«El poble egipci sap que, amb la força popular, ha aconseguit tombar dos presidents»

Per Albert Alexandre / Foto, Robert Bonet

Quin és el perquè del llibre?

Durant l’última temporada que vaig ser a Egipte, vaig estar treballant com a freelance periodístic per diversos mitjans. Al cap de sis mesos de dur a terme aquesta feina, vaig sentir una gran frustració per la incapacitat dels grans diaris d’explicar la complexitat del procés polític que s’estava vivint Egipte i a tants altres països: la manca d’espai, la manera d’enfocar les notícies, la banalitat amb què es tracten molts temes... Davant d’aquesta frustració, vaig considerar que s’estava desaprofi tant una gran història i vaig començar a plasmar pel meu compte una realitat polièdrica que no podia escriure als articles de 4.000 caràcters.

El llibre surt ara per algun motiu relacionat amb el moment que viu Egipte actualment?

En part, sí. Al tancament del llibre, volia explicar que els Germans Musulmans (GM) representaven una perpetuació de l’antic règim de Mubarak, sobretot pel que fa a les polítiques econòmiques, socials i repressives. Aquest havia de ser el meu fi nal: l’acord entre el govern egipci dels GM i les institucions de l’FMI per l’emissió d’un préstec per valor de 4.800 milions d’euros. Tot i això, quan estava a punt de tancar el llibre, va sorgir el moviment Tamarrod i es va produir la deposició militar de Mursi. No és que les mateixes polítiques tornin, sinó que, de la mà dels militars, tornen els mateixos agents polítics de l’era Mubarak.

En algun moment, el llibre planteja la idea que el procés revolucionari podria ser una mena de muntatge de l’exèrcit per derrocar el poder incipient de Gamal, el fill de Hosni Mubarak.

Dins les cúpules del règim, hi havia un gran malestar i disconformitat per la manera com Mubarak estava posicionant el seu fi ll Gamal com a successor. I no només això, sinó que, entre els militars, també hi havia molta preocupació per la manera com Gamal estava introduint els seus amics dins les esferes del poder econòmic. Quan arriba la revolució, els militars veuen l’oportunitat perfecta per carregar-se Gamal. Això no signifi ca que els militars hagin volgut la revolució o l’hagin promoguda, però sí que és cert que, davant els condicionants polítics que s’han anat succeint al llarg de la revolució, sempre han optat per l’opció que més els convenia.

Dins aquest entramat de pugnes pel poder, on queda la veu popular?

Des del principi de l’esclat popular, els GM i l’exèrcit van treballar durament i amb moltes presses perquè el que era un procés revolucionari es convertís en un procés de transició. D’aquesta manera, els islamistes i els militars van lliurar una batalla on els revolucionaris del carrer eren titllats d’avalotadors, gamberros i putes i només eren vertaders revolucionaris els que deien coses a favor seu. Què en queda, de la revolució, actualment? Evidentment, s’ha produït un canvi de xip i, avui dia, és quasi impossible tornar a la situació del règim de Mubarak. El poble egipci sap que, amb la força popular, ha aconseguit tombar dos presidents. La revolució ha aconseguit victòries que abans haurien estat totalment impensables: lleis de salaris mínims i salaris màxims, sentències judicials contra les privatitzacions dels anys 90, derogació de la llei d’emergència... Són victòries pírriques i amb poca –o nul·la– capacitat real, però la seva sola existència ja és signifi cativa de la dialèctica que hi ha.

Podem parlar d’una revolució democràtica?

Hi ha un intent de convertir el que era una revolució social en una revolució tan sols política. El lema principal de la revolució era Pa, llibertat i justícia social. La gent que es va alçar el 25 de gener de 2011 ho va fer contra la repressió policial, contra l’abús polític i per la dignitat. Quan era al carrer, treia la càmera i la gent feia cua per expressar les seves demandes; hores i hores de gravació durant les quals ni una sola persona em va dir que el que volia fos votar. Amb això no vull dir que no es demanés democràcia, però, a Egipte, un poble on el 40% de la població viu sota el llindar de la pobresa i el 25% sota el de l’extrema pobresa, la revolució anava més enllà. A diferència del que es pensa des d’un Occident neocolonialista, estem parlant d’una societat que demanda moltes coses que, probablement, són molt més essencials per la democràcia que votar.

Durant els mesos calents de les primaveres àrabs, es va parlar molt de la importància del ciberactivisme. Quin pes creus que va tenir en el cas egipci?

Es va vendre la revolució com si l’haguessin duta a terme ciberactivistes. La majoria eren nois de classe alta que s’asseien a casa seva i escrivien cròniques sobre el seu malestar a Egipte. El seu paper està molt bé, però allò no era la revolució, era un punt entre milions. Voler creure que la revolució s’ha fet a través de Twitter i Facebook és molt hipòcrita, sobretot perquè Internet, durant els primers divuit dies d’esclat popular, va estar tallat durant deu dies i la gent seguia al carrer; de fet, en va sortir més i tot. Dels 40 milions de persones que viuen sota el llindar de la pobresa, la majoria no tenen Internet a casa.

Quin va ser el paper de la dona durant la revolució?

Una de les onades més fortes que van desencadenar la revolució va ser la que va dur a terme el moviment obrer el 2008 a Mahalla El-Kubra. Allà, les dones, davant la passivitat dels seus companys que no s’atrevien a complir l’acord d’anar a la vaga, van sortir i van cridar: “Les dones som aquí, on sou el homes?”. Moltes mobilitzacions obreres van ser liderades per dones, tot i que el percentatge d’ocupació femenina no era majoritari.

I com eren vistes les dones acampades?

Trencaven amb els prejudicis socials de molts que creien que aquelles dones havien d’estar a casa tancades cuidant els fi lls. De fet, el paper de la dona era tan preponderant que, poc temps després de la caiguda de Mubarak, els militars van detenir un grup de dones i els van fer el que, de manera eufemística, van batejar com a testos de virginitat. En realitat, es tractava d’agressions sexuals que tenien com a fi nalitat estigmatitzar la participació de la dona i atemorir-la. El militar que va justifi car les violacions era Abd el-Fatah el-Sisi, un home que, a la llarga, ha resultat ser el gran líder de la revolució. Això demostra que les dones tenien una participació preponderant.

Entrevista publicada al setmanari Directa número 345, el 15/01/2014

Egipte rere la barricada