Por Julián Vadillo

Por Manuel S. Jardí

El negocio de agencias de calificación como Standard & Poor's, Moody's y Fitch no es la devolución de la deuda. Al contrario, sus objetivos van en sentido contrario, en el crecimiento exponencial de la misma. Para ello despliegan un alto repertorio de prácticas que van desde las calificaciones indicativas, incluso las no solicitadas, hasta la escenificación de crisis o la intervención directa en políticas internas de los Estados, a quienes «aconsejan» recortes sociales. Estas prácticas fraudulentas y extorsionadoras, consentidas por unos supuestos poderes políticos  que abdicaron de su función reguladora malversando, de paso, la representatividad democrática, han convertido a las agencias en una máquina lucrativa de expolio continuado. hoy se erigen en uno de los pilares del capitalismo de casino que se ha enseñoreado del planeta. Este libro no es un ensayo más sobre estos agentes imprescindibles en la devastación disfrazada de crisis económica. Por primera vez se presenta la estructura de propiedad de los tres grandes oráculos. Y entre sus propietarios figuran los mayores fondos de inversión y fondos de alto riesgo -con sede en paraísos fiscales- que pertenecen a un complejo entramado de bancos y grupos empresariales, quienes, a su vez, poseen las más importantes y conocidas multinacionales. Es oportuno conocer la vasta red de complicidades que han permitido la desregulación de los mercados financieros hasta aupar a las agencias de calificación «como juez y parte de un casino global en el que la banca siempre gana». Añádase a ello una meditada política de rotación de directivos entre cargos políticos, asesores presidenciales, empresas públicas, multinacionales, bancos y fondos de inversión, que aseguran fidelidades y control directo de las estructuras políticas. Más que control político, sumisión absoluta. Los resultados están a la vista.

Reseña publicada en Le Monde Diplomatique n.º 210, abril de 2013

  Las agencias de calificación

Por Pere Rusiñol

Se habla mucho de los errores de las agencias de calificación, pero Werner Rügemer va más allá: escruta su papel al servicio del poder financiero.

Hay consenso en que la magnitud extraordinaria de la burbuja que estalló en 2007 no hubiera sido posible sin el entusiasta impulso de las tres grandes agencias de calificación, que suman el 90% del mercado. Standard & Poor's, Moody's y fitch calificaron con matrícula de honor artilugios financieros que habían resultado invendibles si hubieran sido calificados como lo que eran: basura. Las agencias ganaron un dineral pero la porquería se extendió por todo el mundo y aún pagamos el precio.

Ésta es una historia conocida, pero Werner Rügemer, economista, filósofo y profesor de la Universidad de Colonia, va mucho más allá: sostiene que el problema no son los errores cometidos, sino la sustancia misma. Su visión es que las tres agencias son un instrumento al servicio del poder financiero. La perspectiva de Rügemer no es exclusivamente económica, sino básicamente política e histórica, y siempre didáctica. Conclusión: «Si las agencias se presentaran como lo que son, a saber, como prestadoras de servicios, asesoras y lobbistas de los acreedores privados, no habría nada que objetar. Pero que actúen al mismo tiempo de jueces de empresas y empleados, de Estados y ciudadanos, y de economías nacionales enteras, eso no puede estar bien». El prólogo y epílogo de Gonzalo Boye -el abogado que quiso sentar a las agencias en el banquillo de la Audiencia Nacional-, quien agrega la solvencia jurídica a un análisis compartido con el autor.  

Reseña publicada en Alternativas Económicas n.º 2, abril de 2013

  Las agencias de calificación

Werner Rügemer, autor de Las Agencias de Calificación, va visitar el plató de Valor Afegit, programa de TV3 especialitzat en informació econòmica. En la entrevista, que podeu veure a partir del minut 14 del programa, Rügemer parla de la relació orgànica entre les agencies de qualificació i les més importants grups de poder econòmic, i també de la situació de la banca alemanya.

  Las agencias de calificación

Per Martí Crespo

Cinc anys després de la fallida de la companyia de serveis financers nord-americana Lehman Brothers i l'esclat de l'actual crisi financera, el periodista alemany Werner Rügemer signa el primer llibre que investiga l'origen, el funcionament i la propietat de les tres grans agències de qualificació mundials, les nord-americanes Standard & Poor’s, Moody’s i Fitch, peces destacades de l'engranatge capitalista. Es titula 'Ratingagenturen'. La traducció a l'espanyol, 'Las agencias de calificación' (Virus, 2013), es presenta avui a Barcelona.

—Llegint l'índex del llibre apareixen desenes de termes anglesos, sigles i conceptes enrevessats. Tot plegat sembla tan confús com el funcionament intern de les tres grans agències de qualificació mundials: Standard & Poor's, Moody's i Fitch. Com és que es va llançar a investigar-les?

—Després de la crisi financera que va esclatar fa cinc anys es va publicar molta informació sobre les agències de qualificació. A mi em van sorgir moltes preguntes, com per exemple a qui pertanyen, però sobretot per quin motiu, després de la crisi financera i les crítiques que van rebre, no en va minvar gens el poder. Se sabia mundialment que eren còmplices, o causants, de la crisi, però hom no les va castigar, malgrat tot, ni se'n van reduir les funcions. Va ser llavors quan vaig pensar: he d'intentar estirar-ne el fil i respondre totes aquestes preguntes.

—Què heu descobert, amb la investigació?
—He descobert, per exemple, que el poder de les agències de qualificació reposa en dos pilars: d'una banda, formen part del món financer, de Wall Street, per entendre'ns; i, d'una altra banda, treballen amb una funció oficial, és a dir, són reconegudes pels estats, en tenen el reconeixement. Els estats, de fet, han aprovat lleis que obliguen les empreses, els bancs, els inversors... a orientar-se a partir de les qualificacions d'aquestes agències.

—En l'engranatge del sistema capitalista, quin paper els correspondria?
—Les agències de qualificació són l'exèrcit civil privat del capitalisme. Es deuen a les ordres dels seus propietaris capitalistes, i a les ordres dels estats són els reguladors del sistema econòmic mundial.

—I sabeu qui hi ha al darrere?
—És una pregunta que fins avui ni s'han fet ni han respost les revistes i publicacions especialitzades. Els propietaris de les dues agències més grosses, Standard & Poor's i Moody's, són els actors financers més importants del món, és a dir, els fons d'inversió i d'alt risc, o que hi treballen. Per exemple, BlackRock, Capital Group, Vanguard, Wellington... Segur que és poc coneguda i força sorprenent per al gran públic, aquesta informació... El fet que els propietaris reals de les agències siguin desconeguts fa que l'opinió pública cregui que són independents.

—Al llibre descobriu la connexió entre els propietaris de les tres grans agències (que anomeneu oligopoli), en denuncieu la manca d'independència i no us esteu d'acusar-les d'activitats i actuacions delictives.
—Abans de la crisi financera, les agències de qualificació ja havien incomplert les pròpies normes internes de regulació i també moltes lleis vigents. Això es va poder documentar molt bé als EUA, arran d'una comissió organitzada per investigar l'origen de la crisi: es van aplegar uns deu mil missatges electrònics interns de l'època, en què per exemple els col·laboradors d'aquestes empreses explicaven que havien hagut de fer qualificacions de conveniència, gens legals, i que alguns analistes financers de les agències que havien volgut treballar amb honestedat, havien estat sotmesos a pressió o els havien fet fora.

—Tenint en compte tot això, com és que encara els fan cas i tenen tant de pes?
—Cal tenir present que tots els governs occidentals han atorgat aquesta funció i estatus a les agències de qualificació. Abans de pensar que els estats no vulguin guiar-se per aquests criteris, haurien de canviar o anul·lar totes les lleis que s'han aprovat en què els reconeixen la funció oficial. Per exemple, crec que s'hauria d'allunyar de les regulacions del Banc Central Europeu si més no les tres grans agències nord-americanes. És a dir, el primer pas seria que els estats llevessin aquest reconeixement oficial a l'oligopoli de la qualificació de crèdit.

—Només a aquestes tres grosses o a totes les agències?
—Ara mateix l'acció més important i pràctica seria, efectivament, allunyar aquestes tres grans agències que dominen el mercat, però a la llarga considero que s'hauria de posar fi al sistema que funciona sota aquests criteris. En definitiva, caldria excloure-les, no pas substituir-les. Com a alternativa a les actuals agències de qualificació, no ens cal pas cap variant o alternativa més agradable, transparent o democràtica del vell model representat per l'oligopoli, sinó un canvi de perspectiva guiat pel bé comú.

—A banda posar nom als propietaris finals de les agències, al llibre també reveleu que solen tenir el domicili en paradisos fiscals.
—Des de fa trenta anys, més o menys, els bancs i les grans empreses duen a terme una bona part de l'activitat a través de paradisos fiscals. Una bona colla de multinacionals, com ara Siemens i Deutsche Bank, tenen la seu en paradisos fiscals. De fet, quan una empresa o consorci alemany inverteix a la Xina, la seu jurídica des d'on es fa la inversió sol ser a les Illes Verges del Carib. Les agències de qualificació són dins aquesta mateixa estructura paral·lela i secreta, amb seu legal en paradisos fiscals.

—Teniu la sensació que s'hi fa prou, contra els paradisos fiscals?
—Fixeu-vos que la setmana passada va saltar l'anomenat 'Offshore Leaks', una filtració amb milers de noms d'evasors fiscals. Doncs quasi no s'hi parla de l'activitat d'empreses, bancs i actors financers, sinó sols de persones riques, privades: aquesta és la qüestió. Per exemple, l'únic nom que ha sortit a Alemanya és el d'un antic 'playboy' ja mort, Gunter Sachs. És l'únic nom que ha sortit a la llum del país... La lluita actual dels estats contra els paradisos fiscals sembla que només es limiti a això, i no a la funció i al paper que exerceixen aquests territoris en el sistema financer: això no s'investiga. La lluita contra els paradisos fiscals sembla que se centri en l'acció populista, sensacionalista.

