Marc Almodóvar: «No s’ha fet cas a les demandes de Tahrir»

Per Adela Genís

Marc Almodóvar (Barcelona, 1984) és periodista i va marxar a Egipte a finals del 2008. Temps més tard hi va tornar com a corresponsal d’El Punt Avui i altres mitjans de comunicació. Presenta el llibre Egipte rere la barricada per explicar amb detall la revolució iniciada el gener del 2011.

Per què un llibre sobre Egipte?

És la culminació de la feina que he fet a Egipte. Primer vaig prendre’m un temps per poder aprendre la llengua, la geopolítica, la cultura i la societat. Un temps més tard vaig començar a escriure un blog, Egipte rere la barricada, que té el mateix nom que el llibre. En aquell moment em dedicava a aprendre l’àrab i traduïa articles que considerava interessants sobre temes socials, el moviment obrer i de repressió policial. Aquelles notícies ja eren com una guia del que acabaria succeint el gener del 2011. El març del 2012 vaig començar a escriure una crònica per fer entendre a la gent com s’arribava a la revolució egípcia, què succeïa amb els militars, amb la gent jove...

Per què s’arriba a la desesperació del gener del 2011?

Són un cúmul de circumstàncies. Quan arriba al poder Hosni Mubàrak, accentua l’aliança amb els Estats Units i amb el Banc Mundial i l’FMI (Fons Monetari Internacional). Tot això genera uns grans resultats macroeconòmics, Egipte és lloada internacionalment perquè és un dels països on més de pressa es poden fer negocis. Però aquests resultats no reverteixen en la societat i s’arriba a un nivell d’un 40% de la població que viu per sota del llindar de la pobresa, i un 25% per sota de l’extrema pobresa.

I s’accentua la repressió...

A partir del 2004 hi ha tot un procés de canvi que coincideix amb una repressió contra l’oposició islamista, especialment contra els Germans Musulmans, justificada internacionalment en la lluita contra el terror. Al país hi ha un esgotament econòmic, social, hi ha una manca de dignitat produïda pel control policial, per la repressió. L’estat policial està instal·lat en totes les facetes de la societat. I tot això acaba col·lidint el gener del 2011.

Quina és l’espurna que fa que tot es desencadeni?

El que passa a Tunísia. Ja hi havia manifestacions, però la marxa de Ben Ali el que fa és rellançar les mobilitzacions,. Al principi, els activistes de tota la vida no creuen que hagi de passar res, però aquell 25 de gener la gent sap el que ha passat a Tunísia. Aquestes mobilitzacions “són segrestades” pel poble de les organitzacions clàssiques. Va ser la gent que va dir: “Aquí ens quedem.” Hi ha una insurrecció que el règim no pot controlar.

Però no se’n surt...

El règim intenta contenir la situació. Dies després es crea un gran pacte, que és el d’aquesta transició entre els Germans Musulmans i l’exèrcit. Acorden sacrificar el cap de Mubàrak per mantenir les estructures de l’Estat. Van agafats de la mà islamistes i militars per convertir una revolució que era política en un procés de transició i de reforma mínima, sense tocar les grans estructures. Evidentment, hi ha col·lisions entre islamistes i militars. De fet, és la gran dialèctica històrica de la societat egípcia.

I d’on prové?

L’Estat egipci es crea el segle XIX i sempre ha estat basat en el poder militar, per la mateixa lògica de l’imperi otomà. Els militars han aprofitat les insurreccions populars per aconseguir el poder i aquests moviments de canvi han tingut el guiatge dels moviments islamistes. A la llarga, quan els militars no han necessitat els islamistes, se’ls han tret de sobre i això és el que ha passat ara, una altra vegada. S’acosten als Germans Musulmans per pacificar el carrer i això ho fan amb el vistiplau de Washington, que prefereix tenir a la segona força (a l’oposició) controlada. I així torna a estar tot controlat.

Però ara no se’n surten...

Això fracassa per aquests malentesos i desconfiança històrica, perquè, tot i que els Germans Musulmans van donar als militars tot el que els demanaven, arriba un punt que veuen l’oportunitat perfecte per obtenir un altre cop el control. De fet, però, quan governa Mursi es continuen les mateixes polítiques econòmiques i de repressió. L’objectiu dels Germans Musulmans és optar a les quotes de poder de les velles estructures.

Per quedar-se en el poder?

Els Germans Musulmans i els militars fan un pacte per tapar la revolució. Això s’ha explicat molt poc. Hi va haver una agressió de l’exèrcit als manifestants de la plaça Tahrir i els Germans Musulmans van callar i es va començar a acusar els revolucionaris de ser espies internacionals... Van acusar les dones de putes... Els militars van treure la llei en contra de les vagues, lleis repressives aplaudides pels Germans Musulmans: una reforma estructural de la societat i de l’economia que ha quedat en un canvi aparent i estètic. No s’ha respost a les demandes de la plaça Tahrir.

I en què queda la revolució?

La primavera àrab s’ha convertit en un tauler de joc entre dues superpotències enfrontades com són Qatar i Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs. Qatar (amb el suport de Turquia) dóna suport als Germans Musulmans i l’antic règim són els aliats de l’Aràbia Saudita.

Entrevista publicada al suplement Presència d'El Punt-Avui, el 26/01/2014

  Egipte rere la barricada