noticia

Marc Almodóvar: «Si el malestar social i la repressió continuen, la indignació a Egipte tornarà a agafar forma d’insurrecció»

Per Andreu Roses

“Egipte rere la barricada. Revolució i contrarevolució més enllà de Tahrir”, una de les primeres novetats de l’editorial Virus d’aquest any 2014, ha estat una publicació realment oportuna. Mentre sortia d’impremta, el 15 de gener, s’aprovava en referèndum la nova constitució egípcia amb el 98% dels vots i una escassa participació del 38,6%. El resultat, entès com un plebiscit al cop d’Estat del passat 3 de juliol, afirma el full de ruta del nou règim i consolida el protagonisme de l’exèrcit en el procés de transició.

Un nou escenari en la vida política del país del Nil que Marc Almodóvar, periodista i documentalista resident al Caire i autor del llibre, ajuda a comprendre mitjançant un repàs rigorós i exhaustiu de l’evolució política d’Egipte des de l’esclat de l’anomenada Primavera Àrab.

- Hi ha qui té la impressió que Egipte és un cas llunyà…

Només en aparença. En realitat, és un país més proper del que ens pensem. Per començar, les relacions comercials entre Espanya i Egipte són molt importants. L’Estat Espanyol és el tercer importador de productes egipcis, després d’Estats Units i Itàlia. En els últims anys el Ministeri de Defensa espanyol ha venut a l’exèrcit egipci armament per valor de 50 milions d’euros. I, a més, ha estat protegint a Hussein Salem, conegut com “la caixa negra de la corrupció a Egipte”, un dels magnats egipcis més importants, imputat en diversos casos de corrupció. Mentre a Egipte estava en recerca i captura, Espanya el protegia per una nacionalitat que encara no se sap per quin motiu se li va donar. Hi ha qui afirma que la va aconseguir perquè ell havia estat la peça clau perquè Unión Fenosa aconseguís l’explotació del gas natural de Damieta, una de les ciutats del delta del Nil.

- Així, Egipte és al centre de molts interessos.

Sí, l’economia egípcia és la segona més important del continent africà, després de la de Sud-àfrica. És productor de gas, i el canal de Sues el fa ser un pont elemental entre Àfrica i Àsia, pel qual circula prop del 14% del transport marítim internacional. A més a més, fa frontera amb Israel i té molt de pes dins la comunitat musulmana internacional si tenim en compte al-Azhar, una de les institucions més importants del món islàmic, establerta al Caire. També és rellevant per la seva demografia. En definitiva, Egipte és dins dels tres cercles dels quals parlava Abd el-Nasser: “el del món àrab, el del continent africà i el de la comunitat musulmana.” Quan esclata la revolució, aquesta no només té efectes dins del país, sinó que també en té, i de molt importants, a nivell internacional. En els últims anys, Egipte s’ha convertit en un tauler d’escacs en el qual han estat jugant les principals potències.

- Potències com ara els EUA, l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs i Qatar…

Penso que Estats Units s’ha trobat en una situació que li ha capgirat els esquemes. Primer va donar suport al règim de Hosni Mubarak, com mostren els documents filtrats per Wikileaks i, tot just després de la revolució, van apostar per un pacte entre els militars i els Germans Musulmans. El cop d’Estat del juliol passat (2013) ha evidenciat el fracàs d’aquell pacte, i els EUA han quedat descol·locats.

L’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs, al seu torn, són qui més hi perdia amb la caiguda de Mubarak, perquè feia trontollar el seu propi projecte, que consisteix a assegurar la seva primacia econòmica a nivell regional, vetllant pel manteniment de l’statu quo. Quan va esclatar la revolució, tant l’Àrabia Saudita com els Emirats de seguida es van posar a treballar per reconduir la situació al seu favor. I els hi ha sortit bastant bé.

Qatar i Turquia són la contrapart. Eren els principals defensors dels Germans Musulmans i del seu projecte polític. Qatar, especialment, volia guanyar presència a nivell regional i es va aliar amb la germandat perquè, d’una banda, a Egipte feien de contrapès al règim i, de l’altra, des del punt de vista ideològico-polític i de la doctrina islàmica, feien de contrapès a l’hegemonia d’Aràbia Saudita, gran rival de Qatar a la zona. Cal tenir en compte que l’Aràbia Saudita representa una escola de l’Islam que s’ha estès moltíssim internacionalment, i que els Germans Musulmans, també molt estesos, contraresten una mica aquesta hegemonia.

El govern dels Germans Musulmans

- A Egipte rere la barricada. Revolució i contrarevolució més enllà de Tahrir no t’hi atures massa a tractar el tema de l’islamisme. Per què?