—En tot plegat sembla planar l'ombra de la connivència de les autoritats, al llindar de la corrupció. Justament vau escriure el 2003 'Colònia corrupta', sobre trames corruptes locals, i també sou membre de l'entitat Transparency International, que cada any publica un índex de percepció de la corrupció al món.
—La forma moderna de corrupció, i la més important, ja no és que un membre de la màfia siciliana passi una maleta plena de bitllets per sota la taula, sinó la complicitat entre governs i actors financers econòmics privats. Contra les pràctiques corruptes, en teoria hi ha supervisors financers que han de controlar l'acció dels bancs, per exemple, però de fet no n'hi ha cap control real. A Alemanya hi ha una supervisora financera oficial, la Comissió del Mercat de Valors (Bafin), una instància estatal, podríem pensar, però que en realitat és finançada pels bancs alemanys. Tornant a les agències de qualificació, la supervisora financera nord-americana (SEC) atorga llicències a les agències de qualificació i les hauria de controlar, però no dóna a aquestes empreses privades que són les agències cap criteri amb què fer aquestes qualificacions. El resultat és que no hi ha supervisió: l'estat, el supervisor financer, és còmplice de l'actuació i les conseqüències d'aquestes agències.

—En aquestes conseqüències, s'hi podria incloure la política de retallades i rescats de la Unió Europea?
—Les retallades socials pertanyen, efectivament, a les mesures que proposen les agències de qualificació perquè els estats puguin pagar els seus deutes als prestadors o creditors. I les agències de qualificació, evidentment, no tenen gens de consideració respecte de les conseqüències sobre la població i l'economia que resulten del pagament d'aquests deutes. Per les agències de qualificació, la prioritat absoluta és que els estats paguin els deutes, i que això portir recessió en l'economia o pobresa és secundari. I val a dir que en aquestes retallades socials, també s'hi inclou la venda d'empreses públiques: això demostra que amb l'ajuda de les agències, el retorn del deute no és sols en forma monetària, sinó també expropiant. L'expropiació dels serveis públics forma part del pagament, com també l'expropiació dels drets socials: les pensions, el sou dels funcionaris, les ajudes per desocupació...

—Sovint s'esgrimeix el procés que ha seguit Islàndia com un model alternatiu.
—La manera d'actuar d'Islàndia és molt desconeguda a Alemanya, en general. Tan solament se'n parla en mitjans molt petits. La majoria de la població alemanya, doncs, no té ni idea de què hi passa. De segur que per Islància ha estat més fàcil de sortir d'aquest sistema perquè no era membre de l'euro. En principi, crec que alguns altres països europeus també podrien aplicar les mesures adoptades pel govern islandès, com per exemple que els banquers responsables siguin jutjats.

—Creieu que els responsables de les agències s'haurien de portar a judici?
—Sí, estaria molt bé. Sí, perquè fins ara les agències de qualificació han conservat tot el poder: seguint el model nord-americà, han estat alliberades de tota responsabilitat, són impunes. Als EUA hi ha hagut centenars de denúncies contra S&P i la resta d'agències, però tots els tribunals les han absoltes perquè les agències s'han defensat amb un article de la constitució nord-americana que diu que s'ha de protegir la llibertat d'opinió igual que la llibertat religiosa. Per això, justament, al final de qualsevol qualificació sempre posen aquesta clàusula de reserva: 'Aquesta qualificació és només l'expressió d'una opinió personal i nosaltres no ens fem responsables de cap conseqüència o efecte directe o indirecte d'una decisió derivada d'aquesta qualificació.' Aquesta impunitat, aquesta falta de responsabilitat, és una contradicció legal, perquè en realitat les agències de qualificació treballen amb un reconeixement dels estats, els estats els han donat atribucions i aquestes agències es presenten com a professionals qualificats i cobren molt bé per les seves qualificacions. Això no són indicis de la simple expressió d'una opinió. Per això en alguns països, per desgràcia pocs encara, han començat a haver-hi denúncies contra agències de qualificació, però fins ara només hi ha una condemna en primera instància, contra S&P, a Austràlia. Calen més denúncies, com es va intentar també a Espanya el 2011, perquè així es podrà fer arribar a l'opinió pública el paper que exerceixen i serà possible de qüestionar-les.

Entrevista publicada en Vilaweb, el 10 d'abril de 2013

  Las Agencias de Calificación

Com ja és habitual en aquestes dates sou molts els col.lectius que passeu per Virus a agafar dipòsits per a la Diada del Llibre.
 

Direcció

Des de setembre estem a un nou local. La nostra adreça actual és: Carrer Junta de Comerç, 18 baixos, al Raval de Barcelona.

Horari

-A partir del 2 d’abril, l’horari per recollir llibres és de dilluns a divendres de 9 a 13 h i de 16 a 19 h, i excepcionalment dissabte 20 d’abril, de 10 a 15 h (en aquest cas, truqueu abans).
- Dilluns 22 d’abril ja no servirem dipòsits de llibres.
 

Selecció

-Vos recomanem fer una ullada al fons que tenim penjat a www.viruslibreria.net, per venir amb una mínima idea del que vos portareu.
 

Dates

-Heu de tornar els llibres abans d’una data concreta, perquè nosaltres liquidem les vendes a les editorials d’origen tot seguit. Enguany la data límit per tornar els llibres és el 10 DE MAIG. A partir d’aquesta data, vos reduirem el descompte habitual.
 

Qüestions logístiques

-Heu de portar caixes pel transport, fent servir un embalatge adient, caixes de cartró o plàstic  netes i d’una mida mitjana perquè els llibres no es facin malbé (eviteu caixes massa grans, caixes de fruita, carros de la compra, bosses, etc.).

-S’ha de tenir cura en la manipulació dels llibres (sobretot els anomenats “tapa dura” que resulten els més fràgils), i marqueu els preus amb llapis.

-Donat que els llibres passaran la jornada a l’aire lliure, si no podeu evitar el perjudici de la pols, pol•lució, resina dels arbres, etc., procureu passar-hi un drap sec als llibres afectats abans de tornar-los.

-Per estalviar feines afegides, heu de liquidar en metàl·lic els llibres venuts quan vingueu a tornar els llibres no venuts.

Els llibres deixats en dipòsit són nous, i és responsabilitat del col.lectiu que hi tornin en bon estat, per tant els llibres deteriorats els haureu d’abonar.

Gràcies i bona Diada del Llibre. Salut!

Werner Rügemer, autor de Las Agencias de Calificación. Una introducción al actual poder del capital, estará en Barcelona, Pamplona y Madrid los días 9, 10 y 11 de abril. En el acto de Barcelona, donde colabora el colectivo Des-Banka, participarán Gerardo Pisarello, Ada Colau, Iolanda Fresnillo y el fundador de Alternativas Económicas Pere Rusiñol; en Pamplona se realizará en el marco del seminario «Seguimos de crisis: De Argentina a Chipre (2001-2013): La deuda como mecanismo de chantaje político y saqueo económico»; y en Madrid participarán Emmanuel Rodríguez del Observatorio Metropolitano, el abogado Gonzalo Boye y la periodista Olga Rodríguez. En todos ellos hablaremos de la estrecha relación entre crisis y deudocracia.

Barcelona, 9 de abril
19:00 en el Aula Magna de la Facultat de Geogràfica i Història de la UB (c/ Montalegre, 6)

Con las intervenciones de:
Werner Rügemer, autor del libro
Gerardo Pisarello, profesor de Derecho Constitucional y miembro del Observatori DESC
Ada Colau, miembro de la Plataforma de Afectados por la Hipoteca
Iolanda Fresnillo, miembro de Plataforma Auditoria Ciudadana de la Deuda
Presenta Pere Rusiñol, fundador de Alternativas Económicas.

Colaboran: Des-Banka y Grup de Recerca de l'Exclussió i Control Socials

Pamplona, 10 de abril
19:00 horas en la Librería La Hormiga Atómica (c/ Curia, 4)

Con la intervención de: Werner Rügemer

Madrid, 11 de abril
19:30 horas en Traficantes de Sueños (c/ Embajadores, 35, Local 6)

Con las intervenciones de:
Werner Rügemer, autor del libro
Gonzalo Boye, abogado y redactor de la querella contra las agencias de calificación
Emmanuel Rodríguez, miembro del Observatorio Metropolitano y coautor de La crisis que viene y Fin de Ciclo.
Olga Rodríguez, periodista especializada en temas internacionales.

Más información:
http://www.viruseditorial.net
http://www.viruslibreria.net
http://ratingcero.wordpress.com

Por Francisco José Fernández Andujar

David Graeber es un autor que desde los años 90 y la década del 2000 está empezando a conocerse dentro de los movimientos sociales, especialmente dentro de donde milita, en el anarquismo, así como en los círculos académicos norteamericanos a nivel universitario, por sus trabajos de campo en la Antropología, con su brillante investigación sobre las comunidades de Madagascar, y las conclusiones teóricas derivadas de sus estudios, ejemplos de sociedades auto-gobernadas. 

Fragmentos de antropología anarquista es uno de sus textos más conocidos. Con un formato de folleto en poco más de un centenar de páginas, pretende sentar las bases para una antropología anarquista, esto es, dar a conocer públicamente y tal cómo es la realidad de las múltiples sociedades sin Estado o anarquista (con sus defectos e imperfecciones que puedan tener) que se conocen muy bien desde los orígenes de la Antropología como disciplina académica, pero que a pesar de ello y por determinadas causas que señala en este libro, no se difunde realmente al resto del público. El objetivo de la obra es superar esas limitaciones académicas y a fin de difundir esa realidad conocida por las investigaciones de campo, animar a los antropólogos a la formación de una antropología basada en el anarquismo y en las potenciales enseñanzas constructivas que se aprende en el campo de observación de las sociedades, que bien podría aplicarse para el resto de los intelectuales y académicos para sus respectivas especialidades a nivel social y científico. Al fin y al cabo, el conocimiento académico es una realidad gracias a la sociedad, y la cuestión social se debe tratar en el mundo académico. 

Para ello el autor hace una breve exposición del anarquismo en su más amplio sentido, haciendo hincapié en que los propios primeros anarquistas conocidos nunca dijeron ser los inventores de ninguna ideología o doctrina, ni se vieron ellos mismos como los “fundadores” del anarquismo, sino que más bien exponían algo que consideraban que ya existía y que era natural en el ser humano, y que había que reivindicar, más que inventar, para reorganizar la sociedad desde sus propios integrantes en un contexto de libertad y justicia social. 

