<![CDATA[Virus Editorial - Noticias]]> es-es 60 http://www.viruseditorial.net/images/logo_v_rojo_75.jpg Virus Editorial - Noticias http://www.viruseditorial.net/ <![CDATA[ Salvador Seguí i l'estratègia anarcosindicalista (Xavier Ferré, Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics)]]> Salvador Seguí i l'estratègia anarcosindicalista

 

Per Xavier Ferré

La síntesi sobre la trajectòria i les idees de l’anarcosindicalista Salvador Seguí (1887-1923) elaborada per l’historiador Xavier Díez aporta fonamentalment el bagatge historiogràfic d’aquest revolucionari, el marc sociohistòric que explica el seu àmbit referencial –les xarxes de sociabilitat:
els cafès, l’ateneu, el cercles de debat i de reunió, que són el que defineix la hipotètica autobiografia escrita per Seguí a Escola de rebel·lia (Edicions El Jonc, 2007)– i les bases ideològiques que en palesen el pensament polític.

De l’exposició de Díez es desprèn que entorn dels anys seixanta i setanta del segle passat es produí la reivindicació més notòria del posicionament polític del tornabouenc, fonamentat en l’eixamplament social revolucionari. Aquesta reivindicació –que comptà amb el precursor retrat
del sindicalista fet per Pere Foix a Apòstols i mercaders–, resta vinculada a concepcions  intel·lectuals en clau política, cosa que es traduí en les biografies de Josep Viadiu (coetani de
Seguí), Manuel Cruells i Josep Huertas Claveria.

L’interès de la reflexió de Díez rau a relacionar els tres objectius a fi de donar autenticitat a una època, la dels anys vint, que fou elèctrica per la complexitat dels esdeveniments –intel·lectuals, polítics, sindicals, militars, corporatius– que s’hi esdevingueren. Els contextos que condicionaren
el posicionament polític de Seguí –i d’un conjunt d’anarcosindicalistes– es produïren en conjuntures de crisi de l’Estat espanyol, la més destacada de les quals –1918- 1923, amb un determinat protagonisme terrorista de la Unión Monárquica Nacional, fet a analitzar– és la que centra el protagonisme cultural i polític de Seguí.

L’estudi que comentem emfasitza moments definitoris del context històric que expliquen les  reflexions sindicalistes del líder anarquista assassinat, aspecte que ajuda a comprendre’n l’abast i el sentit. Des dels processos de Montjuïc, quan Seguí encara era un infant, fins a la davallada
de l’Espanya postcolonial –tot passant per la vaga general de 1902, la situació revolucionària de juliol de 1909 i la vaga de la Canadenca de febrer de 1919–, l’assaig recorre amb detall l’evolució ideològica del cenetista. Però –i ací rau l’interès de l’estudi que comentem–, de quin tipus d’evolució es tracta?

Sovint hom equipara l’anarquisme –i la Confederació Nacional del Treball– amb un tipus únic de pensament: antipoliticisme i antiestatisme. Però tot plegat és més complex. Un fet que resta clar del fil conductor del llibre de Díez és que existeix un projecte anarquista conscient d’una transició política a efectuar al si del capitalisme a fi de definir una nova situació sense explotació social. Aquest objectiu és pensat tenint en compte les característiques de l’estructura social del país (com no podia ser d’una altra manera). Seguí malda per eixamplar –i això és fonamental– l’espai anarcosindicalista als intel•lectuals i al bloc social menestral, espais conformadors d’una hegemonia política.

Ambdues fites –la de la substitució del mode de producció i del model polític– eren a la base de la concepció del sindicat com a intel·lectual col·lectiu i com a organització matriu educadora. La consideració «pedagògica» de Seguí depassa un tipus de sindicat «tècnic» –corporatiu–, i el situa com a matriu revolucionària que escomet les funcions orgàniques del partit polític (convencional). Aquesta característica fonamental –que pot esdevenir referent crític respecte de les escoles tècniques (gestores) dels sindicats hegemònics actuals– és aprofundida del tot per Díez i esdevé fonamental per a comprendre perquè Seguí no era «apolític» en el sentit d’elaborar una estratègia orgànica: el sindicat –enllà de l’estricta defensa d’interessos econòmics–, les bases conceptuals i estratègiques del qual concretaren en el Congrés de Sants un salt qualitatiu definitiu (p. 91- 97). Aquest apartat de l’assaig, doncs, és el que permet definir majoritàriament la part dedicada a l’anàlisi del pensament polític de Seguí, l’esperit del qual resta perfectament sintetitzat pels mots introductoris –superadors de tot econo¬micisme i infantilisme ideològic– de Salvador Quemades i de Manuel Cruells (p. 9).

En aquest sentit, subratllar la concepció del sindicalista davant el fet nacional és una  aportació substancial de la recerca que ens ocupa. Xavier Díez en focalitza la consideració en el discurs a l’Ateneu de Madrid del 4 d’octubre de 1919, del qual es dedueix que el posicionament de Seguí denuncia l’actitud de la Lliga contrària als interessos nacionals de la classe subalterna, però en cap cas no era contrari –ho contemplava com a possibilitat factible a la qual no s’oposaria el proletariat– a l’objectiu de la independència nacional. Aquesta consideració –que cal subratllar– pot explicar perquè la clausura del Congrés de Sants es produí al local del CADCI, sindicat sobiranista de professionals i d’oficis. El fet que Seguí denunciés la cúpula dirigent de la Lliga Regionalista no significava que no maldés per establir aliances amb sectors patriòtics que avui en diríem «nacional-populars» a partir de l’assumpció federal alliberadora –no pas estatalista– de Pi i Margall, una interpretació del federalisme –des de cada nació– també realitzada per Rovira i Virgili. Aquest apartat (p. 247-253) permet d’establir –tot seguint els mots de Manuel Cruells que s’hi reprodueixen– hipotètiques coincidències –si hom vol conjunturals– amb el nou independentisme macianista aleshores acabat d’articular a través d’Estat Català (1922).

El conjunt d’aquestes idees –proclius a les bases republicanes– cercava la formació d’un bloc social de poder socialista que, en principi, havia mostrat el seu suport a la revolució dels soviets de 1917. Aquest, però, és un aspecte que, per bé que ha estat analitzat en el volum, necessita d’una monografia autònoma. La crítica de Seguí, i fonamentalment de Pestaña, al procés revolucionari rus, rau en la denúncia de la seva burocratització, fet que en seria l’antinòmia. Amb tot, les crítiques majoritàries reproduïdes al volum se situen en el període 1918-1921, tot just en la conjuntura del comunisme de guerra i de la «guerra civil» que actuava conjuntament amb el «cinturó sanitari» contrabolxevic, és a dir, quan els revolucionaris optaren per controlar la deriva dels fets tot tenint en compte la pressió occidental i interior. Però quin era el posicionament de Seguí quan s’endegà la Nova Política Econòmica? Per bé que el dirigent obrer fos assassinat el 1923 segur que tingué coneixement dels orígens de la nova conjuntura.

