«És per menjar? No, per vendre»

Per Mireia Chavarria

Si bé podia semblar que el debat en torn a la sobirania alimentària era caduc, possiblement a causa de la poca cobertura que sol tenir en els mitjans de comunicació convencionals, el cert és que té fulles ben perennes. La publicació del llibre de Walden Bello, Food Wars, i la seva inclusió dins el programa de la formació Bildu pera les eleccions de la Comunitat Autònoma Basca són clars exemples que el tema ha rebrotat, i amb força. Per aquesta raó, aquesta setmana la DIRECTA fa una selecció de materials que, des de diferents dominis artístics, exploren el terreny del dret dels pobles de decidir com gestionar la seva producció alimentària perquè sigui sostenible. Són obres que, com el documental La Vía Campesina en movimiento, ¡Por la soberanía alimentaria!, mostren que aquesta lluita, a hores d’ara, ja és internacional.

«Aquest peix no és per menjar; és per vendre», reconeix un peixater que treballa a la costa de la Bretanya francesa. En un port industrial, a Lorient, ensenya davant la càmera d’Erwin Wagenhofer un peix acabat de pescar. L’agafa pel cap i aquest, en lloc de mantenir-se rígid, es doblega per la meitat, frèvol. «Jo no me’l menjaria...» Es tracta de We Feed The World (Alimentem el món), una pel·lícula que s’endinsa a les profunditats del sector primari a bord d’un vaixell que costeja les fronteres entre la producció industrial i la producció artesanal, la rendibilitat i l’ètica, la quantitat i la qualitat, la producció i les persones, la lògica capitalista i la lògica cooperativista. És així com el realitzador del documental observa els paisatges d’una Europa que posa per davant del medi ambient i les persones la seva fam insaciable d’obtenir beneficis a través del negoci de la producció alimentària. En la mateixa línia, el documental El plat o la vida, produït per la cooperativa Claraboia Audiovisual, explora la diferència entre omplir panxes i alimentar persones. El cas de Nani Moré, que cuinava en una residència geriàtrica, és paradigmàtic: «Quan tot allò que cuines, tu not’ho menjaries mai, comences a sentir un conflicte intern..Però la lluita per la sobirania alimentària, en algunes ocasions, també ha adoptat una perspectiva de gènere. Joaquín Zúniga, al film Campesinas, semillas del cambio, posa el focus en diverses organitzacions de dones que s’han creat a l’Amèrica Llatina per eradicar les desigualtats de gènere dins les seves comunitats i, en especial, en les relacions de producció agrícola. En el títol del seu documental ja ho afirma, les dones han esdevingut portadores de les llavors per al canvi social i econòmic.

Documental: La Vía Campesina en movimiento

Les lluites de Vía Campesina per la sobirania alimentària

Una bona manera de començar un debat o abordar el tema de la sobirania alimentària pot ser a través del documental que ofereix Vía Campesina a la seva web: La Vía Campesina en movimiento. ¡Soberanía alimentaria YA! De manera global, panoràmica i introductòria, en els escassos vint minuts de duració del film, s’enumeren les problemàtiques centrals del món rural, des del desplaçament de l’agricultura camperola per part de l’agroindústria per forçar una agricultura més dependent de les seves entrades, a l’impacte ecològic nefast que ha tingut la producció de llavors transgèniques a indrets com el Brasil o la prohibició de la utilització de varietats locals a l’Índia, i es difon la reivindicació de Vía Campesina d’enfocar l’agricultura per produir aliments per a la gent i no pas per afavorir l’especulació del mercat. Lluint els vistosos paliacates verds de l’organització, les pageses agroecològiques de Suïssa o els camperols de Burkina Fasovan desgranant de manera molt sintètica les raons i les lluites d’aquest moviment. Per la xilena Francisca Rodríguez: «L’inici del moviment prové de la campanya de resistència contra la celebració del Quinto Centenario (1992), a l’escalf d’aquests debats, va començar a sorgir la idea de poder establir una articulació, una coordinació a escala mundial. D’aquí va sorgir el repte de generar una via alternativa al model neoliberal, pensada per les camperoles i per a les camperoles.. La primera manifestació important d’aquesta organització va tenir lloc a Seattle,durant la campanya contra la trobada de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) on, juntament amb altres moviments socials que, de manera massiva, van aconseguir bloquejar la celebració de la cimera i difondre mundialment la lluita de moltes petites organitzacions camperoles. El vídeo també serveix per abordar les qüestions que agrupa el concepte de sobirania alimentària, una idea que aquesta organització va començar a reivindicar mitjançant accions de protesta a la cimera sobre alimentació de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) que es va dur a terme el 1996. Establir el menjar com un dret i no un negoci, poder mantenir una producció agrària feta des de la diversitat de material genètic i respectant els contextos i les tradicions culturals o defensar que la major part de la humanitats alimenti des d’una producció local i de petita escala són objectius del moviment. Cal recordar, també, que la revolució verda (entre altres factors), lluny de fer disminuir la fam al món, ha augmentat significativament la desnutrició mundial.