Las explicaciones restantes sobre el anarquismo son por lo demás breves y pasados muy rápidamente, así como cuando detalla sobre la relación de la antropología y el anarquismo, a lo que está dedicado el segundo capítulo, y consiste más en una serie de anécdotas entre dichas afinidades, relatando muy poco las ocasiones de afirmaciones del anarquismo de algunos antropólogos, como Pierre Clastres, que tristemente sólo ocupa unas pocas páginas, y con la impresión de que Graeber no le hace justicia del todo, pues no detalla en realidad los propios matices que Clastres indicó sobre las sociedades que estudia tan brillantemente en su obra, y que no negó que fuesen imperfectas. Sin embargo, comenta entusiasmado las teorías de Clastres sobre la “economía del don”, un atractivo concepto difícil de comprender para los hombres de nuestras sociedades.

Los comentarios restantes sobre Frazer, Robert Graves, Al Brown, Marcel Mauss son más bien anecdóticos y que nos arrancarían alguna que otra sorpresa, así como cierta antipatía de Graeber hacia el primitivismo. Hay a mi ver una desinformación total sobre George Sorel, que Graebes no sólo señala una influencia en el anarquismo, sino incluso como miembro, más o menos extraño, del movimiento anarquista de su época. Nada más lejos de la realidad: ni Sorel militó en el anarquismo, estando su militancia en los partidos socialistas; ni tuvo influencia en el movimiento anarquista o anarcosindicalista, de la misma forma que en el caso de Mussolinni.

En su crítica a la democracia parlamentaria, Graeber realiza un ataque radical al sistema de votos. Señala que sus orígenes está en los modelos democráticos de la Antigua Grecia, cuya “democracia” pone en duda, por la existencia de sus esclavos, entre otros razonamientos. Ciertamente al hablar de Atenas y otras ciudades griegas por el estilo (pues no todas las polis griegas eran “democráticas”), Graeber señala el carácter netamente competitivo de las polis griegas y cómo los votos eran expresión de esta competitividad cuasi sectaria más que de una expresión genuinamente democrática, que ve claramente en otras sociedades de la Antigüedad (fáciles de encontrar, ciertamente, incluso dentro del continente europeo y del litoral mediterráneo), basadas en el consenso, que es lo que Graeber identifica con unas sociedades realmente libres e igualitarias. Lo cual es un acierto, si bien habría que matizar sus críticas a las polis griegas y que no recoge la realidad de algunas de las ciudades más “radicalizadas” que la propia Atenas, a la cual no se puede negar su carácter ciertamente competitivo y cuyo sistema de votos estaba ligado a los problemas bélicos:  “si un hombre está armado, se deberá tener en cuenta su opinión (...) Cada voto era, en realdiad, una conquista ” , y podríamos añadir desde aquí, los judiciales. Lo más interesante que aporta aquí es sin duda, y en contra de lo que afirman otros autores, es que Grecia no fue, para nada, el inventor de la “democracia”.

De tal manera, Graeber señala que “ la mayoría de los grupos anarquistas opera por un consenso (...) lo contrario del estilo de voto a mano alzada, divisor y sectario, tan popular entre otros grupos radicales ”. El consenso es definido, con acierto, como participativo y exigente de un esfuerzo de todos por llegar a acuerdos prácticos, que no necesariamente a la convicción estricta de todos sus miembros de lo que se acuerde. Es el esfuerzo a llegar, dentro de un debate, a un razonamiento común práctico que al menos no agreda a ninguno de los miembros y que más o menos sean satisfactorios para todos los miembros. “ Todo el mundo se pone de acuerdo desde el inicio en una serie de principios amplios de unidad asumidos como necesarios para la cohesión del grupo. (...) Se basa más en la necesidad de buscar proyectos particulares que se refuercen mutuamente que en demostrar que los demás parten de suposiciones erróneas” .

El problema que no se plantea Graeber es que ciertamente este funcionamiento es practicable en comunidades pequeñas y a nivel local, pero como bien plantea Clastres, entre otros, es qué ocurre cuando la sociedad crece y se amplía. Las asambleas y el consenso se hacen cada vez más complicados, y tienden a dividirse las asambleas, en el mejor de los casos, o a coordinar a través de una autoridad con creciente poder, en el peor. Es un tema en el que no voy a profundizar en estas pocas líneas pero que sabemos que dentro del movimiento anarquista es un debate muy presente e importante, donde se reconoce la posibilidad de los votos en reuniones de representaciones de asambleas donde los delegados leen los acuerdos sin posibilidad de cambiarlos, en respeto a las bases, y el voto como forma de entender la voluntad generalizada de las distintas asambleas sobre una cuestión. Sin menoscabo, por supuesto, de respetar la autonomía de quienes no están de acuerdo.

Graeber intenta sentar unas bases teóricas para la antropología anarquista, que discurriría entre una especie de “diálogos” entre la utopía y la etnografía. Insiste que deben basarse en muy pocos puntos, y de hecho expresa tan sólo dos: Primero, en la posibilidad de la transformación social. Segundo, rechazar todo tipo de vanguardismo, sea intelectual, político, o de otra forma. También construye una teoría sobre el “Contrapoder” que habla de las posibilidades dentro de un sistema de dominación donde no todo es blanco y negro. Finalmente, cuando habla del papel de los antropólogos del anarquismo, señala que su labor no es la de hacer prescripciones, sino contribuciones.

Finaliza el libro con un capítulo dedicado a las polémicas dentro de la antropología y sobre la necesidad de superar su estancamiento intelectual y su populismo de poca monta, así como en la necesidad de molestarse en proyectar sus descubrimientos al exterior, esto es, al público no especializado en al disciplina de la antropología. De este modo, sería posible esta Antropología Anarquista que defiende Graeber en este libro tan interesante, a fin de cuentas, y lleno de ideas que pueden gustar o quizás no tanto, pero que sin duda aporta mucho a la reflexión con fines prácticos.

Reseña publicada en @darga. Revista de pensamiento y crítica anarquista, n.º 1, febrero 2013

 Fragmentos de antropología anarquista

Por Rudolf Hickel

La crítica a las agencias de calificación no empieza con la reciente crisis de los mercados financieros y las cada vez peores notas a los países en el centro de la crisis del euro. Han abusado profundamente de su importante papel como instancias de información sobre los riesgos ocultos en los complejos paquetes de créditos y en productos financieros expresamente opacos. En el núcleo de este mercado monopolista están las Tres Grandes: Standard & Poor´s, Moody´s y Fitch.

Dejando de lado algunas pocas justificaciones, la crítica pública ha sido abrumadora. Libres de responsabilidad legal y económica, están al servicio de sus propietarios, sobre todo los fondos de alto riesgo y los bancos de inversión, a los que pertenecen directa o indirectamente. Los intereses de Wall Street son la varilla de medir las calificaciones.

Las fuerzas motrices, los instrumentos y los efectos deseados resultan difíciles de reconocer debido a la falta de transparencia bien protegida sobre estas prácticas empresariales. Es por eso que resulta tan oportuno el libro de Werner Rügemer acerca de las agencias de calificación. Este «filósofo intervencionista», como él mismo se define, y miembro del consejo científico de Attac es el primero que ha conseguido rellenar el vacío  existente en torno a este monopolio de información-calificación necesario para controlar los mercados financieros. Con una estructura impresionante, consigue romper, de manera accesible, «el secretismo organizado» sobre las agencias de calificación. Los propósitos del libro quedan claros en el propio subtítulo del libro: Una introducción al actual poder del capital. Las agencias de calificación son presentadas como actores centrales en el actual combate del capitalismo fundamentado en los mercados financieros. Lo que se propone es «describir por primera vez, de forma detallada y coherente, cómo se forman y operan las calificaciones». Se puede decir que consigue cumplir al final con sus ambiciosos propósitos. El resultado es un análisis integral del carácter sistémico de estos suministradores de información guiados por el provecho económico. Se presentan informaciones detalladas hasta ahora prácticamente desconocidas. Con una capacidad de profundizar impresionante, consigue fundamentar empíricamente estos nexos complejos. Este crítico del sistema se concentra en los orígenes, los instrumentos y la estructura laboral interna en la producción en serie de los evaluaciones (fallidas) de múltiples consecuencias, las bases del carácter lucrativo de este modelo de negocio, la opacidad sistemáticamente cuidada así como la exención de responsabilidades ante las decisiones erróneas. Da con las fuerzas motrices de esta industria del negocio al poner al descubierto la intrincada estructura de propietarios.

[...]
Este análisis de las agencias de calificación debería ser lectura obligatoria no sólo, desde luego, en el ámbito de los críticos del capitalismo financiero. También le recomiendo la lectura de esta obra pionera a los agentes de los bancos de inversión y de los fondos de alto riesgo así como a los de la política regida por los mercados financieros. Y por supuesto también la prensa económica que, con pocas excepciones, sigue ignorando las críticas a las agencias de calificación y los economistas que siguen confiando en la exactitud de las informaciones procedentes de los mercados financieros deberían dejarse provocar de manera productiva por este libro.

Reseña publicada en Süddeutsche Zeitung, el 16/10/2012

  Las agencias de calificación

Por Álvaro Hilario

En Virus destacan dos de los últimos títulos publicados: «El duende del maquis» y «Las agencias de calificación. Una introducción al actual poder del capital».

«`El duende del maquis' es un libro que recoge la memoria oral de uno de los guías del maquis, que ayudó habitualmente a personajes como Sabaté, Facerías, Caracremada o Massana, y al que la Policía franquista no consiguió capturar jamás. Como dice la sinopsis del libro, es alguien que `no protagonizó ninguna acción pero hizo posibles muchas'», cuenta Miguel Martín. Jesús Martínez Maluenda y Jaume Serra Fontelles son los autores. Tiene 160 páginas y se vende al precio de 13 euros.

«Las agencias de calificación. Una introducción al actual poder del capital», de Werner Rügemer, es un volumen de 280 páginas y a un precio de 18 euros: «Es una traducción del alemán, en donde se analiza el nacimiento, la expansión y la acumulación de poder de las agencias de rating, y en el que se analiza quiénes son sus propietarios y qué mecanismos de poder utilizan para imponer sus intereses. Será el primer libro en castellano que analice de manera específica quiénes son y qué papel juegan empresas como Moody's o Standard and Poor's», explica.

