres allunyen de la recaptació d'impostos aquells a qui podien fer pagar per deixar-los passar pels vells camins del seu territori.

Un relat d'aventures amb lectura actual que, amb un estil poètic, tracta el tema de la supervivència i del campi qui pugui per salvar la pell, ni que sigui una pell pudenta, mai més ben dit, tractant-se del ram de les guineus. El guillot, com el carboner Barriolo, el vell assaltador de camins del segle XVIII, coneix tots els topants del bosc, però sap que no sempre pot actuar sol. Per això accepta l'amistat del voltor, que pot volar molt alt, per veure-hi més enllà de les copes dels arbres, per escodrinyar tots els racons i els camins i per aprofitar-se, pels seus serveis, fent de mitjancer, d'una part del botí que en treu el guillot lladre.

I la cosa no s'acaba aquí perquè, el guillot lladre-Barriolo carboner, professional com és de l'especialitat d'atracar viatgers de camins, rep de les autoritats d'un dels pobles afectats pels impostos de pas que no poden cobrar pel transport del ferro, la proposta que continuï robant, però que robi per a ells. Una vegada més, la llegenda i la veu popular troben el seu referent en la societat contemporània. I és que, per a alguns, d'abans i d'ara, no sempre és veritat aquella cantarella de soterrani de metropolità que diu que és preferible pidolar abans que robar, ni que robar sigui més trist.

A Barriolo, al guillot lladre del conte, assaltar camins li és com un esport que li fa pujar l'adrenalina. Per això, en les seves emboscades, fins i tot cau, en una ocasió, rendit d'enamorament per una damisel·la que, com ell, tant potser a vegades humana com a vegades una gallina presumida. En els contes, i en el cinema d'animació també, la fantasia mou muntanyes.

Ressenya publicada a la revista de literatura infantil i juvenil Cornabou el 15 de juliol de 2009

El guillot lladre