«Les empreses han tingut un paper protagonista en la definició del model de ciutat»

por Vicent Canet
[Entrevista realitzada per al n.º 123 de Canvi 16 (15 novembre-15 desembre 2008) en el marc del dossier «Visca Barcelona? Revisió d'un model»]


Jordi Bonet és investigador de l'Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) i coautor del llibre Barcelona marca registrada: un model per a desarmar (Virus editorial, 2004) que analitza per a Canvi 16 , els pros i contra d'alguns elements del « model Barcelona » .


Són molts els que darrerament fan servir l'expressió «model Barcelona» . Existeix, de fet?

El que s’anomena «model Barcelona» s'inicia a les Olimpíades del 1992 i està molt vinculat al model de gestió de l’esdeveniment i de la ciutat. Es partia d’una estratègia de monumentalització de la perifèria i sanejament del centre, vinculada amb l’ordenació urbanística que comenta amb els ajuntaments democràtics. En aquest procés de reforma urbana s’estableixen línies de concertació público-privada en qué les empreses tenien un paper protagonista en la definició del model. N’és un exemple la societat Foment de Ciutat Vella (Focivesa), que s’encarrega de la gestió de la remodelació del centre històric de la ciutat i del seu «sanejament». Aquest model també abandona la regulació urbana vinculada als plans generals d’ordenació urbana i metropolitans i s’opta per modificar-la a partir de projectes concrets, que van esdevenir una eina de reforma urbanística molt flexible. Ara és una eina que comporta inseguretat jurídica als veïns. Per exemple Robadors, al Raval, que ha fet desenvolupar un pla que no estava inclòs en el Pla Especial de Reforma Interior del barri, i que ha permès fer-hi un hotel de luxe. Una de les característiques del «model Barcelona» ha estat una gran flexibilitat en les reformes urbanístiques, amb intervencions que tendeixen a un model de ciutat proper als interessos del capital privat.

El centre és ara un parc temàtic?

És un monocultiu del turisme i espais com la Casa de la Caritat s’han destinat a museus per a tota la ciutat per atreure turisme amb la idea que això «només regeneraria el barri». Hi subsisteixen bosses de pobresa i problemàtiques socials a les quals no es dóna resposta. És diferent al «model Barcelona» que s’ha publicitat: un exemple de participació, multiculturalisme i cosmopolitisme.

L’antropòleg Manuel Delgado diu que el model consisteix a voler crear la marca Barcelona.

S’ha fet una important inversió en publicitat per explicar els «èxits» del «model Barcelona». S’han estudiat fenòmens com el màrqueting urbá. on s’inscriuria aquest model, no tant com un exemple de gestió d’èxit sinó de tot allò que s’enfoca per vendre’s a l’exterior. Hi ha elements d’aquest màrqueting que són discutibles. Una de les bones pràctiques que s’ha explotat en salons internacionals és l’operació de remodelació del barrí del Raval, que es pot criticar molt. Un altre element que es ven és la participació i la corresponsabilització de la ciutadania amb el Govern.

Molts consideren que aquest model agafa força a partir del 1992.

L’Ajuntament va aconseguir que els barcelonins s’identifiquessin en la ciutat a partir d'opcions de participació com Voluntaris per Barcelona, en el marc de les Olimpíades. En canvi, ara hi ha una desafecció dels barcelonins cap a l’administració local i una ciutat que cada cop senten menys pròpia. El Fòrum de les Cultures de 2004 va ser com un nou intent per corresponsabilitzar els ciutadans, i va fracassar. Des de l’Ajuntament, el mateix Ferran Mascarell n’ha reconegut el fracàs com a element motivador per a la ciutadania. El model de les Olimpíades s'ha usat per fer una operació de creació de marca al voltant de la ciutat i el que va passar en aquells anys. Vicky Cristina Barcelona reflecteix la venda de la ciutat com a marca: és el millor plató del món, la ciutat del consum, etc. A causa d’això Barcelona és cada cop més depenent del turisme, fet que crea una forta subalternitat. Ciutat Vella, el districte més afectat pel turisme, està perdent la identitat de barri, els veïns són substituïts per apartaments turístics i els comerços tradicionals i de proximitat són substituïts per comerços i activitats destinats al turisme.

A Barcelona, marca registrada parles dels serveis socials de la ciutat. Quina situació viuen ara?

La situació dels serveis socials ha canviat des que es va escriure el llibre el 2004. Ara tenen un disseny molt més integral. En aquest sentit, un dels supòsits que continua a Barcelona és que el tercer sector –que podria ser un element de crítica i detecció de les necessitats dels veïns– s’està transformant en una extensió de la governança metropolitana via polítiques d’externalització dels serveis socials de l’Ajuntament. El tercer sector gestiona l’assistència a les necessitats socials però depèn de l'administració, que limita la seva capacitat d’acollir veus crítiques. Ara hi ha col·lectius sense veu pública perquè ni mitjans, ni partits, els sindicats, tercer sector els en donen. La tendència a l'empresarialització i privatització dels serveis socials dels darrers anys s’ha contingut i hi ha una voluntat de treballar molt més transversalment amb altres àrees del Govern municipal.

Si el tercer sector, que hauria de liderar les reivindicacions, depèn tant de l’administració, què passa amb la participació ciutadana?

Als anys vint del segle passat es va crear a Barcelona un moviment vinculat al mutualisme obrer que donava serveis però tenia una visió de transformació social. El tercer sector actual no té gaire connexió amb aquesta tradició obrerista, sinó amb la tradició d’obra social de l’Església que predominava durant el franquisme, i que tot i acollir una certa crítica social, no tenia uns referents tan clars com el mutualisme anterior. Això també ha anat vinculat a la professionalització del sector, que ha comportat una nova filosofia. Moltes d’aquestes organitzacions no es diferencien en el funcionament d’una empresa privada. En canvi, sí que han mantingut una legitimitat en el debat públic que no tenen les empreses. Calen organitzacions més petites, horitzontals o que treballin en règim cooperatiu i puguin abordar problemàtiques concretes i vinculades al moviment veïnal.