No podíamos despedirnos sin conocer el alcance de la crisis: «La crisis se está notando, principalmente, en el goteo de librerías que han ido cerrando de un tiempo a esta parte. Esto, lógicamente, afecta a un proyecto como el nuestro, cuyo espacio natural es la librería especializada y el criterio del librero el que nos ayuda a llegar a los lectores. Por otra parte, el proyecto sigue siendo viable: sabemos que tenemos la responsabilidad de hacer aportaciones a las luchas que crecen». A.H.

Reportaje publicado en Gara el 5 de marzo de 2013

Cortesía de l@s compañer@s de la distribuidora Logofobia, en el siguiente audio podéis escuchar la intervención de Jann-Marc Rouillan y el intercambio de éste con l@s asistentes al acto celebrado el pasado martes 19 de febrero de 2013 en la Universitat de Girona

Ir a descargar

Por Alberto García Teresa

Murray Bookchin, uno de los escasos tteóricos anarquistas contemporáneos, desarrolla una contundente y sólida crítica a las corrientes individualistas dell anarquismo de las últimas décadas en este fundamental libro. Escrito en 1995, justo cuando dichas tendencias empezaban a difundirse en el Estado español, está precedido por una concisa pero excelente contextualización de Juantxo Estebaranz.

Partiendo de que «sus preocupaciones por el ego y su singularidad y sus conceptos polimórficos de resistencia están erosionando lentamente el carácter socialista de la tradición libertaria», el autor se detiene en varios autores y corrientes: el insurreccionalismo, el primitivismo, teorías antirracionalistas, neomísticas y de crítica de la tecnología y a la civilización industrial. Estas avanzan, en su mayoría, desde las aportaciones de un individualismo criticado en su día por Bakunin o Kropotkin. De hecho, indica que, ya entonces, fueron interpretadas como «un lujo exótico de la pequeña burguesía, [...] un capricho de la clase media, mucho más anclado en el liberalismo que en el anarquismo». A su vez, Bookchin señala que dichas corrienttes se basan en un «estilo de vida» (Social Anarchism or Lifestyle Anarchism es el título original de este volumen) que se desentiende de la revolución social en pos de una autorrealización hedonista, y que cae en amplias y profundas contradicciones con los presupuestos que pretende defender.

Con un tono punzante y polémico, pero que no esconde una profunda reflexión teórica, poniendo sobre la palestra las fuentes directas, Bookchin revela sus motivaciones narcisistas («socialmente inocuas», subraya) y cuestiona la prevalencia del egoísmo, la fundamentación en el mito del individuo plenamente autónomo, su esteticismo y, en el fondo, la falta de compromiso real. Critica, por tanto, una actitud elitista, arrogante, atravesada por el nihilismo posmoderno, que elude la responsabilidad y que cae en la frivolidad y que no busca más que la complacencia inmediata de los impulso. Así, consiste en una encendida denuncia de teorías y prácticas políticas que encubren planteamientos pequeñoburgueses bajo un discurso contestatario y antiautoritario.

En cualquier caso, es importante destacar que, lejos del dogmatismo, Bookchin no postula una denominación única del anarquismo, pues no excluye estas tendencias dentro de él, sino que apuesta por añadir adjetivos para fijar las corrientes, a pesar de que mantienen (a mi juicio) posturas incompatibles. Con todo, Bookchin apuesta por un anarquismo social que incide en el compromiso para/con la comunidad, en la construcción de organizaciones revolucionarias; que busca, en definitiva, una sociedad libre y justa para todas/os y no sólo para unas/os pocas/os que puedan permitírsela.

En suma, esta obra resulta una reafirmación de «la necesidad de un enfrentamiento organizado, colectivista y programático al orden social existente»; del anarquismo social como firme proyecto de emancipación de clase.

Reseña publicada en Viento Sur n.º 126, enero de 2013

  Anarquismo social o anarquismo personal

La presentación en Traficantes de Sueños de Food Wars, de la que os ofrecemos el audio, sirvió para hablar de la geopolítica del hambre y del uso estratégico de los alimentos, la alimentación y la agricultura, desde diferentes puntos de vista: el papel de la cooperación internacional, la verdadera función de las grandes instituciones internacionales, la repercusión sobre el campesinado europeo u occidental... fueron entre otros los temas que se trataron en una mesa rica y diversa.

  Food Wars

Per Xavier Diez

Murray Bookchin (1921-2006), un dels més més destacats historiadors i teòrics de l'anarquisme, autor d'una interessant història de l'anarquisme espanyol i amb una extensa bibliografia de recerca i reflexió, esdevingué un dels principals pensadors llibertaris del darrer terç del segle XX. Sempre amb la voluntat de llegir críticament la realitat, va viure amb preocupació l'extensió d'un seguit de corrents anarcoindividualistes, a cavall entre l'estirnerisme, la tradició individualista nord-americana i el New Age. A parer seu, i amb una certa justificació, considerava que aprofundir en el camí de la revolta individual, amarada d'un cert "indigenisme" (en el sentit que representava la ressurrecció del mite del bon salvatge) i un primitivisme de cap de setmana, feia de moltes (i molt populars) tendències socialistes caure en el parany de l'esterilitat.

Ressenya publicada al bloc Passive Resistance to the Incompetent Authority el 8 de febrer de 2013

  Anarquismo social o anarquismo personal

Finalmente, Jann-Marc Rouillan viajará a Catalunya a partir del sábado. El acto previsto en Berga para hoy se aplaza al sábado mismo y el resto de actos se mantienen tal y como estaban anunciados: el 18 en Barcelona-CCCB y el 19 en la Universitat de Girona. También estará el día 21 en Cervera, durante la presentación de la XVI Marxa Homenatge al Maquis, que se realizará en la Sala La Pérgola a las 20 horas. Seguimos!

Por Dionisio Romero

Se reedita ahora de nuevo este libro escrito por Ivan Illich en los años 70. Es interesante volver a leer los trabajos de este autor escritos hace unas décadas para constatar la certeza de muchos de sus análisis sobre nuestra sociedad: «Dentro de muy poco, la población perderá la confianza, no sólo en las instituciones principales, sino también en los gestores de la crisis». «Lo que es ya evidente para algunos, de golpe saltará a la vista de la mayoría: la organización de toda la economía dirigida para una vida "mejor" es el mayor obstáculo para una buena vida».

Ivan Illich, prolífero pensador, lingüista reputado, filósofo, teólogo y crítico de la sociedad moderna, nos dejó sus análisis de las distintas realidades sociales y políticas de nuestro mundo, con lucidez y erudición. Su obra más famosa fue La sociedad desescolarizada, donde reflexiona sobre la función institucionalizadora y alienante de la educación, cuya única función es formar ciudadanos utilitaristas y competitivos. Para Ivan Illich la escuela es la institución más importante en la perpetuación de un mundo de dominio de lo técnico y de sumisión del hombre a la economía.

En el libro editado por Virus editorial, reflexiona sobre el sometimiento del hombre a las herramientas de la sociedad tecnológica e industrial, y propone un nuevo paradigma que define como sociedad convivencial: «Por convivencialidad entiendo lo contrario a la productividad industrial. Cada uno de nosotros se define por la relación con los otros y con el entorno, así como por la relación profunda con las herramientas que utiliza». Su análisis, siguiendo su estilo característico, es globaly relacional, repasando desde el uso del lenguaje hasta la educación, la economía, la política, la ciencia etc. Realidades todas que convergen en la configuración de un mundo donde el hombre pierde su libertad y queda aplastado por sus propias herramientas. La paradoja que presenta es la de una humanidad que es instrumentalizada e institucionalizada por sus propias creaciones.

En los actuales tiempos de crisis, su análisis adquiere mayor justeza y su pronóstico de las consecuencias catastróficas de nuestra gestión política y económica se ha demostrado acertado. Ivan Illich despliega un aparato reflexivo bastante personal, fuera de modas académicas y de escuelas filosóficas, lo que hace que su relato sea, según nuestro criterio, muy atractivo. Su acercamiento a las realidades de nuestro mundo está lleno de ideas originales, descubrimientos y aclaraciones eruditas y accesibles, especialmente en cuestiones lingüísticas y del uso del lenguaje.

Hacía muchos años que no releiamos a este autor, ahora un poco olvidado, y nuestra impresión no ha podido ser más positiva. Con el tiempo sus pronósticos se revelan pertinentes, aunque muchos de sus argumentos y datos de análisis hayan podido verse transformados con los años. En lo sustantivo, su obra nos habla con profundidad de los tiempos actuales y además propone soluciones y estrategias. Por todo ello recomendamos su lectura, pues en ella encontrará el lector numerosas claves para comprender el escenario cada vez más insostenible de nuestro mundo.

Reseña publicada en Agenda Viva n.º 30, invierno 2013

  La Convivencialidad

por Carmen de la Cámara Arilla y Victòria Soldevila Lafón

Walden Bello no defrauda. El libro Food Wars. Crisis alimentaria y políticas de ajuste  estructural es una crítica razonada y convincente a las relaciones capitalistas que  imperan en la producción agrícola actual y a la «reforma agraria dirigida por el  Mercado», en suma, a la agricultura industrial capitalista. Un análisis que termina  siendo un alegato a favor de la soberanía alimentaria, no solo por su carácter respetuoso con la población campesina y por su racionalidad ecológica, podríamos decir, por razones de equidad, sino también por razones de eficiencia, ya que niega la superioridad de la agricultura industrial capitalista en términos de producción. El contenido del libro concuerda más con la segunda parte de su título, el ajuste  estructural impuesto por los organismos internacionales a los países subdesarrollados, que con la primera, ya que la crisis alimentaria se analiza de forma pormenorizada solo  en el epílogo de Tom Kucharz. El grueso de los capítulos anteriores desgrana los efectos del ajuste estructural en algunos países seleccionados. La estructura del libro  permite la lectura independiente de cada uno de estos casos, que no resultan exhaustivos pero sí dan, al lector no experto en la materia, una idea clara de la  realidad de las políticas agrícolas en estos países. Cada capítulo incorpora al final del mismo un útil apartado de conclusión que resume en unas pocas líneas las ideas  principales del capítulo.   

