Els ulls que tot ho veuen

Per Moisès de Pablo

Quan fan una recerca a internet, sigui de feina o de tipus privat, és ben fàcil que facin servir el cercador Google. Una empresa que des de la seva posició aparentment oberta, s’ha convertit en un autèntic imperi que s’ha menjat youtube.como amazon.com, els dos llocs de la xarxa més importants per veure vídeos o adquirir llibres. Què amaguen els directius de Google? Virus editorial està publicant una sèrie de llibres ben interessants sobre Internet, el seu impacte i diferents consideracions sobre la xarxa. No podia ser que, a escala mundial, la xarxa trastoqués la feina, les relacions socials o el passatemps del Primer Món, i això no tingués gaire reflex en el món editorial, a banda dels tutorials de torn o llibres de consulta. L’editorial, que fa llibres propis i es nodreix també de títols italians, tracta de resoldre aquesta mancança.

El lado oscuro de Google ens parla d’una empresa nascuda en un garatge, per part de dos enginyers, Larry Page i Sergei Brin, que com els aventurers del salvatge oest (s’han fixat que l’esperit de l’emprenedor és gairebé el del conqueridor del Wild West?), han modificat el món de la recerca de dades gràcies a l’algoritme Page Rank, el gran secret de la casa. Hi ha un abans i un després de Google a la xarxa, perquè els seus competidors, se’ns diu, com el gegant Yahoo que ha quedat petit, mai han disposat d’aquesta capacitat de Google per dirigir una publicitat encoberta. El text l’anomena capil·lar, diferenciada per a cada internauta, i per fer del petit ingrés de molts milions de persones, grandíssims beneficis econòmics.

Sota Ippolita hi ha un col·lectiu italià que estudia la xarxa: és significatiu que l’autor o autors no donin el seu nom. Por a represàlies? El capitalisme tou, com l’anomenen els autors, que defensa Google està basat en una mena de paternalisme dels empresaris: els treballadors de Google tenen piscina a les oficines, hi ha restaurants gratuïts, aula de jocs, s’improvisen partits de tota mena als pàrquings. És fer d’una consideració normal (no es pot estar 8 hores seguides davant d’un ordinador) una gegantina campanya de màrqueting favorable. Però, segons se’ns diu, Google també té una sèrie de punts foscos a considerar.

Aquest llibre és del 2007: en aquest interval, la megacompanyia, que sempre ha presumit de vendre sense fer mal o de no ser monopolística, s’ha menjat amazon.com, la plataforma de venda de llibres més important del món, s’ha dedicat a escanejar les nostres ciutats del planeta per traçar un megamapa global, ha adquirit Youtube, la plataforma més gran de vídeos mundial. I no contents amb això, han endegat una campanya per escanejar milers i milers de llibres. És com si el mite de la biblioteca d’Alexandria s’hagués reencarnat en una empresa que resulta perillosa, no només per la quota de mercat que ha adquirit, per com coneix els gustos i recerques dels seus usuaris, sinó per l’ús que es pot fer d’aquesta informació, i com s’ha ramificat per Internet, fins a convertir-se en el gran rival de Microsoft.

Google no ha dubtat a sotmetre’s a la censura xinesa per guanyar un 25% més del mercat mundial d’internautes, ha «robat» executius d’altres empreses, comportant-se igual que aquest capitalisme dur que diu rebutjar. Pel que diu Ippolita, fins i tot van amagar informacions d’ecologistes que atacaven els interessos d’alguns dels seus accionistes principals en una operació urbanística al Carib que amenaça l’ecosistema.

No se sap fins a quin punt Google se sotmet al control de les agències de seguretat nord-americanes. Fins a quin punt aquest monopoli serveix pel control o potencial espionatge a la xarxa? Sempre s’ha dit que la informació és poder, avui qui reparteix les cartes de la informació, qui les ordena, és totpoderós.

Ressenya  publicada al suplement Accents del Diari de Girona, l'1 d'abril de 2011

  El lado oscuro de Google