Aquesta apreciació, però, no desmereix en absolut el meritori treball de síntesi de Díez, que palesa l’existència d’una via política d’ampli abast en el si d’un sector de l’anarcosindicalisme, aquella estratègia que anava més enllà de la «propaganda pel fet», criticada com a insuficient pels «apòstols» revolucionaris que, sens dubte, foren refe¬rent per a l’opció dels trentistes deu anys després de la trajectòria truncada de l’amic de Lluís Companys i de Francesc Layret. El que ens digué Seguí –conclusió que pot derivar-se de la recerca de Díez– és que cada estratègia anarcosindicalista s’havia de bastir des de les característiques culturals i socials de cada país. Aquella CNT era talment una nina russa.
 

Ressenya publicada al Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, desembre 2017

 

 

 

]]>
<![CDATA[ Salvador Seguí y la construcción del anarcosindicalismo (La linterna de Diógenes)]]> Salvador seguí y la construcción del anarcosindicalismo

 

El programa de historia social de Irola Irratia le dedica una hora a la memoria de Salvador Seguí, entrevistando a Xavier Diez sobre la figura de Seguí a través del enfoque de El pensament polític de Salvador Seguí.

 

 

 

]]>
<![CDATA[ [VIDEO] Presentació de «Masculinidades y feminismo» dins la 6a Mostra del Llibre Anarquista de Castelló]]> [VIDEO] Presentació de «Masculinidades y feminismo» dins la 6a Mostra del Llibre Anarquista de Castelló

 

El passat 7 de novembre Jokin Azpiazu Carballo va presentar en el marc de la 6a Mostra del Llibre Anarquista de Castelló Masculinidades y Feminismo, on va abordar diferents aspectes plantejats al llibre, parlant de qüestions relacionades amb el privilegi masculí tant a l'àmbit dels moviments socials com ara en altres espais com el de la universitat.

 

 

 

 

]]>
<![CDATA[ Una hermosa y emotiva historia (libertaria) de resistencia, lucha, solidaridad y amor (Salvador López Arnal, El Viejo Topo)]]> Una hermosa y emotiva historia (libertaria) de resistencia, lucha, solidaridad y amor

 

Por Salvador López Arnal

¡Casi 700 páginas, dirán! ¡Menudo ladrillo! De acuerdo... sin estar de acuerdo. Ecología o catástrofe. La vida de Murray Boockhin tal vez sea un ladrillo, pero es un ladrillo deslumbrante, apasionante. Es decir, un no-ladrillo. Esta reseña, por motivos de espacio, no puede hacerle justicia. Lo esencial: no se pierden la experiencia de esta lectura. Quien la probó, lo sabe.

Conviene una disculpa de entrada. Leí algunos textos de Bookchin en mi juventud que había olvidado (y de paso al autor). No reparé en ellos hasta bien entrada la lectura de este ensayo que se lee como una novela, como una buena novela. Mi memoria debería haber acuñado mucho mejor esta excelente y rica moneda anarquista y resistente hasta el final de sus días.

Del autor cabe recordar que fue cofundador del ISE, del Instituto de Ecología Social y que durante más de 45 años fue voz pionero en este ámbito, una voz que tuvo siempre muy en cuenta la máxima de su admirada Rosa Luxemburg: "Socialismo o barbarie". Para la autora, su compañera de vida y luchas durante décadas, ha sido -acaso sin exageración- el pensador anarquista más importante de la segunda mitad del siglo XX (p. 15), un político genuino y un intelectual independiente, que "vivía fuera del espectro habitual de elecciones vitales". Algunos de sus libros más importantes: Anarquismo en la sociedad de consumo, La ecología de la libertad, Urbanización sin ciudades, La filosofía de la ecología social y Anarquismo social o anarquismo personal.

Añado también que Murray Bookchin fue de los primeros autores que comenzó a escribir sobre la química en los alimentos, de los primeros que planteó por primera vez el concepto de ecología social considerando inseparable la temática ecológica de la social, fue también uno de los impulsores del movimiento antinuclear norteamericano y uno de los activistas que propuso el concepto de municipalismo libertario, génesis de las tesis actuales sobre municipalismo emancipador. Con todo eso, su vida es una historia militante del siglo XX, desde sus orígenes como joven bolchevique en el East Side neoyorquino, pasando por el trotsquismo, y sus últimas décadas como militante e intelectual ecoanarquista (En algunos nudos, a mí me ha recordado la vida política de otro clásico, este nuestro, de Manuel Sacristán).

La estructura del esta biografía ensayística: agradecimientos, prólogo, 13 capítulos (Juventud bolchevique, Organizador sindical, Pensar y repensar, Ecodescentralizador, Ecoanarquista, Veterano de la contracultura, Hombre del momento, Ecologista social, Activista antinuclear, Muncipalista, Político verde, Demócrata asambleario, Historiador(, un epílogo y dos excelentes índices (onomástico y temático). La biblioografía se facilita al pie de página.

Dos reflexiones acompañan la contraportada de este magnífico libro, absolutamente recomendable y excelentemente traducido (¿Somos siempre conscientes de la importancia de este trabajo creativo no siempre reconocido?).

La primera cita es de Theodore Roszak, un autor algo o bastante olvidado por nosotros actualmente: "Sus contribuciones están entre las principales del pensamiento estadounidense, como Thoreau, Lewis Munford y Paul Goodman". No exagera Roszak: entre las principales.

La segunda es de David Harvey: "Creativo, carismático, polémico y algunos añadirían, un poco cascarrabias, Murray Bookchin fue sin duda uno de los pensadores anticapitalistas más importantes del siglo XX. Janet Biehl nos descubre su tumultuosa vida, alumbrando el cruce de corrientes y confusiones que impulsaron el ascenso de los movimientos ecologistas de izquierda durante más de medio siglo. Esta biografía merece ser leída ampliamente por su relevancia contemporánea".

Suscribo, desde la primera a la última letra, el comentario de Harvey. Añado además que el ensayo que comentamos está muy bien escrito, que se lee como una novela; que la pasión amorosa que la autora siente por el autor biografiado no le impide ser crítica en ocasiones; que estamos ante una historia, desde el punto disidente del que nos habló Howard Zinn, de Estados Unidos, y no sólo de USA sino de la izquierda ecologista usamericana y europea más en general (por ejemplo, las páginas dedicadas a la formación de Los Verdes alemanes y sus aceradas críticas la tradición de los "realos" que ha conseguido transformar a Die Grünen en un partido tan del sistema como los dos grandes partidos alemanes), además de informarnos de pasajes poco conocidos y comentados de la teoría y la práctica del anarquismo norteamericano y europeo.