El capítulo introductorio sienta las bases teóricas de lo que después se estudiará en los análisis de casos. En este capítulo se explica como las políticas neoliberales han  conseguido la difusión de las relaciones capitalistas de producción en el ámbito de la  agricultura, amenazando la supervivencia campesina y extendiendo la alienación de la tierra, su mercantilización y venta. Su hipótesis de partida se basa en que la actual  crisis alimentaria no puede entenderse sin tomar en cuenta el proceso de destrucción  de la agricultura campesina por parte de la agricultura capitalista. Un proceso que se  inició con la irrupción del Primer Régimen Agroalimentario a finales del siglo XIX, pero  que no se ha conseguido completar, a pesar de los esfuerzos actuales de la OMC, Banco Mundial y de los agentes de la agricultura industrializada (empresas de  biotecnología, grandes empresas transnacionales de la alimentación, etc.) para conseguirlo. La agricultura campesina ha conseguido sobrevivir y ahora se presenta  como una alternativa viable frente a un modelo de agricultura industrial cada vez más cuestionado.

En los capítulos centrales, que forman el grueso del libro, el autor analiza los casos de la agricultura mexicana (capítulo 2), filipina (capítulo 3), africana (capítulo 4) y china (capítulo 5). En todos los casos destaca el rol marginal de la agricultura en la estrategia de desarrollo del país, estrategia que prioriza la industrialización orientada a  las exportaciones y centrada en las ciudades, basada en una rápida integración en la economía capitalista global. En esta estrategia, los excedentes agrícolas se gravan  para extraer de ellos la plusvalía que sirva a la acumulación primitiva de capital. Como resultado, países todos autosuficientes en épocas anteriores pasan a ser importadores  netos de alimentos en la actualidad.

El capítulo 6 aborda más genéricamente el tema de los agrocombustibles y como la prioridad que se ha dado a su producción -ilustrada especialmente con el caso de  Brasil- ocasiona hambrunas en países con larga tradición de seguridad alimentaria. También pone en entredicho las supuestas bondades ‘ambientales’ de los agrocombustibles y desenmascara a quiénes son los verdaderos beneficiarios de las  ingentes ayudas públicas a la producción de este tipo de combustibles.

En el capítulo 7 encontramos una descripción de las iniciativas de resistencia y de organización -sobre todo la Vía Campesina- alternativas al paradigma productivo neoliberal. Todas ellas buscan articular una propuesta alternativa al régimen  agroalimentario actual y destacan las ventajas de las pequeñas explotaciones frente al  monocultivo que se extiende siguiendo los criterios de eficiencia productiva que rigen  en la perspectiva ortodoxa. Se trata, en definitiva, de un homenaje a los que luchan por un nuevo modelo en el sistema agroalimentario global y resalta el papel de Vía Campesina como aglutinador de estos esfuerzos. Los agricultores y campesinos emergen como una nueva fuerza en lucha no sólo para transformar el sistema  agroalimentario mundial, sino que aportan fundamentos esenciales para una  transformación más amplia de la sociedad y la economía, vinculada al proceso de  ‘desglobalización’. 

En el epílogo a la edición española se señala (con nombres y apellidos) a los principales causantes de las crisis alimentarias globales actuales (la del 2007-2008 y la  actual): la especulación financiera, los fondos de pensiones y de inversión, los agrocombustibles, las instituciones internacionales (la OMC, el Banco Mundial), la  Unión Europea, los mercados de compensación de carbono. El texto ofrece una gran  profusión de datos para validar sus argumentaciones. Datos que ponen de manifiesto  el gran negocio del hambre y que convierten en inaplazable una transformación radical  del modelo de producción, distribución y consumo de alimentos, no sólo por motivos éticos sino, también, por razones medioambientales. El autor introduce conceptos manejados por estas interpretaciones alternativas, como el de “agua virtual”, que  resultan novedosos para los lectores que nos acercamos al libro con la curiosidad del  neófito.

En resumen, un libro que puede aportar al especialista en la materia argumentos contundentes para la crítica del régimen agroalimentario actual, pero útil sobre todo  para los lectores no expertos que buscan una primera aproximación a los problemas de la organización productiva agrícola desde un punto de vista crítico.


Revista de Economía Crítica nº14, 2.º semestre 2012

PDF del n.º 14 de la REC

  Food Wars

El 17 de enero hemos sabido de la muerte del escritor Jakob Arjouni. Conocido en el Estado español por las serie de novelas negras, Arjouni era conocido en Alemania también por sus obras de teatro, narraciones cortas y dos novelas ambientadas en Berlín.

Muy popular en Alemania por su detective Kemal Kayankaya, de origen turco, pero profundamente arraigado en el Frankfurt más popular, sus novelas reflejan con un humor ácido y trepidante la atmósfera de prejuicios raciales, hipocresías, arbitrariedades policiales, además de corruptelas políticas y económicas a las que se puede ver enfrentado un detective bebedor, mal habaldo,  irreverente y algo cínico, pero con "principios", esos principios que por tan evidentes y, a veces, extraños da hasta vergüenza enumerarlos.

Hijo del famoso dramaturgo alemán Hans Günter Michelsen, Jakob cambió su apellido por el de su mujer de origen marroquí, para que éste no influyera en la acogida de sus obras. Su primera obra, Happy birthday, turco, la escribió con 23 años. En Virus editorial fueron publicadas además dos entregas más de la serie, Rakdee con dos es y Más cerveza, de un total de cinco.

Sobre su personaje central, Manuel Vázquez Montalbán dijo: "Kayankaya es algo más que un investigador privado de origen turco en una Alemania construida sobre cabezas de turco. Es la mirada crítica de uno de los autores más interesantes de la novela negra contemporánea".

A Jakob Arjouni se lo ha llevado la maldición del cáncer con sólo 48 años.

_______

[En la Oficina de Extranjería:]

—¿Nombre?

—Kemal Kayankaya.

—¿Puede usted deletrear?

—Casi todo, pero a veces me equivoco con palabras extranjeras.

Levantó la vista y sus labios se afilaron como los de una madrastra. Tras examinarme breve y definitivamente, bufó:

—¡Su nombre!

Se lo deletreé. Sin dejar de escribir, me preguntó:

—¿Nacionalidad?

—RFA.

—Alemán —me corrigió entre dientes, para levantar al instante la vista irritada—. ¿Alemán?

—¿Se lo deletreo?

El ojo izquierdo le tembló. Nos medimos con la mirada, empujó el bloc a un lado y se echó hacia atrás, abrazando el respaldo de la silla.

—Si tiene usted la nacionalidad alemana, señor...

—Kayankaya. ¿Lleva usted mucho tiempo trabajando aquí?

Se quedó cortada.

—... eso a usted no le importa en absoluto.

—Era sólo un suponer. Si con todos los nombres que no suenan como salchicha muestra usted los mismos dotes de comprensión, será tal vez que se ha equivocado de empresa.

Jakob Arjouni (fragmento de Rakdee con dos es)

Per Barrikada

Quan apareix un economista per la tele automàticament se’ns presenta com si es tractés d’un científic neutre, erudit i les seves paraules es converteixen en cuasiveritats. S’amaga d’aquesta manera la ideologia que contenen les seves declaracions i les seves receptes. Que l’economia sigui una ciència com ho és la física i que les decisions econòmiques no són polítiques és un dels primers tòpics desmuntats per aquest llibret. De manera clara, entenedora i didàctica ens acosta al que ha sigut i esta sent la crisis. Desmunta l’entrellat, explica com s’hi ha arribat, com funciona l’economia espanyola i la mundial i quines són les receptes que ens volen aplicar per sortir-ne. Segons resa el principi del llibre per a uns el tracte dispensat als agents corporatius (amb els rescats bancaris per exemple) vers el tracte dispensat a la resta de mortals (retallades en despesa i drets) es bastant descarat i potser ja n’hi ha prou. Peró pels que en vulguin saber els «detalls» aquest llibre intenta explicar-los. El llibre mare en realitat es diu Fin de ciclo. Financierización, territorio y sociedad de propietarios en la honda larga del capitalismo hispano (Traficantes de sueños. Madrid, 2010), és per tant aquest llibret una síntesis per tal d’apropar-lo a tots els públics.

Dividit en tres parts, la primera dóna arguments que rebaten els tòpics amb els que ens venen bombardejant des de l’inici de la catàstrofe. Tòpics que justifiquen a aquells que treuen més profit de la crisis i les retallades que ens imposen. Qüestiona que aquestes retallades serveixin per a reactivar l’economia i que per l’únic que serviran és per augmentar les desigualtats socials. El boom immobiliari espanyol, la financiarització de l’economia mundial, l’endeutament generalitzat i massiu com a motor de creixement econòmic fins l’arribada de la crisis, la falsedat i la perversitat de les receptes per sortir-ne o inclús el fals mite de la lliure competència són alguns dels temes tractats en el primer apartat d’aquest llibret. Fins a cinc són els tòpics que tots estem tips de sentir per justificar el que és injustificable i que es desmunten en les primeres 50 pàgines del llibret.

Escrit ara ja fa dos anys, el llibret ja pronostica un futur poc esperançador. És el que tracta el segon apartat del llibre. Interessant allò que apunten els autors sobre un efecte social que ha tingut el boom econòmic: la desproletarització de la societat. La ficció que la nostra societat era una societat de classes mitjanes. Mentre els salaris reals de la població van baixar un deu per cent entre el 1995 i el 2007 la nostra societat era una «societat de propietaris». Realitat que ha quedat desmuntada de cop i volta per la crisis.

En el tercer apartat s’atreveixen a pronosticar- nos els efectes socials que poden tenir totes aquestes polítiques. Efectes que estem veien també a dia d’avui com són l’auge del racisme o la guerra entre pobres o la fi de la socialdemocràcia. Finalment, el llibre acaba per recomanar algunes feines immediates per tal de sortir de la crisis com són el repartiment del treball i la riquesa. La llàstima és que les receptes passin un cop més pel reformisme capitalista com demanar que es gravin les transaccions financeres.
 