És totalment intencionat. En el llibre no he volgut parlar massa de l’Islam polític, perquè ja se n’ha parlat molt als mitjans i perquè hi ha molts clixés al voltant d’aquest tema. Va generar més portades que Muhammad Mursi, el president electe dels Germans Musulmans, volgués prohibir el ballet a l’Òpera del Caire per raons de moralitat -que és una qüestió greu, no ho negaré-, que les cartes que el mateix dia Mursi enviava a Shimon Peres, president d’Israel, en les quals el tractava de gran amic, i que reafirmava les intencions que tenien els Germans Musulmans de no tocar els acords amb Israel.

- Sovint, quan es parla de la política egípcia, hi ha costum de fer una divisió entre islamistes i seculars…

Qui va posar a la constitució que la xaria era la principal font de legislació no van ser els Germans Musulmans, va ser Anwar al-Sadat, el president que va precedir Mubarak. I tots dos presidents eren considerats seculars.

Sigui com sigui, tot i que l’islamisme és un fenomen present, hi ha elements en els programes polítics de formacions com la dels Germans Musulmans que penso que són més importants i que sovint s’obvien. Al llibre, en part, miro de desmitificar la qüestió de l’Islam polític perquè crec que és una qüestió de folklore i d’imatge, de bandera, i que hi ha moltes altres coses rere aquesta cuirassa.

- Com ara el programa econòmic?

Exacte. Qui dirigeix els Germans Musulmans en la caiguda de Mubarak és Khairat al-Shater, Hassan Malek i tota una colla d’homes de negocis que són islamistes, sí, però que a la política egípcia destaquen molt més el seu paper com a empresaris d’ideologia neoliberal. Són líders capaços de sacrificar alguns dels seus principis a canvi de mantenir el sistema econòmic. En termes econòmics i de política estructural són continuistes. És això el que crec que és rellevant.

- Dins la germandat no hi ha veus que discrepin amb aquests homes de negocis?

Sí, els Germans Musulmans tenen conflictes interns. En el llibre explico els moments en els quals hi ha sortides massives de militants, la major part joves, però també membres d’altres generacions. Abu al-Futuh, per exemple, un militant històric que va ser expulsat de la germandat i que es va presentar a les presidencials pel seu compte, representava un sector reformista, aperturista. També hi ha tot un altre grup de militants històrics que van abandonar la germandat, principalment perquè s’oposaven a què al-Shater i companyia (els homes de negocis) controlessin l’organització, que és el que va acabar passant. Afirmaven que havien segrestat la germandat i la revolució. És innegable que hi ha dissensions internes.

- Una de les tesis principals del llibre és que els Germans Musulmans i l’exèrcit van pactar des del principi per controlar i frenar l’onada revolucionària.

Els Germans tenen una tradició pactista, no són rupturistes. I aquesta tradició s’ha mantingut sempre. El 25 de gener, quan va començar la revolució, la germandat no va convocar la seva gent a sortir al carrer. Es va limitar a autoritzar que les seves bases hi participessin a títol individual, però no en representació de l’organització. Més tard, quan es va començar a veure que les mobilitzacions tenien èxit, els Germans Musulmans s’hi van afegir per provar de reconduir-ho en favor seu. Tampoc en aquell moment van ser rupturistes. És més, quan totes les forces revolucionàries van anunciar que no pactarien amb el règim fins que Mubarak no marxés, ells van trencar aquell consens i van pactar amb el règim. Van negociar amb l’exèrcit la manera de convertir la revolució en una transició política, i això va marcar l’evolució política d’Egipte fins al 30 de juny passat, quan aquest gran pacte es trenca.

El cop d’Estat encobert

- Ara, un cop trencat el pacte, la manera d’actuar de l’exèrcit i el règim, s’assembla molt a la del principi.

Sí, però n’han après. La imatge del 2011, quan la Junta Militar va comunicar públicament que prenia el poder després de la caiguda de Mubarak, era la d’un general amb casaca militar i un discurs molt ranci, que es presentava sol davant les càmeres. La viva imatge d’uns homes de 70 anys dirigint el país amb mà de ferro. Això els va anar en contra.

L’estiu passat, en canvi, això no passa. El general Abd al-Fatah al-Sisi, comandant en cap de l’exèrcit, a banda de ser un general més jove i amb més habilitats retòriques, ofereix la imatge d’un exèrcit aparentment rejovenit, que no s’ha adjudicat càrrecs polítics i que, almenys en aparença, no és al capdavant de l’Estat. Tenen un govern titella, presidit per Adli Mansur, i ells només cal que s’estiguin darrere, controlant-ho, i que s’atorguin les medalles quan fa falta. N’han après i saben fer-ho molt bé. A més, al-Sisi apareix davant dels mitjans envoltat d’altres forces polítiques. Donen al cop d’Estat una aparença de cop consensuat, per dir-ho d’alguna manera. És una imatge molt més neta. Veurem si saben mantenir-la, i si Sisi s’acaba presentant a les presidencials, com es comenta.