Siguiendo el espíritu de Bookchin y de la propia autora, Janet Biehl, convendría, eso sí, señalar algunas dudas algunas de las tesis y posiciones mantenidas por el autor de La ecología de la libertad, observaciones que en absoluto restan valor a un libro que, insistimos, permite sumergirse en él con agrado, entusiasmo y sin dificultades. Las dudas:

Hay una enorme o cuanto menos mitificación -no hay ni una sola crítica- de la experiencia anarquista en la guerra civil española. Por el contrario, como ocurre en el caso de un pensador tan grande e informado como Noam Chomsky, hay una descalificación sin restos de lo que la autora, siguiendo a Bookchin (que por cierto se presentó a los 15 años para ser miembro de la brigada Lincoln, llama "estalinismo" (es decir, del PSUC, del PCE y de su política frentepopulista). De hecho, algunos pasajes donde describe nuestra guerra civil hubieran podido mejorarse notablemente

La mirada anticomunista de la autora, y también de Bookchin (formado en las filas comunistas en su juventud, en la Escuela de Trabajadores, siendo trabajador del Partido repartiendo el Daily Worker)), les hace ser un pelín injustos en algunas de sus consideraciones. Sus formulaciones no son siempre exactas. Esta, por ejemplo, acompaña a la fotografía de la página 59: "Barricada en Barcelona durante mayo de 1937. Los anarquistas defendían la revolución contra las fuerzas del Gobierno del Frente Popular que obstaculizó y, finalmene, suprimió las colectivizaciones fruto de la revolución". La autora añade: "Este episodio preocuparía de por vida a Bookchin". No es seguro que sea una exageración o una imprecisión literaria. Si hay imprecisión en este caso: "A mediados de 1937, el Komintern de Stalin abandonó la línea política del frente popular y adoptó una nueva, menos revolucionaria todavía, que denominó el "frente democrático". Los partidos comunista, señala, "aceptarían ahora a nuesvos aliados, no solo a los socialistas y socialdemócratas sino a cualquiera".

Hay una singular y positiva vindicación de la figura y obra de Marcuse cuando la autora nos da cuenta de la influencia del autor de Razón y revolución en Bookchin. Habla, con ocasión de ello, de una filosofía dialéctica influyente en la obra del autor. "Bookchin recogió la idea más sofisitcada de la Escuela de Frankfurt de utilizar la razón dialéctica con toda su carga ética para la crítica" (p. 128). Pero no queda claro, más allá de su posible identificación con la perspectiva marxista, qué entendía Bookchin por razón o por filosofía dialéctica.

No cabe extenderse más en este punto.

Por si faltara algo, como he apuntado, la traducción de Paula Martín Ponz es magnífica, tanto pero no más que sus notas de traductora a pie de página, notas-reflexiones en ocasiones, que a mí me han recordado más de una vez las que solía regalarnos otra gran traductor, Manuel Sacristán, alguien que seguro que hubiera estado muy feliz al leer esta biografía. Cabe finalizar con estas palabras de la autora: "Se negó a hundirse en la desesperanza, manteniéndose firme en su creencia en que la lucha por crear una nueva sociedad sacaría a la luz las potencialidades humanas para el comportamiento ético, la visión racional y la cooperación social".

 

 

Reseña publicada en El Viejo Topo 357, octubre 2017

 

 

]]>
<![CDATA[ Los presos y los libros (negritas y cursivas)]]> Los presos y los libros

 

Por Josep Mengual

 

«No hay mayor dolor que no tener libertad.»

Marcos Ana (1920-2016)

 

La ingente cantidad de literatura no ficcional referida a la vida carcelaria, ya sea en forma de memorias, testimonios o biografías, casi puede considerarse ya un subgénero que, quizá no tenga un gran atractivo comercial, pero ha experimentado una presencia constante y sostenida y ha encontrado en algunas editoriales marcadamente de izquierdas, como es el caso de Virus Editorial o Txalaparta, a corajudos y tenaces valedores.

De hecho, uno de los libros de mayor divulgación publicados por Virus es un libro de muy complejo y azaroso proceso de edición, Huye, hombre, huye. Diario de un preso FIES (1997), del activista anarquista y escritor gallego Xosé Tarrío (1968-2005), apodado Che, que se publicó originalmente acompañado de un prólogo del profesor de Derecho Penal en la Universitat de Barcelona (y director del Observatorio del Derecho Penal y de los Derechos Humanos) Iñaki Rivera, del que se hicieron numerosas ediciones, incluso en traducción al inglés, y que está disponible en abierto en la red. En realidad, pues, quizá no se trate de un best séler, pero sí de un long séler muy ilustrativo de la experiencia en las cárceles españolas en los años ochenta y noventa, y en particular entre los presos FIES (Fichero Interno de Especial Seguimiento).

Quinto hijo de una muy modesta familia marcada por un padre dado a la bebida y a la violencia machista del barrio coruñés de Kananga, Xosé Tarrío conoció la reclusión desde muy joven, a los once años ya era internado en un colegio del Opus y posteriormente en correccionales, pero fue al ser condenado en 1987 a una primera pena de dos años, cuatro meses y un día cuando inició un periplo que lo llevó a conocer de primera mano los aspectos  más duros de las cárceles españolas, la impune violencia ejercida por sus custodios y la solidaridad, en un ambiente de violencia muy dura, entre los presos, así como los aislamientos durante años en celdas individuales durante hasta veinticuatro horas.

Interesado inicialmente en el independentismo gallego marxista leninista a través de sus lecturas, Tarrío no tardó sin embargo en acercarse al anarquismo, y colaboró muy activamente con el coruñés Colectivo Libertario Oveja Negra cuando salió de prisión, al reducírsele la condena a una sola de veinte años y ser liberado por haber cumplido ya tres cuartas partes de la misma.

Con este escenario, resulta asombroso que, gracias a la mediación y ayuda de algunos abogados particularmente sensibles, poco a poco pudieran ir saliendo al exterior de la prisión los textos que acabarían conformando su estremecedor libro de memorias, mecanografiados, como se indica en la página de agradecimientos de las mismas, por Javier Ávila Navas (uno de los promotores de la Asociación de Presos en Régimen Especial y autor de Un resquicio para levantarse. Historia de la APRE) y Carlos Esteve García (conocido por su fuga de la prisión de Huesca en el coche de su director y colaborador también de Juan José Garfia en Adiós, prisión, publicado en 1995 en Txalaparta). Una primera versión del texto fue corregida, según se cuenta en la mencionada página de agradecimientos, por el también preso y licenciado en Historia del Arte Juan José Garfia, que llegó a pasar año y medio solo las veinticuatro horas en una celda de seis metros cuadrados en el penal de El Dueso.

Finalmente, el editor de Virus Editorial Patric de San Pedro, fundador también con Marina Steen de la pequeña editorial destinada al público infantil Takatuka, fue quien se ocupó del proceso de edición del texto que acabaría convirtiéndose en Huye, hombre, huye, que apareció en 1997. Cuenta Patric de Pedro que su proceso de edición fue de los que vivió «con mucha intensidad, un libro que recibíamos por entregas, con muchas trabas por parte de las instituciones penitenciarias, y con el que abrimos una línea de denuncia de la prisión que luego tendría continuidad con la revista Panóptico y con otras publicaciones».