Ressenya publicada a El Pesol Negre n.º 59, novembre-desembre 2012

  Els fraus de la crisi

Jann-Marc Rouillan, guerriller del MIL, dels GARI i d’Action Directe

Provence, agost de 2012
Entrevista duta a terme pel «grupu de xoc»

En un lloc de la Provence hi viu un llegendari guerriller, sobrevivent de moltes batalles. Jann-Marc Rouillan va format part del nucli fundador de diversos grups autònoms i armats: el MIL, els GARI i d’Action Directe. Ara es troba en llibertat condicional, després de complir un quart de segle a la presó, dels quals deu en aïllament. Viu en un xalet en la part alta del poble, solejat, amb vista als Alps. L’entrevistem després d’un bon àpat de retrobada acompanyat d’abundant vi, i l’absenta que li hem portat. No pot parlar d’Action Directe, de les accions per les quals va ser condemnat. El nostre amic té uns seixanta anys, és de complexió forta i està en forma, té una gran memòria i és amic de les revolucions i de la vida clandestina. Es considera fronterer, del Pirineu. És una persona amb una gran formació pràctica i intel·lectual sobre tot allò relatiu a les revolucions, és un heterodox y un provocador. Ha esdevingut un escriptor de culte. El Jann-Marc viu amb Marie Claire Cordat, una artista transgressora, creativa i provocadora que pinta i fa happenings d’impacte nacional, ha treballat amb la Fura dels baus. A nosaltres ens en fa ver un en directe, que vam patir, sense temps a gaudir-ne: l’endemà al veure que recomençàvem a entrevistar en Jaan-Marc, Marie Claire ens va fer fora de la casa en pocs minuts.


Ens alegrem de veure’t fora de la presó. Com va la teva vida fora?
No ho se. Bé, això no és una pregunta fàcil. No ho puc dir, perquè l’essencial de la vida de les persones, què és? Sóc jo ara qui et qüestiono...

L’essencial de la vida és ser lliure, ser conscient...
... Tu ets lliure? Creus que ets lliure?

No, no. Estic condicionat per...
Així que... no em preguntis si sóc lliure. Jo era lliure, quan lluitava per la llibertat. Ara sóc menys lliure.

Però ara et sentiràs més lliure que quan estaves a la presó?
Això depèn. Depèn del teu esperit. Si els afrontes permanentment ets molt més lliure que si t’oblides que l’essencial és l’enfrontament. La vida és també un narcòtic molt poderós, és a dir, que un s’oblida de l’essencial, del perquè de la seva existència. Et pots creure lliure i no ser-ho en absolut. I per què? Perquè t’allunyes del teu objectiu. La qüestió és saber si actualment m’allunyo del meu objectiu? I jo no ho sé. I jo preferiria veritablement ser lliure a les barricades o enmig d’un moviment extremadament ofensiu. Allà trobaria el sentit de la llibertat.

Creus que el veurem aquest moviment ofensiu?
Sí. L’esperem tots i totes. Tinc una terrible desesperança i al mateix temps una formidable esperança que esclatarà.

Ens animes i ens dónes aire! Però dius que estem tots sota hipnosi...
Sí, tots i totes. Igual els militants i els que es creuen que són molt conscients d’allò que passa. Creus que els bons moments són bons moments? Què és un bon moment? Alenin deia que la revolució és la festa dels treballadors. Doncs, l’alegria, el bon viure, és la revolució. Quan un es troba en les classes oprimides, les alegries i satisfaccions intenses estan en la revolta. Tota persona que ha participat a una insurrecció, als moviment dels any setanta, i tota persona que ha participar als temps de la guerrilla, saben molt bé que s’arriba a moments de felicitat intensa, afrontant l’enemic.

Llavors, quin és l’objectiu? Has dit que cal ser conscient de l’objectiu
Jo se quin és l’objectiu: cal estar ben a la vora del moment i del lloc on esdevindrà. Hem d’estar preparats tot el temps. Ha de passar alguna cosa. El veritable moment en el passa alguna cosa d’essencial és quan es capgira l’ordre social. Per això, al fons de mi, jo vull estar al més a la vora possible i ben preparat (joc de paraules être près et être prêt).

Els teus pares a què es dedicaven?
El meu pare era professor d’institut, progressista del socialisme revolucionari. I la mare s’ocupava de la casa i a educar els fills. Puc dir que vaig tenir una infància feliç. I considero que vaig estar ben educat per no ser sotmès a l’ordre existent.

Com t’has format, a part aquesta bona educació dels teus pares?
Format?! Formatejat! Tu vols dir com m’he formatejat? És molt fàcil. Vaig tenir una gran sort als 16 anys. M’arriben dues coses: la música anglesa de l’època, al començament dels anys seixanta, i el maig del 68. Jo tenia 16 anys. T’imagines?!

Quin tipus de música t’agradava?
La música de Londres, Swinging London, Rolling Stone, Neil Young, una música carregada d’electricitat comparada a l’antiga música de l’època. Era anunciadora dels aixecaments dels antiautoritaris, dels joves, i va qüestionar totes les relacions socials del sistema.

I després dels 16 anys, quines altres experiències deformatives?
Vaig tenir la gran sort de viure a Tolosa, que era la capital de la segona Espanya, la capital dels rojos. Jo dic «rojo» perquè aquest és el terme. Els anarquistes també hi eren, i entre ells es deien «rojos», ja que havien agafat l’insult dels feixistes i dels nacionals, que els deien «els rojos». Havien pres aquesta etiqueta com es pot prendre la de «terroristes» i revertir-la. Durant el maig 68 em comprometo en un moviment revolucionari i tinc l’oportunitat de conèixer persones que havien fet la revolució. Una gran sort en comparació a molts companys francesos que parlaven molt de revolució, però que no havien pogut parlar amb persones que l’havien viscut. La veritable sort fou aquesta oportunitat. Ho puc dir: en comparació amb els altres companys del MIL en la consciència de l’enfrontament que va arribar a Barcelona, nosaltres estàvem més formats que els de l’interior. Els de l’interior miraven París, Nanterre, la Sorbona i reproduïen els conceptes d’extrema esquerra. Mentre Cricri i els companys formats a Tolosa, nosaltres ens consideràvem guerrillers, i per tant posàvem menys problemes en relació amb l’acció armada. Ho teníem més fàcil que els de l’interior.

La consciència de guerrillers d’on prové?
Dels vells espanyols exiliats, dels maquis. Cricri tenia un oncle que va estar a la partida de Massana, que l’orientava i assessorava cada vegada que el veia: «si vas a Barcelona fes això i això altre, ves en compte, vesteix-te bé, etc. Una memòria de lluita que els de l’interior no tenien.

Saps el nom de l’oncle?
Es deia Torres. Era joier a Andorra. Estava lligat al Massana amb les accions i les relacions del costat d’Andorra. Era originari de Lleida com el Cricri.

Aleshores podem dir que hi ha un nexe d’unió entre els maquis i el MIL?
Exactament. Nosaltres érem anarquistes i vam imposar en la revista del MIL un text sobre Sabaté.

...quan dius nosaltres, et refereixes als francesos del MIL?
Nosaltres no érem francesos.... Érem els de l’exterior! És molt important aquesta incomprensió perquè no es pot imaginar el rebuig de la guerra civil. La primera vegada que vam arribar a Barcelona, li vaig dir al Diaz, un militant del GOA (Grup Obrer Autònom) molt conegut i que escrivia: «jo sóc anarquista». La seva cara va reflectir un moment de terror, una cosa terrible. La CNT era una cosa del passat. Només hi havia el grup de llibertaris a la Universitat Central. Ni tan sols assumien la paraula anarquista. La història es reescriu. Bé, nosaltres érem anarquistes i no obstant això trobaven guerrillers, anarquistes i comunistes, al bar, a les famílies d’amics, per exemple, el pare d’Henry. Era el nostre quotidià. Una immensa sort comparat a d’altres companys del MIL que tenien molta ideologia al cap. Però no podíem imposar-nos.

I què podíeu haver fet?
Hauríem d’haver fet una guerrilla extremament dura, el màxim possible. Fixa’t. Les vacil•lacions per l’execució de Creix. Hauria hagut de donar un bon cop sobre la taula i dir: «Si no fem això no val la pena que continuem» Si s’és un grup clandestí i es tenen els mitjans i no es fan les accions que són de la teva responsabilitat històrica, passes al costat de les coses.

Per què Creix?
Creix era un torturador cruel de detinguts polítics, un comissari de la temible BPS (Brigada Político-Social). Després de l’execució de Manzanas, va provocar tot de detencions al País Basc. Fou pilar del procés de Burgos a etarres i el responsable de la repressió i de la mort d’obrers a Granada. Creix venia regularment a Catalunya. Puig va aconseguir la informació i era un objectiu important a aquell moment del franquisme.

El pas a la lluita armada, representa canvis, com ho vas viure?
Naturalment. No fas el pas a la lluita armada perquè un bon dia et dius «Això de les armes és maco, vull anar amb una pistola a la cintura». Va venir de manera natural en la progressió de la nostra implicació en la lluita. No crec que fos important, però sí un pas essencial a fer en la dictadura. Les persones que et diuen «jo era un resistent antifranquista» però que no es van implicar més en la lluita em deixa un gust aspre. Jo prefereixo mirar el costat revolucionari.

En els teus tres llibres De Memòria sorprèn que tingueu consciència històrica de cada moment que vivíeu . Dius que no éreu innocents en parlar de Puig Antich
Comprenc que la família hagi fet tot de coses sobre una persona que no coneixien. Perquè no coneixien el Salvador clandestí: una persona intel·ligent, conscient, polititzada, que sabia el que feia. Me’n recordo molt bé d’una conversa on parlava de la seva pròpia execució. Cal tenir en compte que nosaltres érem clandestins sense interrupció i arriscàvem la vida contínuament, a cada viatge, a la carretera, en el pas de fronteres, en cada acció, com els maquis.

Com expliques El dol de la innocència, subtítol del llibre De memòria II(1)?
Estem formatejats pel sistema. Un acaba creient en el sistema. Amb la història del MIL sap el que t’espera. Sap que tens un enemic davant que no et farà cap regal, etc. I un acaba per creure’s que els burgesos no són tan dolents com els pinten. Sempre es tenen il·lusions sobre el sistema, inclús els que combatem. És per això que el dol de la innocència és un fet. Quan un camarada pròxim és executat, és un fet que et marca. Desprès en cada combat m’he repetit sempre «la mort està present» És difícil tenir consciència de la mort quan s’està compromès en una lluita revolucionària.

Com vivies aquesta presència de la mort?
L’aprenentatge fou difícil. I per tant són anys que vam gaudir a fons, totalment feliços.

