noticia
Xavier Diez: “Hi ha una por veritable a què se subverteixi el classisme que impera en la societat catalana actual”
Xavier Diez és historiador i professor d’educació primària, a més de portaveu del sindicat USTEC·STEs a Girona. Des de fa gairebé 15 anys, es dedica a investigar la història de l’anarquisme. Acaba de publicar amb l’editorial Virus Venjança de classe, un llibre que busca explicar el perquè de la violència en el que s’anomena com el ‘Curt estiu de l’anarquia’ de 1936.
Entrevista de Oriol Andrés
Quina és la tesis que defenses al llibre?
Les transformacions econòmiques i socials de principi del segle XX havien portat a una societat desestructurada i amb unes desigualtats brutals, en què les classes baixes estaven pràcticament sotmeses a un aparthaid social. Unes regles del joc no molt diferents al que passa actualment a molts països. Però si que hi havia una diferència, aquesta gent que se suposava que estava exclosa per la societat benpensant tenia una cohesió a partir d’un discurs igualitari alliberador, l’anarquisme, i una organització prou potent i cohesionadora, els grups d’afinitat anarquistes i la CNT. Als anys trenta, el cop d’Estat de Franco genera un vuit de poder, que fa que els anarquistes acabin controlant la ciutat de Barcelona i molts pobles. Llavors, de cop i volta veuen que han de fer la revolució. En aquesta hi ha morts i l’historiografia s’ha centrat a parlar dels morts però no del perquè la gent en aquest moment revolucionari mata.
Quin és aquest perquè?
El 1936 hi havia gent acomiadada per la seva militància, gent que havia estat humiliada, gent que havia patit abusos sexuals per part de capataços, gent que no havia pogut anar a l’escola, o que havia estat empresonada per reclamar drets. Quan es va assaltar la caserna de Sant Andreu, de cop tota aquesta gent es va trobar 30.000 mausers i va començar a demanar comptes. És una venjança de classe, que es remetia a fets molt pròxims. Un exemple, als pobles on l’any 1934 la repressió havia estat més dura, hi va haver més assassinats; en aquells on les classes benestants van evitar aquesta repressió, els comités del propi poble defensaven aquesta gent quan des d’altres comunitats hi anaven a pelar-los. La violència va venir propiciada per una situació de greuges infinits. També la guerra civil va ser una guerra entre classes, no entre nacions.
Quin és el context en el qual sorgeix aquesta revolució?
La República és un capítol de la història molt idealitzat i idealitzable per tot el que va venir després. Però la República va ser una època fonamentada en la por i la recança mútua. A Catalunya, a més, la situació era encara més complexa. Apart, d’aquesta classe obrera molt ben organitzada, hi havia una burgesia atemorida perquè deu anys enrere hi havia hagut una autèntica guerra bruta d’extermini dels sindicalistes, amb més de 500 morts. Aquesta burgesia, a més, havia desafiat obertament l’Estat, al negar-se a aplicar la jornada laboral de vuit hores aprobada el 1919. I s’havia deixat arrossegar en la promoció d’un cop d’estat per tal de deixar fora la CNT i no haver de complir les lleis laborals progressistes. Als anys ‘30 es catalitzen totes aquestes contradiccions. El dia 14 d’abril, els treballadors surten a celebrar la proclamació de la República perquè pensen que la situació canviarà però un dia després tot segueix igual. El drama està servit.
Perquè en aquell moment s’abraça a Catalunya l’anarquisme llibertari i no el socialisme marxista, per exemple?
A Catalunya hi ha una tradició llibertària molt important que prové del segon terç del segle XIX. En la meva opinió, és una qüestió de fiabilitat. Allà on hi ha grans empreses en les quals els treballadors poden arribar a pactes amb la patronal i aquests es complien, la via institucional era correcta. En canvi, en una societat com la catalana, fonamentada en petites i mitjanes empreses, amb poca productivitat i un marge de guanys petit, amb un empresariat molt vulnerable respecte al poder de l’estat, els compromisos no sempre es compleixen. Per tant, crear un partit o un sindicat de pacte amb elits per a que et representi no funciona. Cal acció directa. A banda d’això hi ha l’experiència de l’Estat. Mentre a França o Anglaterra, l’Estat, malgrat ajudés a les classes altes, exerceix un cert paper d’arbitre, a Catalunya és una segona font d’opressió: envia els pobres a la guerra; no hi ha escola; l’administració és corrupta. I a més és un estat en franca fallida, que no ha parat de perdre guerres i amb una moral col·lectiva baixa. En aquest cas, per a què crear un Estat? Posteriorment, el maig del 1937, les classes mitjanes –que s’havien beneficiat de les desigualtats- es van fer comunistes perquè aquests oferien un retorn a les jerarquies.
Que et porta a escriure aquest llibre?
És un llibre una mica sorgit de l’emprenyament. Jo no estava satisfet amb les preguntes i calia buscar respostes. En història, sovint es donen moltes coses per suposades sense que es percebi. Per exemple, que la violència revolucionària era un irracional, que eren uns incontrolats. Aquesta va existir, sí, està perfectament quantificada en estudis, no passa dels 8.400 casos, dels quals és difícil extreure’n qualitativament les circumstàncies. Tot historiador és fruit d’unes circumstàncies, d’una classe social, d’unes fílies i fòbies. I és molt habitual que un es miri el passat en funció dels prejudicis ideològics que tens sobre el present. Quan jo vaig cursar l’universitat, de la majoria d’historiadors la meitat eren del PSUC i l’altra meitat del Partit Comunista de Catalunya, però en gran mesura provenien d’una classe social mitja o mitja alta. Això els porta a tenir una mirada de superioritat sobre aquesta gent que va col·lectivitzar, que va igualar els salaris, no els consideraven un subjecte històric.
És un tema pretesament oblidat el de la revolució anarquista actualment?
És fruït de dos factors. Primer, el resultat de la pròpia transició que, com s’ha vist clarament, és la continuitat de les elits franquistes amb una oposició disposada a participar a les regles del joc. L’ordre actual està fonamentat en el 1939, no en el 1975. I en segon lloc hi ha el prejudici de classe del qual parlàvem. A les nostres classes benestants, encara els aterreix que la gent que no compta per res de cop pugui alçar-se i determinar unes regles del joc diferents. Hi ha una por veritable a què se subverteixi el classisme que impera actualment a la societat catalana.
Entrevista publicada al setmanari Directa, el 21 d'abril de 2010