Posteriormente Huye, hombre, huye se distribuiría también en México gracias a las Ediciones sin Nombre, se haría una edición en las bonaerenses Individualidades Anarquistas (en otoño de 2008 y con prólogo del célebre anarquista español Gabriel Pombo da Silva) y en los LBC Books, de Berkeley, en 2014, entre otras, y acaso sea uno de los textos en español más conocidos en su género de los publicados en las últimas décadas el siglo XX. Ya en 2015 apareció un segundo libro con la firma de Tarrío, Que la lucha no muera. Ante la adversidad, rebeldía y amistad, con una introducción escrita por su madre, Pastora González Vieites, y publicada por Editorial Imperdible, que también recuperó Huye, hombre, huye en 2017. Y de la vitalidad del género y de la vigencia de su interés por parte de los lectores es buena muestra también, por ejemplo, la reedición corregida y ampliada, aún en 2017, de las Memorias del calabozo, de Mauricio Rosencof y Eleuterio Fernández Huidobro, con prólogo de Eduardo Galeano, en Txalaparta.

 

Fuentes:

Anónimo, «Quién fue Xosé Tarrío», Plaza Xosé Tarrío, s/f.

Txema Bofill i Okupem les Dones, «Virus Editorial. Vint anys de publicacions anticapitalistes i llibertàries», Catalunya (Òrgan d´Expresió de les CGT de Catalunya i de Balears), núm 126 (marzo de 2011), pp. 16-17.

Elena del Estal Martínez, «Xosé Tarrió: “Odié, odié, odié. Odié porque había aprendido a odiar”», La Huella Digital, 6 mayo 2011.

 

Artículo publicado en el blog negritas y cursivas, 24/11/2017

]]>
<![CDATA[ El gegant de l'anarcosindicalisme català (Ferran Aisa, El Punt Avui)]]> El gegant de l’anarcosindicalisme català

 

 

 

Per Ferran Aisa

Xavier Díez (Barcelona, 1965) és un dels escriptors catalans més actius dels darrers temps. La seva obra la trobem tant a l’assaig històric com a la narrativa, sense oblidar-nos de la seva faceta de poeta i de periodista polític. Doctorat en història contemporània és també llicenciat en filosofia i lletres i diplomat en magisteri i postgraduat en pedagogia terapèutica. Actualment exerceix de professor a la Facultat de Comunicació de la Universitat Ramon Llull.

Entre la seva obra més recent destaca Venjança de classe (2010) i L’anarquisme, fet diferencial català (2013). La seva obra periodística ha estat recollida en el volum Espai de dissidència (2013). Ara presenta la biografia o, més ben dit, el pensament polític de Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Xavier Díez, mantenint el seu rigor documental, s’endinsa en la vida i el pensament del líder anarcosindicalista que fou assassinat el 10 de març del 1923 per pistolers pagats per la patronal catalana. El resultat és un fresc important sobre un dels personatges més carismàtics de l’anarcosindicalisme català i l’anarquisme ibèric de les primeres dècades del segle XX. Si hi ha un sindicalista popular a la història de la CNT dels anys vint aquest no és un altre que Salvador Seguí, això sí, acompanyat d’un altre militant confederal com Ángel Pestaña. Seguí va ser coetani de personatges com Francesc Layret, Gabriel Alomar i Lluís Companys, amb els quals va mantenir una fluïda relació d’amistat.

Díez fa el recorregut biogràfic de Seguí des dels seus orígens lleidatans i la formació cultural a llocs com l’Ateneu Enciclopèdic Popular i l’Ateneu Sindicalista. Parla de la gran afició de Seguí per la filosofia, especialment per Kant, Spinoza, Ibsen i Nietzsche, sense oblidar-se dels clàssics anarquistes Bakunin, Kropotkin, Stirner, Proudhon i, fins i tot, Marx.

Díez presenta el jove sindicalista de Solidaridad Obrera, la seva participació en la Revolució de Juliol del 1909 (la Setmana Tràgica) i la seva integració a la nova formació sindical, Confederació
Nacional del Treball (CNT). Seguí serà president del Sindicat de la Construcció per la seva condició de pintor de parets i, més endavant, secretari general del Comitè Regional de Catalunya de la poderosa CNT, que l’any 1919 ja tenia més de set-cents mil afiliats. És l’època de la vaga de la Canadenca, en què el Noi del Sucre serà un element principal a l’hora de moure la balança a
favor de la classe obrera, que surt victoriosa d’aquesta dura lluita i que tindrà la recompensa de les vuit hores de jornada laboral per als treballadors de tot l’Estat espanyol.

Xavier Díez també aprofundeix en la concepció que té Seguí de l’anarquisme com a espai filosòfic i moral i de l’anarcosindicalisme com a epicentre polític i social, que porta a l’organització de la societat a través dels sindicats i la seva visió sobre el catalanisme i, especialment, sobre l’anomenada Qüestió de Catalunya i, finalment, la idea del regeneracionisme aplicat als treballadors. Un llibre que feia falta per centrar la figura d’un dels gegants de l’anarcosindicalisme català.

 

 

Ressenya publicada a El Punt Avui el 19/11/2017

 

 

]]>
<![CDATA[ Engeguem una campanya de micromecenatge per traduir al català el llibre de Silvia Federici Caliban i la bruixa]]> Engeguem una campanya de micromecenatge per traduir al català el llibre de Silvia Federici Caliban i la bruixa

  

•··L'editorial farà possible que l’assaig feminista més influent de la darrera dècada sigui d’accés lliure en Creative   Commons i en català

•··Virus assumirà totes les despeses d'impressió i edició i les mecenes faran possible una traducció i una correcció de qualitat al català

https://www.verkami.com/projects/18723-caliban-i-la-bruixa

 

L’editorial Virus posa en marxa avui una campanya de micromecenatge per traduir al català el llibre de Silvia Federici Caliban i la bruixa, l’assaig més influent del feminisme contemporani, que aborda la relació entre patriarcat, capitalisme i control dels cossos femenins, partint del moment històric de la caça de bruixes. Traduït actualment a 10 idiomes, però fins ara no disponible en català, aquesta obra ha estat una contribució fonamental a la renovació de la crítica i el pensament feminista, tant a nivell de memòria i historiografia com a nivell teòric, sent una referència ineludible tant en àmbits acadèmics com en els activistes.

El crowdfunding, que es realitzarà entre el 14 de novembre i el 23 de desembre, pretén cobrir principalment les despeses de traducció i correcció, que suposen la part més important del cost d'edició del llibre, que serà publicat el març del 2018, a punt per les setmanes prèvies al Sant Jordi. Les mecenes, per tant, podran tenir els llibres i la resta de les recompenses entre la primera i la segona setmana d’abril. A més, les mecenes del projecte, no només contribuiran a fer possible la publicació en català d’aquesta obra capital del feminisme; també contribuiran a permetre l’accés lliure al seu contingut: el llibre es publicarà sota llicència Creative Commons 1.0, i estarà disponible per a lliure descàrrega en pdf, un compromís de l’editorial amb la majoria de les seves publicacions.