Anys difícils i feliços
Sí. No és contradictori. Tornem allò que deia al començament de la nostra conversa. Quan vaig escriure a Michel que escrivia el llibre dels GARI, em va respondre: «Fou l’any més feliç de la meva vida». I tanmateix va acabar a la presó. Els anys de lluiten, marquen.

Escrius molt bé. Els teus llibres enganxen, ets un autor de culte i ens preguntem si et consideres més brillant amb les pistoles o amb la ploma
D’entrada és indissociable. Sense les pistoles, no hi hagués hagut la ploma... No sé si sóc competent. No és la qüestió. L’escriptura per l’escriptura no existeix

Algunes lectores et retreuen algunes frases teves com a masclistes...  
Això és cert. Sóc hereu d’un vell moviment revolucionari que era bastant falocrata. Se’m retreu que descric les dones, però no els homes. Us heu d’adonar que es tracta de l’escriptura d’un pres. Estic en una cel•la i tinc dret a la fantasia. He passat vint-i-cinc anys en una cel·la i no tinc la mateixa relació amb les dones que algú qui en la seva militància de tots els dies es troba amb trenta dones. M’escridassen: «tio, exageres!”. En el llibre La part dels llops vaig decidir que la muntanya, els Pirineus, eren el subjecte i el tema, i descric els arbres i les muntanyes. Sóc un presoner que somnia que camino per la muntanya. Ningú m’ha criticat «Exageres amb les teves descripcions de la muntanya!” Amb les dones és el mateix. Sóc un presoner que escriu els propis fantasmes.

En el primer llibre fent la seguretat d’una reunió feminista els retreus «ni un trist petó»
Descric una cosa falocràtica. El moviment de dones fa una reunió a la Universitat. És la primera reunió a Tolosa. Elles decideixen de no deixar entrar els homes però al mateix temps demanen tenir una protecció. Elles ho demanen a un grup que no està massa compromès amb ningú. I aquest grup està format essencialment per jovenets de 16 i 17 anys, militaristes en el sentit de barallar-se tot el dia. I aquests joves no coneixien la revolució feminista. Nosaltres és veritat estàvem emprenyats ja que no podíem entrar, no podíem escoltar. Aleshores espiàvem pel pany. En aquell temps en les lluites violentes, no hi participaven dones. És la veritat.

Quin és el fil conductor de la trilogia De Memòria?
La història són els companys de batxillerat que comencen i que acaben en una organització de lluita armada a França. És la seva història de vida, la seva evolució. I al mateix temps el que vull retransmetre és l’època. I no vull seguir la cronologia exacte dels fets. No vull mirar els arxius. Vull retransmetre el que em queda a la memòria. Escric el nostre estat d’ànim en les tres novel·les. No, fet darrere fet. Per exemple, sóc incapaç de dir de memòria, quan ens van veure a Brussel·les, el dia del cotxe bomba Sols que eren cotxes robats a Holanda. Tu anaves darrere i m’anaves orientant. També recordo que quan vas treure el seguro de la bomba estàvem tots allà, innecessàriament, mirant com ho feies, malgrat que ens deies que podia explotar. No recordo el cotxe que conduïes. Però tinc al cap tota l’operació, les reunions que fèiem, què dèiem, i la consciència d’allò que fèiem. Algunes coses se m’han esborrat, però la meva transcripció es basa en els fets que recordo. Tinc la sort en relació amb la memòria d’haver estar molts anys a la presó, i d’haver retingut, com els poetes en les presons turques, que aprenien els poemes de memòria per recordar-se de les persones que havien estat amb ells.
 

En el llibre De memòria II expliques com anècdota que us van demanar de finançar l’Assemblea de Catalunya, i us van proposar d’oferir-vos informació d’un cop per aconseguir diners. Hi va haver debat al grup? Com veuries una proposta en la conjuntura actual?
Per part d’ells seria impossible ara. Però abans... hi havia els tres germans Solé a l’organització i un cosí Solé; i l’oncle, Solé Sabaris, era malgrat tot un dels grans capitostos dels socialistes, de la tendència una mica a l’esquerra. Hi havia contacte amb l’Assemblea de Catalunya. I la persona que era el representant del MIL era en Puig, ja que el trobàvem més tranquil, per això el seu nom de guerra fou durant un temps «el diplomàtic». Simulen ser persones que tenen por del terrorisme, però al mateix ens proposaven cops a fer. Avui els donen directament dels seus amics banquers.

Coneixes bé la zona de Berga i de Manresa. Què recordes d’aquests llocs?
És estrany. Berga m’ha quedat en el record d’un color ocre. A l’hivern i l’estiu el mateix color ocre. A Berga vam estar a punt de fer-nos matar en un control de la guàrdia civil. Vaig demanar als dos germans Solé si coneixien la carretera direcció a Cardona. «Sí, sí, hi ha una sortida més avall». Vam agafar una carretera per la muntanya en lloc d’anar directe per la vall.

Com va anar això que van estar a punt de fer-vos matar?
Baixàvem de Bellver de Cerdanya, cap a Cardona pel coll. Nosaltres no pensàvem que la guàrdia civil ens podia esperar a Berga. I de fet havien fet un control a Berga, sens dubte una tàctica de l’antic temps, un reflex antiguerrilla. Quan preníem petites carreteres, o camins de terra, els trobàvem amb més facilitat que quan preníem la general. Ells caminaven per la muntanya.

I al control a Berga què va passar?
Jo estic en el seient de darrere. Condueix l’Oriol (1) i Sancho (2) al costat, o l’inrevés. Jo tinc una vella metralleta de la guàrdia civil, un naranjero. I la guàrdia civil tenia una metralleta Z-45. Ens veuen arribar i es diuen alguna cosa, tot seguit, un va agafar la metralleta i la va aixecar cap a nosaltres. Van fer un pas endavant i mentre jo treia la metralleta, un camió molt gran es va interposar entre ells i nosaltres. Un gran semiremolc que va prendre la carretera normal i va permetre que giréssim a la dreta i escapéssim del control de policia, que estava únicament en el revol a l’esquerra. Això em va marcar. Si torno a Berga, me’n recordo exactament del revolt. El poble estava darrera nosaltres. I hi havia un trencant que anava a Cardona.

Vas estar deu anys en aïllament. Com es pot suportar això?
Jo també m’ho pregunto! L’única manera és la resistència.

En cada llibre ets el sobrevivent
He passat a la vora de la mort diverses vegades. Tenia capacitats físiques. No força, però era espavilat. Saps? En el MIL em deien: «Tu seràs el primer que mataran» ja que prenia massa riscs, ja que no comptava, no calculava. Jo estava en el moviment guerriller. Era una altra historia. Ells constataven que prenia molt riscs, però jo deia «jo prenc menys riscs que qui espera a casa». I efectivament així va passar. Cal ser precís, tècnic i al mateix temps no calcular.

Com veus lluita l’armada, ahir, avui. Les condicions objectives, subjectives?
El que ha quedat demostrat a Grècia és que quan hi ha un poble que es posa en moviment a nivell de masses, desafiant el sistema, hi ha una resposta de grups armats. Així que aquesta qüestió ja està clara: si hi ha una contestació, apareixeran les armes. Ells ens van derrotar militarment, però no ens han guanyat políticament. Això és clar. Hi ha les condicions objectives per a la represa de la lluita armada, sí. Hi ha una repressió i opressió tal, que justifica un replantejament del monopoli de la violència per par de l’estat. És obvi. Però no hi ha, almenys a França, condicions subjectives per a la represa de la lluita armada, perquè la lluita armada no és el resultat de tres o quatre persones que volen fer operacions molt espectaculars. No es tracta d’això. La lluita armada és una part del moviment revolucionari que es posa davant en l’acció. És només una part d’aquest moviment.

La lluita l’armada és doncs una expressió més?
Una expressió estratègica. Quan parlem d’expressió estratègica és en referència al moviment anarquista. Si el proletariat de Barcelona va poder en unes poques hores prendre les armes, com van fer Ascaso, Durruti, i aconseguir una insurrecció armada, és perquè aquests individus i militants portaven deu anys d’experiències fabuloses: temptatives d’insurrecció i operacions de guerrilla urbana. Tenien experiència. Si dius que la revolució tindrà lloc desprès d’un enfrontament armat, l’aventurisme no és la dels que es preparen, els que acumulen experiències, els que preparen el poble, els que assagen petits cops per veure com reacciona el sistema, si té la capacitat de contrarestar fets d’aquest tipus. El veritable aventurisme és dir la revolució serà un enfrontament armat i no fer res perquè això arribi. I distribuir propaganda esperant fins a l’últim moment. Això és l’aventurisme. Quan veus el grup «Nosotros» i la FAI com van preparar el 19 de juliol, se sap que foren conseqüents des d’un punt de vista revolucionari. Ells creien en la insurrecció i no van parar de preparar-la acumulant experiències. Això és important.

Tu tractes en els teus llibres la violència d’una manera normal, sense fer-ne apologia
El problema de la lluita armada és que tothom en discutia, els maoistes, els troskistes. Tots en discutien. Era evident la lluita armada. L’únic problema que ells en discutien més que nosaltres.

A la presó has après molt sobre la condició humana, sobre els torturadors i els torturats
Ara comprenc, per exemple, com un home pot ser torturador, ho comprenc, això no vol dir que ho accepti, comprenc com algú per un salari és capaç de matar a algú. És molt fàcil, des del moment que et poses al costat de l’ordre. No hi ha límits. Per exemple, avui a un vigilant de presó li diuen: «heu de pujar en un tren aquest vespre presoners cap a Alemanya» i només hi haurà un vigilant de tant en tant que refusarà. Els altres et pugen en el tren dient: «no és greu, no passarà res, podeu estar tranquils». Comprenc el guàrdia mòbil que va enviar els jueus a Alemanya. Veig el proces mental que els condueix a obeir amb una naturalitat abismosa. I també de l’altre costat he vist que la submissió poden arribar molt lluny. Jo ho he vist en les centrals de seguretat, on la relació de vigilant i presoner és molt clara: estan allà per eliminar-te. Hi havia gàngsters que quan anaven al taller, es paraven davant la garita i deien: «Us he fet un petit pastís i un cafè. Està damunt la taula». Anava a treballar a la presó i abans havia preparat un pastís i un cafè pel vigilant de la galeria! Els que critiquen els presoners quan es revolten són en primer lloc presoners.

