Història d'una rebel.lió apocalíptica integrada

El calidoscopi de subcultures al voltant d'expressions musicals extremes i estètiques particularment definides ha estat un camp d'investigació repartit entre crítics musicals i antopòlegs socials.

Per Xavier Díez

Difícilment s'han interessat sociòlegs, historiadors o filòsofs sobre un fenomen -el de la creació de l'adolescència- com a categoria cultural, ni tampoc s'han dedicat a l'anàlisi de grups generacionals disisdents respecte de les societats occidentals «oficials», que es neguen a integrar-se en unes regles del joc que els privarien d'oportunitats i no els oferirien una existència satisfactòria. Cal molta transversalitat i interdisciplinarietat per esvair la boira de guerra dreçada damunt de denominacions com rockers, punks, mods, teddy boys, skinheads, new romantics, hippies o altres denominacions que tindrien com a mite fundacional el angry young men -joves irats- que retratà magistralment John Osborne en una coneguda peça teatral (1956), a partir del descontentament vital dels joves i que portà al naixement de diverses generacions d'inconformistes, fins que l'inconformisme ha estat considerat, paradoxalment, una virtut... mercantil!
 

Servando Rocha intenta compaginar aquesta mirada antropològica crítica amb la tècnica dels científics socials. N'obtenim un assaig poc convencional en les formes i interessant en els resultats. Amb una perspectiva històrica arriscada -tot considerant la longue durée- exposa les continuïtats de la rebel.lió juvenil organitzada amb el nihilisme fin-de-siècle (XIX) i la subversió de les avant-guardes, amb el punk i la constel.lació de tendències pretesament iconoclastes. Dosis de decepció, pessimisme i ressentiment existencial marquen les tendències d'una expressió esteticista de descontentament. I la bohèmia negra, això és, l'art de  procedència proletària, l'individualisme gregari i les connexions amb la marginalitat, materialitzen la rebel.lió en un atac intens i provocador als convencionalismes. Tot parafrassejant Freud, les subcultures urbanes, des de la dècada dels cinquanta, constaten «el malestar de la civilització».
 

Tot parafrassejant Freud,les subcultures urbanes,

des de la dècada dels cinquanta,

constaten «el malestar de la civilització»

Rocha, amb una perspectiva acadèmica curosament dissimulada, no defuig el destí lògic d'aquestes iniciatives efímeres en el temps i irregulars en els resultats. Les societats occidentals, conegudes per una àmplia tolerància, i el capitalisme, amb una  il.limitada capacitat adaptativa, anihila els brots apocalíptips de les subcultures mitjançant estudiats processos d'integració. El que neix com a protesta social, des de la classe obrera i el festeig amb els baixos fons, acaba essent abduït per la moda, adoptat per les classes dominants, i fagocitat al cap i a la fi, per la lògica del benefici. L'autor recorda l'anècdota del grup Milli Vanilli, compost per dos atractius ballarins, que van servir per marcar una tendència estilística determinada, portats a la fama per un hàbil productor musical, Frank Farian -el mateix de Boney M-, i que, a partir d'una estètica rebel i informal, van generar determinades modes -que permeteren ingents guanys empresarials-.  Tanmateix, els dos components de la banda, als quals se'ls concedí un Grammy el 1990, no eren més que un muntatge. No eren els autèntics cantants, sinó que prestaven la seva imatge a la portada dels discos i els concerts, mentre la música sonava en Play Back, fins que es conegué el frau. Foren expulsats del paradís. Un d'ells va acabar en la marginalitat i mort per sobredosi. Tot plegat, una mostra de com tota rebel.lió, tota dissidència social o musical -com succeí amb el Jazz-  acaba servint als interesos del propi stablishement, i com el malestar juvenil, expressat en subcultures agressivament subversives, acaben conformant l'ordre vigent, malgrat que aquest acabi generant, com bé explicita Zygmunt Bauman, residus humans. 
 

Ressenya publicada pel suplement Accents del Diari de Girona el 13 de febrer de 2009