 

 

L’autora, Silvia Federici, que ha esdevingut una de les pensadores feministes més importants de l’ultima dècada i militant feminista des de finals de la dècada dels 60 del segle xx, en el seu moment va ser una de les principals animadores dels debats internacionals sobre la condició i la remuneració del treball domèstic. Més endavant, durant la dècada de 1980, va treballar diversos anys com a professora a Nigèria, on va ser testimoni de la nova onada d’atacs contra els béns comuns. Les dues trajectòries conflueixen en aquesta obra, on explica el desplegament del capitalisme com un exercici permanent de violència i asserviment de la possibilitat d’una reproducció social autònoma.   

Desprès de la difusió a l'Estat espanyol de la seva obra traduïda al castellà, aquesta edició de Caliban i la bruixa és una de les primeres d’un conjunt de traduccions tant al català com ara al basc que es publicaran aviat, fent així una contribució al reconeixement tant de la pluralitat dels feminismes com de les llengües minoritzades.

 

 

 

 

]]>
<![CDATA[ Interrogatori a la virilitat]]> Interrogatori a la virilitat

 

Per Ciro Morales

Homes, homes, i més homes (cis*, s'entengui a tot l'article). S'obren esquerdes i apareixem homes. Se senten veus i són d'homes. Somriures segurs d'homes, perdons hipòcrites d'homes. Carros tirats per imprescindibles esquenes, opinions abocades per omplir un silenci incòmode i aliè. Repúbliques proclamades per homes i Estats colpejant amb homes. Mans esteses tacades d'autocomplaença, llàgrimes d'incomprensió per falta de voluntat. Perquè tenim tota la iniciativa del món menys quan es tracta de tallar-nos el vestit masculí per veure de quins fils està fet, que potser el rei es preocupa d'on li arriben les monedes d'or?, qui gosa complicar-se la vida quan la comoditat és una gran companya de viatge?

Som els amos de la neutralitat -els que no habitem el gènere-, vam determinar allò natural i vam decidir qui és l'Altre ... que, precisament, acostuma a ser l'Altra. Les nostres fronteres no es desdibuixen fàcilment, no han tingut enemics, i si apareixen, resisteixen qualsevol embat gràcies a la seva construcció mil·lenària. Un mur masculí que condemna al salvatgisme qui hagi tingut la mala sort de no ser socialitzat per l'eix de la Norma, per la sacrosanta Homenia. Les talaies són nostres, els micròfons, els mítings, les acadèmies i les revolucions. Sabem de tot. No obstant això, estem començant a tolerar que hi ha un més enllà ... i li diem quota.

L'home blanc, heterosexual i ric mira la realitat dels grups oprimits des del poderós burladero, i no estarà veient res, perquè per a ell no existeix; la seva ignorància és ceguesa, i provoca plaer. L'experiència que no és seva no li regala seguretat, ni un marc plausible d'anàlisi.

A més de les ulleres del marxisme, que ens complau i motiva perquè ens iguala per dalt, n'existeixen altres igual de necessàries que són les del feminisme, però aquestes ens fragilitzen, ens igualen per baix i ens deixen en una mena de llimbs desconegut -per nosaltres - per un temps indeterminat ... el de la respiració.

No pretenc negar la diversitat, mare de totes les coses bones; masculinitats no hegemòniques han existit, fustigades, tota la vida; però tampoc negaré el mínim comú denominador que ens ha generat com a vara de mesurar de tota experiència sensible. Saltaran queixes que al·leguen opressions personals, interseccions diverses que inferioritzen ... perquè no tots cabem en aquest model blanc, heterosexual i ric. Però de moment les qualificaré d'escut fraudulent, de tap d'oïdes, d'intent desesperat que no vol captar el protagonisme en la dominació sexual.

Se'ns farà gran el repte, perquè no estem acostumats a la lluita contra un mateix; ens ofegarem i voldrem llençar la tovallola, perquè el insight patriarcal no és grat, ni fàcil ni beneficiós per a nosaltres. Però llavors no podrem parlar de mons nous en els nostres cors, ni de comunitats, repúbliques o aliances feministes; i sí de manteniment del Poder.

Als homes no ens agraden les preguntes, ens és més fàcil moure'ns entre certeses. Davant de qualsevol dubte, sentenciem ... no hi ha possibilitat de vacil·lar perquè s'esquerdaria el nostre motlle ben acabat. D'aquesta manera, si pretenc anar abordant i desfilant la nostra masculinitat en les següents col·laboracions, quina millor manera que un enfilall llarg d'interrogacions, perquè ens anem fent a la idea ... a veure si així ens modelem a la plasticitat i abandonem la rigidesa que tant ens caracteritza.

No obstant això, compte amb les trampes al solitari, perquè com bé apunta un dels meus referents principals en això de la masculinitat, Jokin Azpiazu a Masculinitats i Feminisme. Virus 2017, (Veieu? Un home que cita un altre home) no es tracta d'anar posant el focus en la manera amable i no normativa de ser homes -que també-, sinó d'il·luminar amb llums de neó -i purpurina- totes i cadascuna de les aplicacions pràctiques dels nostres privilegis (ja trigava a aparèixer el terme estrella que tant enerva els guardians de la modernitat).

No cal dir també, com a correcció feminista que em fan en els esbossos d'aquestes lletres definitives, que hem de preparar-nos per saber ser criticats, corregits, descoberts i renyits. Perquè, evidentment, aquest camí no el fem sols -tan sols se'ns hagués ocorregut començar-lo-, sinó sempre en relació, acompanyats i fiscalitzats per la dona, feminista o no. No cal dir que no és una ocurrència pròpia de nosaltres, a gust en el nostre paper històric, ja que sorgeix d'una dignitat aliena que porta lluitant des de sempre a favor d'unes relacions sexuals (dels sexes) justes i igualitàries.

Així, sense més dilacions, boli i paper, perquè tenim tasca: Qui som pel fet de ser homes? Reconeixes l'estructura? Som conscients dels dons socials -materials- que se'ns atorguen pel mateix? Quina història t'expliques en les teves relacions públiques i íntimes? Escoltes? Sabries dibuixar una vulva amb tot el luxe de detalls que et permets quan dibuixes un fal·lus? Quina importància té la penetració en el coit? Tens por de la mediocritat? Assumeixes que el teu lideratge no ve simplement pel teu carisma personal? Et deixes dominar (sense bdsm), et permets no arribar a l'ejaculació, quant plaer real et dóna, t'abandones? Per què necessitem no deixar de seduir, quin profit en traiem amb això, què amaguem? Què veiem quan mirem l'altre cos? Et fusiones o mantens la distància de control? Saps no dirigir? Tanques files amb els teus compares? Consumeixes sexe i intentes pintar-ho de relacions obertes? Som totalment conscients dels consentiments o han brollat per l'àmplia gamma de plomes acolorides amb què comptem? Un sí ara o ahir és un sí per sempre? Quant crides l'atenció i què passa si no funciona? Vols posseir (sense preacords eròtics)? T'atreveixes a no ser un homenot corporativista? Distingeixes bé entre fantasia i realitat? Els petons són una porta d'entrada per a una reiteració pesada d'intents? Hi ha camí i destí, podries no arribar al segon? Plores i reconeixes errors? Demanes perdó i et perdones? Creus en les bondats de ser objecte i subjecte alhora?

