25 anys sense Foucault

Irradiador d'idees, guru o dimoni, Michel Foucault va afavorir el debat intel·lectual del seu temps. Dos llibres ens aproximen la seva obra

Per David Castillo

Com una mena de savi grec guiant els seus deixebles, Michel Foucault va ser una estrella fastuosa de la filosofia en un moment marcat per les provatures, la curiositat i les revolucions de vellut a Occident. Han passat 25 anys, tot i que sembla que va ser ahir quan el pensador no va poder evitar el setge de la malaltia i va caure víctima d'una plaga que eliminaria una part de l'avantguarda de l'art contemporani. En una altra època hauria estat la tuberculosi, Foucault va ser devorat per una epidèmia que es podria incloure com a epíleg en alguns dels seus assajos sobre el desig, l'ètica i la moral. Amb les seves paraules claus, Foucault va ser un mestre pensador, però sobretot un incitador a la reflexió sobre les idees i la vida. No sé si se'l va entendre prou -calia ser un iniciat- i sovint els seus llibres es van vendre com a producte d'una moda. En qualsevol cas, potser el podríem veure com un esglaó d'una manera de concebre la vida d'una manera intel·lectual, una síntesi poètica d'unes escoles filosòfiques franceses que els revisionistes acusen de sofistes, però que van revitalitzar el paisatge cultural. Coincidint amb l'aniversari de la mort han sortit nombrosos volums i reedicions. M'agrada sempre acostar-m'hi a través de la biografia de Didier Éribon publicada per Anagrama fa anys. Tot i les crítiques que ha rebut dels talibans, continua sent una guia aclaridora i accessible. Com a complement,
entre les novetats m'agradaria destacar dos llibres: Foucault. Pensamiento y vida (Paidós), a càrrec de l'historiador i amic personal del filòsof Paul Veyne, i De vagos y maleantes. Michel Foucault en España (Virus), de Valentín Galván, una panoràmica sobre la situació del tardofranquisme i la Transició amb l'excusa de les lectures que es van fer de l'obra del pensador.

Són dues interpretacions que mantenen l'actualitat d'un enfocament de la realitat peculiar, fins i tot amb punts de coincidència. Per exemple, Paul Veyne recull les paraules de Foucault quan plantejava que no s'havia d'utilitzar el pensament per donar a la pràctica política un valor de veritat. La reforçava amb una premissa posterior clarament cartesiana: "No utilitzin l'acció política per desacreditar un pensament com si no fos res més que pura especulació". Per la seva part, Galván recrea l'ambient dels setanta, de gran vitalitat política i intel·lectual. Fixa un fresc en què els textos de Foucault van entrar a la universitat i als nombrosos fòrums socials gestats en els àmbits més insospitats, des d'una associació de veïns fins a les organitzacions que exigien un tractament llibertari per als presos i per als tancats en manicomis. Des de la recepció acadèmica fins a la lluita del carrer, Valentín Galván no s'està de subratllar els debats que el discurs crític de Foucault va provocar: "Per a alguns no varen ser més que una mera moda intel·lectual en la seva època d'enfants terribles o de comunistes de saló -tipus Fernando Savater, Josep Ramoneda o
Gabriel Albiac- abans de començar a exercir d'intel·lectuals orgànics del nou règim. Tanmateix, abans i ara les reflexions de Foucault continuen sent un referent fonamental per a l'anàlisi de les formes d'opressió i l'elaboració de nous discursos emancipatoris".

El discurs militant de Galván contrasta amb el més evocador de Veyne, que té moments epifànics d'una gran nostàlgia. Com quan li deia: "Escolta, Veyne. ¿No creus que en literatura hi ha coses que estan per sobre de tot? Per a mi, el passatge d'Èdip cec al final d'Èdip rei...". O quan evoca que les classes de Foucault al Collège de France atreien gentades, només comparables a les que atreia Henri Bergson. Fins i tot hi anava un antic secretari de Stalin. Heterodox i elegant, continuador de Montaigne, Michelet, Lacan, Bachelard i altres planetes del firmament de les idees, Michel Foucault va morir al començament de l'estiu del 1984 a La Salpêtrière, curiosament el mateix hospital en què va realitzar les pràctiques que van servir de fonament a la seva cèlebre Història de la bogeria, un monument a la cultura a través de la seva gran amenaça. Ha passat un quart de segle i sembla que la notícia és de fa un parell de setmanes. L'esperit de Michel Foucault, no obstant, no abandona l'horitzó de la nostra mirada.

Ressenya publicada al diari Avui, Diumenge 21 de febrer de 2010

  De vagos y maleantes