L’Estat, el petroli i les lluites durant el segle XX

Per Àlex Vila

Fill de la Revolució Francesa, l’Estat-nació modern es va estendre al llarg del segle passat arreu del món, principalment amb l’aparició de nous estats després del domini colonial. La institució, que ha acompanyat la industrialització i que després del col·lapse de la Unió Soviètica és (gairebé) exclusivament capitalista, va començar el segle de manera liberal, després va esdevenir un Estat social i ara és neoliberal.

Ramón Fernández Duran, que ja va participar al llibre col·lectiu Globalización capitalista. Luchas y resistencias (Virus, 2001), aborda sintèticament aquesta trajectòria per contextualitzar com s’ha arribat a la imposició del neoliberalisme actual.

Occident: del ‘welfare’ a la crisi de legitimitat

Fernández Duran explica que, als anys 70, arran de la crisi del preu del petroli, “l’Estat providència” ja no podia garantir el desplegament de les polítiques socials que li asseguraven la pau social, justament en una època de forta conflictivitat. Llavors, es va passar a la “contrareforma neoliberal” i el primer que calia per aquest desmantellament era doblegar el moviment obrer. Per l’autor, que cita David Harvey i la seva Breve història del neoliberalismo (Akal, 2007), amb l’arribada de Ronald Reagan i Margaret Tatcher començaria la precarització laboral i un nou impuls cap a la robotització (per substituir la força de treball), requisits per instaurar una nova relació capital-treball. Així doncs, un cop s’imposa Margaret Tatcher, comença l’ofensiva neoliberal a l’Estat social (privatitzacions, retallades socials, més autoritarisme, etc.).

Com a resultat de les pròpies dinàmiques del capitalisme global, l’Estat entra cada cop més en una crisi de legitimitat i, segons l’autor, cobra importància la paradoxa d’Offe, que diu que el capitalisme no pot coexistir amb l’estat del benestar ni sense ell i, per tant, finalment adopta la forma d’un “Estat residual de benestar mínim”. Pel que fa al consum energètic, Fernández Duran apunta que “l’ús creixent de l’energia fòssil durant els més de 200 anys de societat industrial ha estat la sàvia que ha fet factible l’extensió mundial i el creixement de l’Estat modern” i que, amb la inviabilitat de continuar utilitzant aquesta font d’energia a un preu barat, es pot posar més en crisi la forma estatal.

Les lluites antagonistes

A la segona part del llibre, Fernández Duran fa un repàs de les diferents formes de conflictivitat utilitzant un enfocament global i una argumentació concisa i molt condensada. Divideix el treball en dues parts. Una primera, centrada en la primera meitat del segle XX, període on hi ha més conflictivitat; i una altra, on la conflictivitat va declinant a Occident però no al Sud i on també esclata l’islam polític i altres moviments retrògrads. El llibre també aborda l’erosió progressiva que pateix la vella esquerra (seguint l’argumentació d’Immanuel Wallerstein) i descriu com, després de la ruptura que va significar el maig del 68, cobren major protagonisme altres agents polítics com les organitzacions feministes, antimilitaristes, ecologistes, etc. En definitiva, nous (i no tan nous) moviments que arriben fins el 1999 i l’anomenada Batalla de Seattle i que, per Fernández Duran, representen un punt d’inflexió en la forma de lluita contra el capitalisme. Unes formes noves representades, també, per les diferents organitzacions indígenes que lluiten per preservar els recursos i el territori i per les quals l’objectiu no és la presa del poder, sinó, sovint, la seva dispersió. Per interpretar aquesta crisi global, al seu proper llibre, l’autor abordarà l’auge del fonamentalisme islàmic, que s’ubica geogràficament allà on es concentra la major part del petroli.

Article publicat al setmanari Directa n.º 206, el 24 de novembre de 2010

  El Estado y la conflictividad político social durante el siglo XX