- Com s’explica que fins i tot una part important de l’esquerra clàssica i dels sectors tradicionalment progressistes donessin suport al cop d’Estat?

Dins d’aquesta suposada esquerra, o dels sectors progressistes, hem d’incloure-hi el nasserisme. Aquest corrent, en essència, no ha tingut mai cap problema amb la idea que l’exèrcit prengui el poder. Per ells l’exèrcit no és un estament nociu. El líder del nasserisme, Gamal Abd al-Nasser, era militar, i la coneguda revolució nasserista que al 1952 va derrocar la monarquia va consistir en un cop Estat comandat per una part de l’exèrcit. També hi hauríem d’afegir l’odi històric i visceral cap als Germans Musulmans. Una de les grans persecucions de la germandat la va liderar Abd al-Nasser, o sigui que l’odi inoculat dins del propi nasserisme i de molts altres sectors progressistes i d’esquerres, ve de lluny.

Hem de tenir en compte que, durant l’any de govern de la germandat, no hi va haver cap canvi en les principals línies polítiques i econòmiques; va seguir el mateix traçat neoliberal del règim anterior, amb la política de privatitzacions. Tot plegat, en un context de col·lapse econòmic, d’inflació, de devaluació de la moneda; es va mantenir la repressió policial i la persecució de la dissidència i d’alguns mitjans de comunicació… Amb aquest context era fàcil que l’odi envers els Germans Musulmans reviscolés.

I hi ha un altre element que a mi em sembla clau. A la segona volta de les eleccions presidencials de 2012 entre Muhammad Mursi, candidat de la germandat, i Ahmad Shafiq, candidat del règim, una part de les forces revolucionàries -encara que no totes- es van reunir amb Mursi oferint-li suport, a canvi que es comprometés a formar un govern de coalició si guanyava les eleccions. Ell va acceptar. Però al cap d’un mes, un cop Mursi va haver guanyat les eleccions, en formar el nou govern no va posar ni un sol dels representants de les formacions polítiques que s’havien reunit en aquella ocasió. Arran d’això, hi ha tot un sector que es va sentir traït pels Germans Musulmans.

- Per què publiques “Egipte rere la barricada” aquí, a Catalunya? Creus que dins les societats catalana o espanyola hi ha un interés cap a aquest país?

El llibre neix de la frustració que sentia a Egipte quan treballava de periodista freelance per a la premsa catalana i espanyola. Patia una limitació que crec que és pròpia del sistema de la indústria periodística actual. En molt poc espai havia d’embotir el que ja havia explicat tantes vegades, posar en context al lector i seguir la línia del que havien publicat altres mitjans internacionals. Al final sentia que l’únic que feia era reproduir clixés. Uns clixés, a més, marcats per l’orientalisme o el neocolonialisme -digue-ho com vulguis-.

En general, penso que la societat espanyola o catalana s’interessa per Egipte, però la premsa no els proporciona relats coherents. Només se’n donen detalls, sovint poc rellevants, i no hi ha capacitat d’anàlisi. És per això que em vaig plantejar d’escriure un llibre. Vaig començar-lo el març del 2012 amb la idea de repassar els últims anys a Egipte. Buscava un mitjà a través del qual expressar tot allò que el meu ofici no em deixava.

El moviment obrer i el sindicalisme egipci

- Des que vas arribar a Egipte, l’any 2008, un dels temes que t’ha interessat especialment és el moviment obrer.

Sí. La meva arribada va coincidir amb la insurrecció de Mahalla al-Kubra, una ciutat del Delta on hi predomina la indústria tèxtil i on els treballadors han estat especialment combatius des de fa temps. Això em va interessar moltíssim.

- Les vagues han anat creixent en nombre, tal com expliques a l llibre.

L’última dècada del règim Mubarak, abans de la Revolució, va ser el període de vagues més intens des de 1952, i durant el govern dels Germans Musulmans, es van incrementar. Malgrat que els mitjans les van criminalitzar, que es van escriure lleis en contra del dret a vaga i que es va reprimir durament als treballadors.

- Quina és la situació actual del sindicalisme egipci?

D’una banda, hi ha el sindicalisme únic, tradicionalment controlat pel règim, que ha viscut força conflictes interns. Els Germans Musulmans, un cop al govern, tampoc no van apostar per la llibertat sindical, van publicar lleis que obstaculitzaven la creació de nous sindicats, i van dedicar la major part dels seus esforços a provar de controlar el sector.

