Esgotats d'esperar la fi
Servando Rocha ens presenta un interessant estudi sobre els joves i les subcultures punk i urbanes, un assaig sobre la desesesperació

Tras la presentación en Barcelona de Agotados de esperar el fin, Servando Rocha fue entrevistado en El Cabaret Eléctric de ICAT FM y en La Taverna del Llop de Radio 4 (RNE). Aquí podéis escuchar los respectivos audios y leer la reseña sobre el libro publicada por David Castillo en el diario Avui el domingo 8 de marzo. 

Imagen: Punks en Costa Rica protestan contra las condiciones de vida el pasado 1 de Mayo (Foto / Yuri Cortez -AFP-)

Audio El Cabaret Elèctric

Servando Rocha ens presenta un interessant estudi sobre els joves i les subcultures punk i urbanes, un assaig sobre la desesesperació

Por David Castillo

Servando Rocha titula el seu nou assaig amb el mateix títol d'un tema dels Ilegales, Agotados de esperar el fin. El subtítol és més didàctic, Subculturas, estéticas y políticas del deshecho. Es tracta d'una aproximació gairebé antropològica cap a les arrels de la cultura popular, agafant com a base el punk, el seus precedents i conseqüències. Ple de referències cinematogràfiques, literàries i musicals, des de la primera línia ens trobem la conversa que tenen Sal Mineo i James Dean a la pel·lícula Rebel sense causa. Mineo li pregunta a Dean: "Tu creus que la fi del món serà durant la nit?". I Dean li contesta taxatiu: "No, no, serà de matinada". Com poden comprovar, l'assaig és farcit d'episodis amens, vehiculats a la vida diària, al que escoltem per la ràdio, als ressons de la nostra joventut, des d'una visió actual.

Rocha ha sigut activista militant i cultural, membre destacat del col·lectiu La Felguera. Algunes de les tesis d'Agotados de esperar el fin (Virus) ja les havia utilitzat a altres llibres, singularment a Historia de un incendio. En tots dos traça un recorregut que pot relacionar la Comuna de París amb les avantguardes històriques, l'anarquisme, els beatniks, el situacionisme de Debord, la generació del rock, els hippies i el pop art fins a arribar al punk i les seves derivacions: des del kitsch a estafes cèlebres de la indústria musical com Milli Vanilli. Amb observacions ben encertades: "Tant en l'art com en cadascun dels aspectes vitals més quotidians preval un rebuig als ideals tradicionals de funcionalitat, racionalitat i austeritat imposats per la modernitat. Ara, la postmodernitat elimina les fronteres entre l'alta cultura i una cultura de masses que, de manera excepcional, implica la pertorbació emocional produïda per qualsevol objecte kitsch". Seguint el teòric Frederic Jameson, la postmodernitat troba el seu moment clau als anys setanta amb el sorgiment de l'anomenat pastitx i la seva esquizofrènia estilística. La cultura de la barreja sense criteri s'ha imposat. El desordre potser és la millor sensació d'ordre i la indústria no ha restat aliena al fenomen.

El llibre, presentat dimecres a l'Ateneu Barcelonès, estimula perquè interpreta la realitat de les cultures urbanes amb una mirada oberta, desinhibida. Un lectura similar a la que va fer Greil Marcus a l'assaig Rastros de carmín, un títol fonamental d'Anagrama, on precisament es vinculaven el dadaisme i el surrealisme amb els situacionistes, els beats i el punk. No he trobat al·lusions al llibre de Rocha sobre Marcus, però mantenen idèntics punts de vista, afinitat.

La postmodernitat, o les variants de la postmodernitat, va exigir el final de la història, de l'art, del discurs... Era una forma d'ansietat per continuar vivint i, sobretot, creant. L'estudi de Rocha incita a pensar, com la cançó que cita del grup Eskorbuto: "Busco en la basura algo mejor. Busco en la basura algo nuevo. Busco en la basura solución". Assistim al zenit del reciclatge?

Reseña publicada el 8/03/2009 en el diario Avui