La conquesta del pa

Per Xavier Ferré

El mèrit d’aquest assaig és el plantejament de les causes per les quals les classes populars sortiren al carrer el juliol de 1936, no únicament per a combatre els feixistes, sinó per a construir un nou espai polític allibertat de l’explotació capitalista.

Xavier Diez, historiador aliè a preconcepcions reduccionistes, interroga els protagonistes, en copsa l’imaginari i, fonamentalment, n’explica els motius de revoltar-se. Però aquest objectiu no seria suficient si l’autor no hagués fet un esforç de comprensió i anàlisi a l’hora d’explicar com sorgí aquest autèntic moviment social hegemonitzat per l’anarcosindicalisme. I demanar-se sobre aquest aspecte implica un enfocament sociològic cultural per a exposar l’arquetipus moral, ètic, intel·lectual -als antipodes del noucentisme- que movia aquells protagonistes revolucionaris.

Lectures, associacionisme, naturisme, lluita contra la política especulativa de l’habitatge, el sentit de les col·lectivitzacions. Totes aquestes actituds intel·lectuals i transformadores -“l’argila de la cultura i la biga de l’acció”- no feien altra cosa que denunciar la tímida política social republicana: les mancances del New Deal  econòmic que, malgrat el seu esforç de planificació urbanística, no suposà, és clar, un salt qualitatiu cap a un nou model de societat socialista. Aquest seria el gran assoliment de la majoria social entre 1936 i 1938.
Venjança de classe no ha de confondre’s amb una reacció de ressentiment, sinó de justícia social. S’hi metaforitza la resistència a tot tipus de violències alienadores, i es retorna l’atenció a la historiografia que dignifica els vigents moviments socials autogestionaris, en part hereus del capital simbòlic de 1936.

Ressenya publicada al dominical Presència de El Punt, el 8 d'agost de 2010

  Venjança de classe