L'Estat com a primera divisió de la societat

Per Daniel Malet Calvo
Antropòleg i investigador del Grup de Recerca en Exclusió i Control Social de la UB

Pierre Clastres emprèn en aquesta obra un amplíssim estudi del Poder en les societats anomenades “primitives”. I ho fa amb un recull d'aportacions on aborda diversos aspectes de les comunitats ameríndies entre les que realitzà successives estades de camp: els mecanismes de control social davant les atribucions polítiques dels cabdills; les estructures de residencialitat i de parentiu que asseguren l'intercanvi entre grups i mantenen allunyades les desigualtats... Ara bé, els diversos capítols están atravessats per la tesi principal, per l'horitzó de la qüestió política, que és el vertader tema de l'obra: les societats dels anomenats “salvatjes” han sabut mantenir allunyat el perill del poder coercitiu, de la jerarquia, de la desigualtat, i ho han aconseguit mitjançant una sèrie de mecanismes de regulació que Clastres coneix i exposa a la perfecció.

L'autor parteix d'una crítica fonamental que pertany al camp teòric de l'antropologia, la crítica a l'etnocentrisme, aquella desviació de la mirada occidental que consisteix en jutjar segons els propis valors morals, polítics i econòmics a les altres formes de societat. A jutjat, però també a encasellar segons un esquema evolutiu preconcebut en funció d'una visió progressiva de la història. Clastres, autèntic enemic de la perspectiva evolucionista, mostra com no hi ha res que pugui ser carència en les societats índies, no hi ha una incapacitat en aquestes per assolir els graus de desenvolupament tecnològic, econòmic o polític que se suposarien naturals en la progressió històrica. És més, són societats que eviten a tota costa aquest progrés perquè saben molt bé el que suposa.

Poc temps abans, Marshall Sahlins havia revolucionat la visió dels pobles “primitius”
demostrant que les societats caçadores-recol·lectores eren de tot menys comunitats amb carències alimentàries. Ben al contrari, les anomena “primeres societats de l'abundància” perquè disposen de tot el que necessiten amb molt poques hores d'esforç, consagrant la resta del temps a activitats no relacionades amb la subsistència. Clastres seria un continuador d'aquesta revolució en el camp polític. Si els “salvatjes” (i ell empra aquest terme amb un orgull molt allunyat de la correcció política) no treballen més del que necessiten per viure és perquè en les seves societats no existeix un poder coercitiu que els obligui a l'acumulació, cosa que implicaria una divisió prèvia de la societat entre els qui s'aprofiten de l'esforç dels altres i els qui treballen, una acceptació de les desigualtats. Aquesta primera divisió de la societat l'anomena Estat, que en la seva forma més embionària prendria la forma d'un poder violent que escindeix la societat possibilitant l'explotació econòmica, i no a l'inrevés, com proposen els marxistes, de qui Clastres n'és un crític feroç.

Així doncs, les societats dites "primitives" serien caracteritzades no per les seves carències en una línia històrica evolucionista que sempre emfatitzaría "el que encara no han assolit" -l'Estat, la divisió del treball, les jerarquies, l'escriptura, el progrés tecnològic...-, sinó ben al contrari, pel que les societats amb Estat no han sabut evitar: l'adveniment del poder coercitiu, d'una violència estatal que escapa al control de la Societat, que ataca i controla des de fora de la Societat mateixa.

Fins aquí semblaria que estem parlant d'un text impenetrable, dirigit als especialistes o farcit de referents d'antropologia política indesxifrable pels que s'acosten per primera vegada a la literatura etnològica. Res més lluny de la realitat. La qualitat literaria de capítols com els que dedica als karai, profetes tupí-guaraní que condueixen a les seves comunitats a la cerca de la Terra-Sense-Mal, o el que dedica a la funció del dolor i la tortura en els rituals de pas com a factor d'integració en una societat d'iguals, es complementen amb la profunditat analítica de “el arco y el cesto”, potser el millor capítol, on desplega l'articulació de les funcions i representacions sexualment dividides entre els guayaquís, i les conseqüències estructurals que es presenten en les seves vides quotidianes. Aquest clàssic de l'antropologia política compta amb un equilibri sorprenent en els textos que el composen, i el lector va copsant relat a relat, concepte a concepte, la visió de Clastres sobre la naturalesa política d'aquestes societats i, de retruc, sobre la nostra mateixa.

Ressenya publicada al setmanari Directa, 22 de setembre de 2010

  La sociedad contra el Estado