noticia
Manual d'instruccions d'anarquia pràctica
Per Xavier Diez
Quants votants calen per canviar una bombeta? Cap ni un, perquè els votants no canvien res. Amb aquesta provocativa resposta, l’autor d’aquest assaig, amb forma de pamflet, interroga als lectors sobre la naturalesa de les certeses acceptades acríticament que actuen, a la manera de tallafocs, d’evitar que els individus puguin aspirar a generar societats més igualitàries, o el que és el mateix, en termes de teoria política, a poder aspirar a una societat anarquista.
David Graber (1961), antropòleg social, fill d’un milicià nord-americà present a la Barcelona revolucionària de 1936, professor expulsat de la Universitat de Yale pels seus plantejaments heterodoxos, i actual activista al moviment Occupy Wall Street, va dedicar-se a investigar sobre societats igualitàries arreu del món, amb especial treball de camp a Madagascar. Tot trencant amb els esquemes mentals dominants, i mitjançant la història i l’antropologia Graber demostra que les societats igualitàries han estat molt més freqüent i esteses del que l’establishment acadèmic i polític està disposat a admetre. De fet, podríem considerar que aquesta és la norma –amb una gran diversitat de models– abans que el capitalisme colonitzés no només els pobles, sinó també les ments.
Aquest llibre, increïblement curt, senzill i directe, respon a dues preguntes. La primera, que ell coneix bé, és perquè l’anarquisme, tan substancial a la naturalesa humana, té tan poc pes dins el món acadèmic, en els programes de teoria política o en de la història de les idees. La segona, és possible generar en la contemporaneïtat societats lliures, sense autoritat ni desigualtats? A la primera qüestió, que és de celebrar que algú més que qui subscriu aquesta ressenya també s’hagi parat a pensar, arriba a unes conclusions òbvies. L’anarquisme és més una pràctica que un corpus teòric. I si no, preguntem-ho (si poguéssim) als nostres avis revolucionaris del 36. A més, un conjunt de pràctiques anticanòniques no solen casar bé amb una ciència impregnada d’autoritat, jerarquia i ordre. Respecte a la segona qüestió, l’autor arriba a la conclusió que l’anarquisme ha d’evitar la confrontació, perquè és l’evolució el que marca la revolució, i no pas a l’inrevés.
Bona part de l’atractiu del llibre és el recurs a nombrosos exemples derivats de la seva tasca d’antropòleg. D’aquesta manera posa en evidència les certeses assumides pel conjunt social sobre la pretesa naturalitat de les desigualtats o les jerarquies. Com a personatge incòmode, l’autor fa servir allò que en diríem en filosofia, tècniques maièutiques molt a l’estil de les que feia servir Sòcrates per enfonsar en la misèria intel·lectual els partidaris de les grans idees i principis. Amb la lògica i la simplicitat, el fill del milicià llibertari, ens obliga a contestar amb lògica les preguntes estúpides que sovint se’ns fa. Virus ha tingut l’encert de traduir un dels llibres cridats a renovar –en contra de la voluntat de l’autor– la teoria anarquista.
Ressenya publicada a La Bitàcola de Xavier Diez, el 4 de desembre de 2011