Llibre: Food Wars

Indigestió global

A principis dels anys 70, les Filipines va engegar el pla Masagana 99, una gran reforma agrària per estendre les àrees de producció d’arròs i de blat de moro. La revolució verda, tal com va batejar-la el govern autàrquic de Ferdinand Marcos, estimulava l’exportació i les superfícies de conreu gràcies al ús de fertilitzants químics i de tecnologia punta. Aquesta explosió d’agronegocis, amb la subsegüent inversió en sistemes d’irrigació molt moderns, va fer possible que hi hagués dues collites molt importants cada any. Amb tot, però, va suposar un endeutament important de les petites propietàries, que, durant els períodes de bonança, van incrementar el seu nivell de vida i el de les seves famílies fins a graus impensables.

Entre els anys 1982 i 1983, però, es va produir una minva dramàtica de la producció agrícola, agreujada després de la sequera causada pel fenomen d’El Niño i per la situació econòmica general. En lloc d’apostar per reforçar l’economia local i ajudar les agricultores a afrontar els costos del paquet tecnològic, Marcos va apostar per un nou model agrícola consistent en la desregulació i l’entrada d’inversions estrangeres. El 1985, ja amb Corazón Aquino a la presidència, es va acabar de retirar el subsidi i, com a colofó a la fi del Masagana 99, es va obrir la porta a les importacions de les grans multinacionals. El pla d’ajustament d’Aquino per pagar el deute, sumat al context de crisi mundial, va suposar el desballestament de la indústria tèxtil i, en particular, del teixit agrícola, fet que va arrossegar les petites terratinents a la misèria davant l’abaratiment del preu que oferien les inversores internacionals. Tot plegat va desembocar en una greu fractura social, que va fer desplaçar milers de famílies del camp a la ciutat, i una evident degradació mediambiental del país asiàtic.

Rescat integral
El cas de les Filipines, com havia passat amb la reforma agrària impulsada a Mèxic els anys 80, exemplifica les perversions de l’anomenada Economia verda o Capitalisme verd. Així ho analitza Walden Bello a l’assaig Food Wars (Virus editorial), on mostra que l’endeutament de molts països del sud ha impedit que es poguessin defensar de l’ajust imposat pel Banc Mundial i l’FMI. Uns dictats que, amb el vist-i-plau dels governs conservadors d’aquests països, han conduït a la supressió de les ajudes a l’agricultura local, a severes retallades en educació, sanitat i serveis socials i a l’obertura de fronteres a inversores que promouen l’agroindústria expansiva en lloc del conreu tradicional. Ha quedat demostrat, diu Bello, que l’ús massiu d’agrocombustibles com a substituts dels combustibles fòssils per part de multinacionals ha impedit l’accés de les rendes més baixes als aliments bàsics, ha sucumbit a la pobresa la majoria de la població i ha provocat un desenvolupisme perjudicial per al clima i per a l’ecosistema del planeta. L’autor, com altres persones coetànies, ens planteja una crítica argumentada al discurs de l’Economia verda i a l’ús benèvol de l’agroindústria. Citant l’ecoeconomista Eric Holt-Giménez, ens recorda que, darrere el mite del progrés i l’ús dels biocombustibles, no hi ha altre objectiu que assegurar els privilegis de les transnacionals alimentàries en detriment de les economies locals. Però, més enllà d’això, es potencia un sistema de creixement basat en l’abundància que, lluny de resoldre la crisi energètica i climàtica,la intensifica de manera irracional.

La desforestació, la contaminació de rius i aqüífers, l’enverinament de poblats sencers i l’escalfament global són alguns dels efectes letals contra els quals, planteja Bello, no hi ha altre camí que l’apoderament social i la lluita de les comunitats per la sobirania alimentària. Receptes per guanyar la food war i anar fent camí per superar les desigualtats i garantir l’autogestió i el desenvolupament equitatiu, just i harmònic del planeta.

Descarrega el dossier en PDF

  Food Wars