Sabaté: Una història tràgica, i fins a cert punt, heroica

Per Xavier Diez

Poques setmanes després de l’assassinat del llegendari guerriller Quico Sabaté, el  1960, l’historiador britànic Eric Hobsbawn visità l’Antonio Téllez (Tarragona, 1921 – Perpinyà, 2005). Sabia que Téllez, antic company de la guerrilla antifranquista i aleshores periodista de France Express acumulava documentació per a una història de la guerrilla urbana llibertària a fi d’homenatjar els seus antics companys caiguts Faceries i Sabaté. Amb el seu testimoni, Hobsbawn pogué redactar un capítol sencer del seu llibre Bandits, que permeté al públic europeu disposar d’una informació sobre la resistència armada a Catalunya vedada als catalans, i que encara avui continua essent un fet majoritàriament desconegut.

Tota una generació d’historiadors llibertaris van dedicar temps i recursos propis per preservar una memòria silenciada. Una crònica de resistents que no van caure en la resignació, i que combateren el franquisme en una guerra desigual, amb milers de caiguts. En aquest sentit, gent com l’Antonio Téllez, l’Eduard Pons Prades o el recentment traspassat Abel Paz van posar-se a fer d’historiadors, des d’una formació autodidacta, i amb un rigor metodològic superior al de la mitjana dels historiadors acadèmics actuals. En certa mesura, aquesta preocupació de preservació de la memòria corresponia a la certesa que, durant la Transició, el record de la guerrilla llibertària esdevindria incòmode per als polítics de la Transició. Per a ells, escriure els llibres d’una història on també havien participat, no deixava de representar la continuació de la guerrilla antifranquista, si més no des d’una perspectiva historiogràfica.

La redacció del primer Sabaté, farcida de notes erudites, referències i reproducció de textos originals, és de finals dels seixanta. I malgrat l’interès per algunes editorials anglosaxones, va conèixer la seva primera edició clandestina i autofinançada, en castellà, el 1972. Sis anys després, publicat per Plaza & Janés esdevingué un èxit. La història de Quico Sabaté, per l’exepcional personalitat del guerriller i l’aurèola ´mítica que se’n generà, implicà la publicació de diverses edicions en francès, anglès, italià, i segons expliquen, també alguna edició pirata en japonès. El 1992, la jove editorial Virus publicà una reedició curosament revisada, amb nova documentació provinent d’arxius policials en un treball d’una minuciositat exemplar, amb una exposició de dades que representa un gran ajut per als investigadors. Tot just fa unes setmanes, la mateixa editorial, coincidint amb el seu vintè aniversari, publica per primera vegada una edició en català d’un veritable clàssic sobre la resitència armada.

Expliquen les persones pròximes a Téllez, que un dels impulsos que portaren a redactar el llibre, a banda de la seva amistat amb el guerriller tirotejat a Sant Celoni fa cinquanta anys, tenia coneixement que un escriptor britànic pretenia fer una biografia novel·lada. L’historiador tarragoní plantejà, aleshores, un llibre rigorós, factual, i fins a cert punt, desmitificador. Pel que fa a aquest darrer punt, no se’n sortí. Malgrat ser un treball imprescindible per als interessats en el maquis, la concatenació d’assalts, atemptats i tiroteigs, és una història d’acció. La personalitat del personatge, fa pensar, fins i tot, en una pel·lícula de l’oest. Una història tràgica, i fins a cert punt, heroica.

Ressenya publicada al Diari de Girona el 28 d'octubre de 2011

  Sabaté. Quinze anys de guerrilla urbana antifranquista (1945-1960)