T'imagines d'una altra manera i tens voluntat per aconseguir-la? Veus aquesta necessitat o segueix sent una qüestió secundària, "postmoderna", accessòria o obligada? Va amb tu el feminisme -francament- o sempre hi haurà una mirada de biaix? Ets capaç de desprendre't del paper que t'has construït; la nostra carcassa ens deixa sentir i està connectat?

Saber quan ocupem espai i per què -i tenir la saviesa de deixar de fer-ho-, saber quan vam pujar el to i per què -i tenir la sensatesa de deixar de fer-ho-, saber descobrir la nostra vulnerabilitat -i abraçar el dolor i la inseguretat que causa-, no asservir, no aconsellar sempre a tota hora, acceptar els "nos" en qualsevol circumstàncies de la nostra vida i no rebotar-nos per això, donar passos al costat i fins i tot enrere, llegir entre línies en la relació amb l'altre sexe, buscar la nostra sensibilitat així com saber veure la sensibilitat de l'Altre, i acoblar-nos. Assumir que el nostre temps no val més que el dels altres, no sobrevalorar l'autoritat ni menysprear els que no la tenen (o no la donem), no creure'ns imprescindibles ni irresistibles, no embellir la nostra voluntat i egoisme amb discursos elaborats i racionals o amb afalacs afectuosos, no haver de dir sempre la nostra: el silenci és una grandiosa forma de comunicar ... i sobretot, escoltar, escoltar i escoltar; encara que per a això cal saber fer-ho.

 

 

*CIS: del llatí "al mateix costat", usat per a persones no trans + ("a l'altre costat"). Encunyat per primera vegada per Carl Buijs, home transsexual.

 

 

Columna publicada a la Directa 13/11/2017

 

 

 

 

 

]]>
<![CDATA[ La història de lluïta de Murray Bookchin (@Annalfabet, Espai Contrabandos)]]> La història de lluïta de Murray Bookchin

Per @Annalfabet

“Sigueu realistes, feu l’impossible, perquè sinó ens vindrà l’impensable”

#recomanat Ens trobem davant d’un llibre gruixut, de 663 pàgines que ens narra a través de la vida de Murray Bookchin la lluita de l’anarquisme i l’ecologia en la segona meitat del segle XX. Un llibre que cal llegir perquè dóna moltes pistes per entendre el petit món en el qual vivim ara a Catalunya.

Qui es Murray Bookchin ? Un dels fundadors de l’ecologia social (radical), una persona alegre i generosa, innocent i oberta que va arribar a la conclusió que “el poder del capitalisme és quelcom sense precedents a la història de la humanitat” i que l’utopia és imprescindible per mantenir la vida en el planeta.

La seva història és una història de lluita. Neix l’any 1921 a Nova York; primer simpatitza amb el moviment comunista: Lenin i Rosa Luxemburg, i la primera garrotada de la policia la rep mentre carregava escales amunt els mobles d’una família desnonada. Més tard es presenta de voluntari a les brigades internacionals, per anar a lluitar amb la Brigada Abraham Lincoln a la Guerra civil a Espanya; però com que solament té 15 anys no el deixen i es posa a treballar en una fundició on treballa de debò amb la dèria de ser el millor.

Una de les primeres lectures que l’impressionen és la de Rosa Luxemburg, on hi llegeix: “les alternatives a les que s’enfronta el capitalisme són socialisme o barbàrie i si per alguna raó el proletariat falla a l’hora de crear el socialisme, aleshores el capitalisme triomfarà i degradarà el món fins a la barbàrie”.

A l’inici del anys cinquanta estudia la transformació que està vivint l’agricultura industrial, amb les collites a gran escala, els monocultius, l’ús de pesticides i fertilitzants i com tot això es fa amb l’únic objectiu de maximitzar beneficis, mercantilitzar l’agricultura i els gustos de la gent,  sense cap escrúpol per a la salut i el benestar de les persones.

També s’adona que les grans ciutats s’han convertit en una trava per la civilització i considera que perquè la humanitat avanci s’ha de lliurar d’eixes cadenes; les possibilitats de les megàpolis estan esgotades i proposa l’ecodescentralització com a fórmula per al desenvolupament social i individual, amb l’assemblea democràtica que inclou a totes les persones residents com a fonament de la participació.

El 1964 denuncia l’efecte manta produït pel diòxid de carboni; és un primer anunci del que serà l‘escalfament del planeta i el perill dels efectes catastròfics que la irracional civilització provoca en el canvi climàtic, i redacta el primer manifest de política ecològica radical.

Murray Bookchin és un ecoanarquista, reflexiona sobre els processos evolutius de la natura i de la societat i conclou que tendeixen a un major grau d’especialització, complexitat i interrelació, però reconeixent un cert grau d’espontaneïtat  en la natura -determinades mutacions aleatòries- i en allò social com expressió de la llibertat i la voluntat humana.

Tant en un cas com en l’altre denuncia la uniformitat com una debilitat i defensa com la diversitat crea totalitat i equilibri.

Creu amb els avenços tecnològics i elabora la teoria de la post-escassetat, on la gent ja no hauria de competir pels recursos i fins i tot la dominació social i política passaria a la història, i ho concreta a partir de les potencialitats latents de l’energia solar, l’agricultura orgànica, les comunitats descentralitzades i la democràcia assembleària. És des d’aquesta proposta que formula la idea de renovar l’anarquisme.

És extraordinàriament sensible a la importància del feminisme radical, perquè reconeix que l’ha fet conscient dels tics patriarcals d’ell mateix, sobretot en la utilització del llenguatge i en l’esforç per produir un jo lliure dels valors de la jerarquia i la dominació.

En al seva participació activa en el moviment antinuclear,  descobreix com per important que sigui la protesta o la manifestació, si no produeix institucions alternatives estables i independents, com les assemblees ciutadanes, no s’aconsegueix generar un empoderament popular real i el risc de derrota és gran.

Sobre la política, és crític amb Marx per defensar la submissió de la natura a les necessitats humanes i amb Engels per alabar la fàbrica com una escola de jerarquia, obediència i ordre i alhora amb els polítics ràpids (possibilistes) que només pensen amb els resultats possibles immediats i obliden els vells ideals. En especial als parlamentaris verd alemanys, dels que diu que a mesura que van perfeccionant les seves habilitats parlamentàries, van perdent i debilitant els seus vincles amb els moviments socials que els han votat.