Per altra banda hi ha les federacions de sindicats independents, dividides en dos grans corrents, que han anat provant de teixir una xarxa a nivell nacional amb un èxit relatiu: encara és feble i no està suficientment estesa. A més, també els passa una mica com en el cas dels partits polítics: tenen dissensions internes i conflictes generacionals.

- Hi ha qui afirma que, durant tot aquest temps, als treballadors i treballadores no se’ls ha atorgat protagonisme polític perquè han quedat desvinculats dels partits majoritaris. És cert?

Aquest és un dels grans problemes dels sectors seculars o no-islamistes, i que no només afecta la seva relació amb el moviment obrer. Als Germans Musulmans se’ls critica el seu populisme, mentre que els dirigents i els partits polítics seculars no han sabut (o no han volgut) acostar-se a les classes populars. Els partits que critiquen la germandat, que generalment orbiten al voltant de la intel·lectualitat urbana i de les classes benestants, es presenten amb uns discursos que són molt poc comprensibles per a la majoria, i que molt sovint no han estat ni tan sols pensats per a aquestes classes populars. Això fa molt difícil que augmentin la seva popularitat.

- Quina és la teva experiència amb el món obrer?

Hi va haver una abans i un després de la revolució. Al principi tot era una mica més senzill. En arribar a Egipte vaig entrar en contacte amb activistes del Caire, com Hossam al-Hamalawi, que és periodista, membre dels Socialistes Revolucionaris, d’inspiració trotskista, i que està molt centrat en el moviment obrer. És qui m’hi va introduir. De fet, l’any 2009 vaig obrir el meu bloc “Rere la barricada” a petició seva. Em va dir: “Si vols fer alguna cosa per Egipte i pel moviment, obre un bloc en el teu idioma perquè la gent pugui assabentar-se del que està passant aquí.” Amb el temps vaig anar coneixent altres activistes, mentre escrivia en el meu bloc. De fet, les setmanes prèvies al 25 de gener i a l’esclat de la revolució estava rodant un reportatge sobre el paper preponderant de la dona en els moviments obrers, en el qual entrevistàvem a noies que havien estat actives o directament encapçalant moviments sindicals a Egipte.

Però tot això va ser abans de la revolució. Després la cosa va canviar. A la caiguda de Mubarak, per exemple hi va haver un moment en què es va començar a estigmatitzar la revolució, sobretot de mà dels Germans Musulmans i de l’exèrcit. S’acusava als manifestants i als vaguistes de ser uns agitadors, de voler trencar la pau social, etc. Fins al punt que una de les maneres de deslegitimar els moviments va ser afirmant que hi havia molts estrangers infiltrats, molts espies. Arrel d’això els periodistes vam començar a tenir problemes. L’estigmatització de l’estranger va dificultar molt la meva aproximació a determinats sectors, sobretot si em presentava sense cap referència. A més, el món obrerista, que ja és un col·lectiu especialment desconfiat, també està molt jerarquitzat. Si no t’adreces des del començament a la persona adequada, no tens res a fer-hi.

El futur de la revolució

- I, malgrat tot, acabes el llibre afirmant que la revolució encara no ha mort del tot.

Avui en dia l’economia egípcia està mantinguda pels Emirats Àrabs i l’Aràbia Saudita. Però aquesta situació no serà per sempre, tard o d’hora es deteriorarà. Al cap i a la fi, ni els preu han baixat, ni la inflació ha desaparegut, i el malestar social es manté. La probabilitat que hi torni a haver insurreccions populars és bastant alta.

A més, la gent ha après una lliçó: les mobilitzacions donen resultats. I aquesta és la part que el règim encara no ha sabut controlar. Fins i tot el cop d’Estat del juliol passat s’ha hagut de legitimar apel·lant a les mobilitzacions del 30 de juny. L’exèrcit diu que ha actuat perquè el poble així li ho ha demanat sortint en massa al carrer. Per tant, la fòrmula que diu “sortir al carrer serveix d’alguna cosa” encara és vàlida, encara que de moment s’estigui utilitzant en favor de la contrarevolució.

Un altre factor important és que tot apunta que estan reconstituint el règim anterior amb els mètodes repressius de sempre. Sense anar més lluny, abans-d’ahir un noi de 14 anys va morir apallissat per la policia davant d’un comitè electoral. Si aquest tipus de coses segueixen succeint, la indignació tornarà a agafar forma. Tot està per veure.

 

Entrevista publicada a Extramurs el 23/01/2014

 

 

 

  Egipte rere la barricada

28/01/2014 15:54:12
icone subscripcions

En Virus también necesitamos recuperar energías.
Cerramos del 6 al 21 de agosto. Vuestros pedidos se prepararán a partir del 22.
¡Gracias por vuestro apoyo!