En filosofia, critica l’Escola de Frankfurt per deslligar l’ètica emancipadora de la filosofia natural amb el conseqüent pessimisme sobre la condició humana; per a ell la base objectiva de l’ètica radica en la naturalesa mateixa, doncs la mutualitat, la cooperació i la complementarietat són potencialitats del món natural.

En fer els 62 anys es jubila anticipadament i es retira a viure plenament en el marges, que és on està l’acció; es mou per Italià, Alemanya i els Estats units i apunta la importància d’aprendre del rigor dels alemanys i la tradició utòpica, d’assemblees municipals i respecte per la llibertat individual d’Amèrica.

En els darrers anys de la seva vida, després de la derrota del moviment antinuclear, l’ecologia social semblava una causa perduda i es retira a escriure la història dels moviments que ell estimava; mantén l’esperit crític amb l’esperança que potser generacions futures trobaran significat a la seva obra i segueix lluitant per una societat ecològica i anticapitalsta i diu: ”Recordeu que els éssers humans poden refer la societat i que la biosfera depèn de que ho aconsegueixen”.

Murray Bookchin era un anarquista i també un ecologista i humanista defensava que la culpa de la crisi ecològica no era de l’ésser humà com a tal, sinó dels acords socials dominants: el capitalisme i la jerarquia. El sistema capitalista i no la població és el problema, les persones no són el problema, elles són la solució. I des d’aquesta anàlisi encara avui ens arriba el seu crit: “Sigueu realistes, feu l’impossible, perquè sinó ens vindrà l’impensable”.

 

Ressenya publicada al bloc de l'Espai Contrabandos, novembre 2017

 

 

 

]]>
<![CDATA[ Una propuesta de sensibilidad radical para rehacer las formas de vida fracturadas (Concha Fernàndez Martorell)]]> Una propuesta de sensibilidad radical para rehacer las formas de vida fracturadas

 

 

Por Concha Fernàndez Martorell

La idea de naufragio es una amplia metáfora con la que Juanma Agulles define la situación desesperada en que se encuentra la sociedad industrial y tecnológica contemporánea. La metáfora, que da comienzo y final a la reflexión de lo que está pasando hoy en nuestra sociedad, comienza con una imagen, que nos sobrecoge desde el principio: navegamos a bordo del Pequod, el gran ballenero que ha enrolado a una variada tripulación (representa la diversidad del conjunto de la humanidad), hacia su propia autodestrucción.

Cuando en Moby Dick el capitán Ahah declara las verdaderas intenciones de la expedición del Pequod, afirma que ha dispuesto todos los medios racionales a su alcance para la consecución de un fin irracional.”

A partir de este primer párrafo, que nos sobrecoge porque reconocemos su realidad en nuestro entorno, la metáfora se despliega con una multiplicidad de sugerencias:

  1. La sociedad industrial ha dispuesto una gran cantidad de medios racionales, ciencia y tecnología, para un fin ilusorio: el progreso, el desarrollo, la abundancia.

  2. Enrolados en la búsqueda de este fin, han sido abandonadas y destruidas “formas comunitarias de relaciones sociales, economías de subsistencia y saberes ancestrales”, que nos podrían haber dotado de autonomía para decidir “quedarnos en tierra”.

  3. A bordo del Pequod solo se puede acelerar una actitud frenética para mantener a flote el barco.

  4. Cualquier motín o revuelta es frustrada inmediatamente.

  5. En último término, la única salida consistiría en poner en marcha nuestra imaginación para encontrar la manera de construirnos una pequeña embarcación que nos permita abandonar el barco y afrontar una travesía incierta, pero, cuando menos, “habremos decidido vivir”.

La metáfora es muy sugerente y de ella se derivan otros simbolismos, como por ejemplo:

  • la idea de “navegar” por internet (p. 42), vendida como un acto de libertad, es para Agulles el síntoma de que estamos asistiendo a los “últimos actos del naufragio social”.

  • la intención del autor con este libro “se parece mucho menos a un manual de navegación, que al diario de un náufrago”

  • quiere ser un tributo a la “memoria de los ahogados”.

A lo largo del libro la metáfora va emergiendo y ofreciendo significaciones sugerentes. Pero ya como envoltorio, la metáfora tiene un interés adicional, en tanto que recurso o forma literaria. El uso de la metáfora, como ya señaló Nietzsche, es el único uso del lenguaje que no miente. Es decir, muestra el auténtico ser del lenguaje, su naturaleza simbólica, que la ciencia pretende obviar para hablar de la realidad y de los hechos, cuando no hay hechos, solo hay interpretaciones.

A través de este uso deliberado y evidente de la metáfora, el texto de Juanma Agulles se sitúa en una tradición crítica de la filosofía que asume la imposibilidad de elaborar un discurso científico y verificable que fuera capaz de cuestionar el lenguaje analítico de la ciencia. No tenemos más remedio que “renunciar a ese lenguaje” (p. 20), señala Agulles, porque aunque “la situación es crítica, la crítica no afecta a la situación”, es decir, una “crítica objetiva” es imposible:

  1. No podría abordar las pérdidas que ha provocado la sociedad industrial, porque la función analítica, propia de la ciencia, que trocea la realidad, no es capaz de observarla como globalidad.

  2. Las formas de resistir a la opresión (p. 23) se ven siempre modificadas por el discurso científico y son inmediatamente “administradas” o bien son descalificadas como oscurantismo, al no participar de la ciencia organizada.

El análisis de la forma que envuelve el texto de Juanma, esa gran metáfora, nos lleva de forma natural hacia el fondo de su reflexión y voy a tratar de resumir las ideas que nos propone.

Vivimos, estamos inmersos, estamos, en realidad, atrapados, en un mundo artifical construido paulatinamente, desde la modernidad, desde la industrialización, como un “proyecto de totalización de la determinación tecnológica de la sociedad” (p. 38). La “vida administrada” es este mundo artificial, que pretende gestionar y organizar toda la complejidad social, es decir, pretende someterla a los principios del progreso tecnológico y el dominio del Estado. La “tecnología”, combinación de cientica y técnica, y el Estado son los “dos campos de fuerza” que han conformado la sociedad que conocemos (p. 39). Aquí Juanma Agulles pone todo su esfuerzo por definir la vida administrada bajo estos dos dominios:

El Estado impone la centralización y burocratización de la vida como una necesidad social y justifica su existencia en la necesidad de administrar el “territorio imaginario de la nación”. Al articular y regular toda la organización social se enfrenta a las formaciones sociales más locales, se enfrenta a toda expresión de espontaneidad y se enfrenta a las formas de comportamiento más íntimas del individuo. Todo ello lo hace en el ámbito de una “preocupación pública y de gestión de recursos humanos” y en nombre de “los más altos valores de la humanidad y el progreso social”.

La tecnología, por su parte, instituye el marco en el que cobra sentido todo valor de producción, lo que constituye la riqueza y desarrollo por oposición a lo ineficiente y atrasado. Por ello se enfrenta con todas las formas de creación cuyo sentido escapa a la determinación tecnológica.

Estado y tecnología, expone el autor, determinan la totalidad de nuestra existencia. Cómo lo hacen:

  1. Destruyendo otras formas sociales que no entran bajo la imposición del mundo industrial.

  2. Convirtiendo en mercancía, como decía Guy Debord en La sociedad del espectáculo, toda la vida, la tierra, el trabajo, la comunidad, las relaciones humanas, etc.

  3. El exterminio ha sido la condición indispensable para el alzamiento de esta sociedad.

En este dominio total de la vida administrada, la contestación social o la idea misma de revolución ha sido a su vez administrada, regularizada, organizada:

  • La revolución acaba por significar: más producción, dominio obrero del desarrollo tecnológico, más subsidios, lo que ha significado mayor progreso de la burocratización e industrialización en detrimento de la libertad humana.

  • Una vez culminado el “encierro industrial”, lo que se entiende por revolucionario es “ampliar la extensión del dominio del Estado y la tecnología” (p. 52). Si ha habido un movimiento revolucionario ha sido hacia la totalización del mundo tecnológicamente mediado (p.57). La única promesa de salvación es “hacer más confortable el encierro industrial”, cambiar aspectos superficiales para ocultar las raíces profundas. Esto se manifiesta a diversos niveles:

    1. La fractura entre el ser humano y la vida en la Tierra se oculta con la “gestión medioambiental”.

    2. La ruptura entre el ser humano y su propia conciencia se elude al sumergirlo en un entorno artificial, con mayores y más complejas “innovaciones tecnológicas”.

    3. La ruptura entre los seres humanos se esconde reconstruyendo artificialmente los antiguos lazos, la trama de la vida social, con “ingeniería social” (modernas técnicas de producción cultural, avances tecnológicos al servicio de las “redes sociales” y las “comunidades virtuales”, para regenerar la ilusión de formar parte de algo).

    4. En último término, esta sucesión de fracturas y degradaciones acaban por provocar una transformación de la subjetividad: convirtiéndola en dependiente de las “prótesis sociales”, carente de estabilidad, siempre a la búsqueda de encontrar un lugar. La personalidad del individuo se hace frágil, quebradiza, y, por ello, tanto más expuesta a ser administrada.

  • La situación de “encierro” es tan intrincada que las formas de resistencia, y los movimientos de respuesta, no hacen sino abundar y ampliar las formas de administración y regulación de la vida. Aquí Juanma cuestiona diversas formas de lucha social, desde las utopías modernas, que no solamente han sustituido al gobierno de los seres humanos por la administración eficiente, sino que lo han hecho alcanzando altas cotas de inhumanidad (Lager, Gulag). Por su parte, las luchas sociales por la conquista de mejoras salariales y servicios caen en la paradoja de actuar contra el sistema al mismo tiempo que apuntalan sus ruinas. Una contradicción que observamos a diario cuando determinados sectores laborales exigen su supervivencia en detrimento de bienes sociales o ecológicos. En definitiva, la sociedad industrial ha conseguido que muchas tentativas de resistencia acaben por colaborar en la regulación y administración de sujetos y comunidades… es decir, que se imponga la administración “menos mala” como conquista social.

Ante esta situación crítica, confusa, y, por tanto, susceptible de enorme confrontación, el autor propone, al menos, adoptar una posición. Para definirla se sirve de la distinción establecida por Dwight Macdonald entre radicales y progresistas.

  • Progresistas. Nunca ponen en duda el marco de referencia de la sociedad industrial. Al contrario, tratarán de proponer nuevas regulaciones con la excusa de mejorar las condiciones. Los progresistas propondrán políticas de reactivación del consumo, sobrepondrán más y más legislación y burocracia para la “protección medioambiental”…

  • Radicales. Una sensibilidad radical no se detiene en falsas soluciones, parches, que en realidad profundizan y multiplican la vida administrada, sino que trata de tener una visión global de la organización social; defendería una reducción de la escala, el tamaño, del sistema urbano industrial; reivindicaría formas de trascendencia que permitieran entender la complejidad social. “Se trataría de extender esta sensibilidad según la cual la mediación tecnológica y burocrática tenderían a reducirse, en busca de una vida menos sometida.”

Se acabó la fiesta”

Con este título, realista y crítico, Juanma concluye su reflexión apuntando al momento decadente actual, en el que no sólo estamos asistiendo a la debacle de todas las formas de vida que han sido destruidas por la sociedad industrial, sino que además podemos observar cómo “se multiplican las instancias burocráticas, empresariales y filantrópicas tratando de sacar partido a la enésima “crisis humanitaria”.”

Aquí vuelve a hacer uso de la metáfora o la alegoría, con “el traje nuevo del administrador”, un elocuente símil para señalar que “quien no está al día de las enormes y ventajosas virtudes del traje tecnológico del administrador, de sus cualidades excepcionales para hacernos más felices, es tratado como un idiota”. Quienes si lo aprecian, “ostentan la posición de saber lo que en realidad nos conviene a todos”. Estos son los expertos que tienen por cometido “nuestra adaptación a la catástrofe”, “administrando con pericia los restos de la vida social”.

Para acabar:

La propuesta de sensibilidad radical de Juanma no pretende una vuelta al pasado, sino “rescatar los valores vernáculos” que aún somos capaces de reconocer y conservar, aquellos valores que nos pueden servir para la “tarea de la emancipación”. Se trataría de “religar” aquellas formas de vida fracturadas, desintegradas por la acción de la tecnología aplicada y la administración burocrática.

Frente a los expertos que nos mantienen en una “cautividad indolora”, o lo simulan, se trata de defender el riesgo de una “libertad creativa”.

Volviendo a la metáfora del Pequod, se trataría de fabricarnos pequeñas embarcaciones con las ruinas para adentrarnos valientemente en alta mar en busca de tierra firme.

Interesante, crítico, agudo, el texto de Juanma viene a aportar una reflexión relevante en medio del panorama desolador que nos envuelve. No solamente por lo que él mismo señala, lo que encierra esa vida administrada, sino porque una de las cosas que se han perdido es la valentía de hacer una reflexión global y de crear conceptos para comprender lo que nos pasa.

Me gustaría añadir tres breves propuestas que me han surgido al hilo de la lectura:

  1. Necesidad de crear un lenguaje que nos permita hablar de lo que nos inquieta.

  2. Que cada cual trate de explicar lo que vive y observa desde su puesto, desde su lugar de trabajo, desde su rol, desde su ventana al mundo.

  3. El tono del texto es realmente apocalíptico, pero esa es, en esta situación, la única forma de crítica posible. Como escribió Walter Benjamin: “No nos ha sido dada la esperanza sino por los desesperados.”

 

 

Texto leído en la presentación de La vida administrada, el 11/11/2017 en el Ágora Juan Andrés Benítez de Barcelona

 

 

]]>