Això es igual a fora
Sí però dins va molt més lluny. Se sap que el vigilant de la presó està preparat per matar-te. Fora tenen més la possibilitat de desertar. En canvi per un vigilant, marxar, deixar la feina, és un acte massa fort per ells. A fora hi ha sempre la possibilitat de dir: «a mi no em paguen per fer això». He viscut revoltes i temptatives de fuga on els vigilants han matat presoners. Desprès tenen depressions nervioses, fan sis mesos d’hospital, però en el moment maten el presoner.

Què en penses de la presó?
La presó és l’amenaça permanent dintre la societat capitalista. La presó està lligada al capitalisme. Avui quasi la totalitat dels presoners podrien estar fora. Hi ha mitjans tècnics com la polsera. Jo estic també contra la polsera, però podrien estar fora. La polsera és insostenible, ho dic per experiencia. Se sent una pressió molt forta. És un control electrònic en tot moment, una forma d’opressió. però és millor que la presó. Jo sóc abolicionista. La presó és l’arma de la lluita contra els pobres. La presó és l’amenaça als resistents. Jo no vull solucions a la presó. No vull participar en absolut a fer una nova presó. No vull, sobretot, millorar-la. És un principi. És com el treball assalariat. No vull millorar-lo com ho fan els sindicalistes.

Què en penses del treball assalariat?
A la presó? Mai hi he treballat.

I els teus pares no et deien que calia treballar?
No. Els anarquistes espanyols, sí. Sempre m’han repetit que calia treballar, que era essencial, que no s’havia de fumar, ni beure alcohol, ni prendre drogues, però que calia treballar. Queda clar quan escoltes al Lucio: Cal treballar sinó ets un paràsit social, un bohemi.

I què penses del treball assalariat?
Estic contra el treball assalariat, per la seva abolició.

Però cal tenir diners per ser autònom i normalment s’obtenen del treball
Accepto totalment que les persones treballin. Quan a mi, em vaig dir que no treballaria en la meva vida. No he estat mai assalariat fins ara, un any vaig estar contractat en una empresa per tenir accés a la llibertat condicional. És molt simple. Jo no he estat mai en la situació de trobar-me en l’obligació, o inclús en la necessitat, de treballar. Quan no estava a la presó, estava a la guerrilla o en la clandestinitat. Era també un rebuig al treball des del principi. Sobretot els de Tolosa no volíem treball. Els companys de batxillerat, cap havia pensat que acabaria treballant. Hi havia un rebuig clar i net al treball. Era ideològic: nosaltres no treballarem.

Com valores els teus anys de lluita. Quins sentiments?
Jo sóc molt feliç de la meva vida passada. Molt feliç! Per exemple, podia haver mort a Berga, al Pirineu, executat a Espanya. Encara estic viu. I no veig quina altra cosa podria haver fet. No em veig com treballador de correus, ni com diputat, això impossible, ni com professor, ni...

...I com escriptor?
No, tampoc. Abans que res un militant.

I el militantisme no és una professió?
Jo sóc un militant professional, com Durruti. N’hi havia molts de revolucionaris professionals en l’anarquisme. Sinó, no hi hagués hagut la revolució del 36.

I el penediment més important de la teva vida quin és?
Per exemple, acabo el llibre De memòria III amb un penediment: vam anar a Madrid a preparar l’operació contra Arias Navarro. Vam ser delatats pel «Barbas», l’antic dirigent de transports de la CNT de Barcelona, que era un infiltrat de la policia.
 
Ens pots explicar aquesta història, ja que el llibre no ha estat publicat encara a Espanya
Eren fets del 77, ja mort Franco. Vam trobar Arias Navarro en la primera fase de transició. Just després de l’indult. Hi havia grups autònoms a Madrid, Barcelona. Algú ens diu que sap on localitzar a Arias Navarro. Treballava al carrer Atocha. Ens donen la informació a Tolosa. T’imagines? La localització d’Arias Navarro! El Botxí de Màlaga, un torturador i moltes coses més. I nosaltres diem: «Endavant. No només pel Puig. Hi anem, ho fem i ens la juguem!”. Això volia dir que ja estem en una altra lògica, una lògica de guerrilla. Havíem fet un salt. Així, la historia dels estudiants de batxillerat que progressa amb els anys s’ha acabat. Fi de la trilogia. Hem arribat a la maduresa, a l’acompliment. Estem madurs. La història dels GARI és una historia molt bella.

Com va la teva malaltia rara?
És una malaltia minoritària. Jo sempre he sigut minoritari, i per tant vaig agafar una malaltia molt minoritària. Som unes deu persones al món que la tenim.

I al nivell jurídic, quina és ta teva situació?
Estic en llibertat condicional. I quines són les condicions? Assignació de residència. Obligació de treball i com avui hi ha crisis, no tothom té treball. I sobretot un control minuciós de les meves activitats i d’allò que dic. La nostre història ha marcat aquest país. Volen que quedi tan callat com sigui possible. Com la guerra d’Algèria.


Notes:

(1) Oriol Solé Sugranyes. Militant fundador del MIL, executat per la guàrdia civil, desprès d’escapar-se de la presó en veure que el Rei no donava l'amnistia als presos polítics que van lluitar amb valentia contra la dictadura.
(2) És el nom de guerra de Jordi Solé Sugranyes. Militant del MIL

Entrevista publicada a El Pesol Negre n.º 59, novembre-desembre 2012

  De Memoria (I)    De Memoria (II)

 

por Iván Nistal

Hablamos con Fran, integrante del equipo vírico, para adentrarnos en la aventura de editar y distribuir libros anarquistas. Con más de 20 años a sus espaldas, son un referente en el sector.

 

¿Cómo surge vuestra editorial?

El proyecto nace en el año 1991 fruto de la coordinación de compañeros integrantes de El Lokal, situado en el Raval de Barcelona, y del entorno antimilitarista, con la intención de crear una infraestructura estable de edición y distribución de calidad y continuidad para recuperar la memoria más y menos reciente del movimiento libertario y de servir como medio para la denuncia de las luchas, reflexiones y propuestas de un amplio espectro del antagonismo que, aunque no declaradamente ácrata, si de fuerte carácter horizontal y no autoritario en sus planteamientos.

Las tres primeras ediciones fueron: La lucha del Movimiento Libertario contra el franquismo, Sabaté. guerrilla urbana en España y El descubrimiento del 92. Expo Olimpiadas. Eso ya daba una muestra de las intenciones del proyecto naciente...

¿Cuáles son los principales problemas con los que os habéis encontrado?

Las principales características problemáticas de un proyecto autogestionado, joven y de carácter ácrata fueron y son unas cuantas:
- Hacer frente a los gastos económicos, no sólo de la edición, sino de los gastos indirectos relacionados con ella: sueldos, impuestos, alquiler, administración, mensajería, etc.
- Distribuir los libros publicados más allá de los espacios militantes, es decir: en los circuitos comerciales.
- Mantenernos firmes ante las cada vez mayores exigencias del mercado del libro, tanto a nivel descuentos por parte de mega-librerias y grandes superficies y algunos distribuidores de zona, como a nivel de asumir gastos de mensajería, etc. Evidentemente, las pequeñas editoriales como la nuestra ven en peligro su continuidad con ese tipo de condiciones.
- Mantener una relación cooperativa de trabajo con todo lo técnico y humano que pueda conllevar, entre esta mezcla de autoempleo y actividad militante.
- Otro gran problema ha sido el de llegar a cobrar, tanto en los medios alternativos, como comerciales. Es mucha la irresposabilidad de la militancia durante muchos años.

¿Qué valoración haceis de la evolución del libro anarquista de estos 20 años para acá?

La evolución del libro ácrata y antagonista, crítico, refractario... (no queremos hacer exclusividades) ha mejorado muchísimo, tanto en su cantidad, en su calidad, y en su capacidad de difusión, tanto en espacios militantes, librerías asociativas, como en el circuito comercial. Virus editorial ha publicado cerca de 200 volúmenes, entre las colecciones de memoria, acracia, crónica, ensayo, folletos, etc.

¿Y del movimiento libertario?

El movimiento libertario en general lo vemos apagado, desorientado y desorganizado (y no nos referimos a una cuestión de siglas, sino de práctica “pedagógica” de la organización de las tareas), sin un discurso propio. La praxis de los reclamados del pensamiento anarquista debemos de entender que el compromiso,  la constancia y la agilidad de entender las situaciones y responder a ellas, son nuestras mejores herramientas para la consecución a medio plazo de un espacio propio en los barrios, empresas, escuelas, espacios antagonistas, movimientos sociales, etc. Un espacio propio que no hace tanto tiempo se tuvo.

¿Qué relación existe con el resto de editoriales libertarias?

Nuestra relación se basa en la afinidad y el apoyo mutuo. Y no solo en las “etiquetas” bajo lo libertario, sino con tantas otras que hoy siguen haciendo del texto una palanca para la transformación radical de las relaciones humanas y con la Tierra: Cambalache, Traficantes de Sueños, la Malatesta, la recien nacida Ses Voltes, Fundación Anselmo Lorenzo, Muturreko, Irrintzi, Tigre de Paper, Pepitas de Calabaza, La Felguera, Takatuka, La Ciutat Invisible, Hermanos Quero, Ecologistas en Acción, Zambra, Mal de Cap, Grillo Libertario y tantas otras que esperamos disculpen el olvido de mencionarlas.

¿Se ha planteado en algún momento la coordinación conjunta de todas ellas para algún proyecto común? Ya se sabe, la unión hace la fuerza...

Hace 10 años hubo una coordinación de editoriales (Altediciones) no exclusivamente  libertarias, que aunque dio sus frutos llegó a un punto muerto pasados tres años. En la actualidad la coordinación la llevamos a través de la distribución mutua de nuestros fondos, de Encuentros del Libro Anarquista, de trueques y de relaciones basadas en la cotidianeidad de las necesidades, que pueden ir desde presentaciones mutuas de nuestros libros, contactos, logística en desplazamientos, opiniones, consejos, compra conjunta de fondos, traducciones, etc. Una “coordinación” sin forzar ni planificar, pero de seriedad y respeto mutuo, la cual nos ha llevado a un nivel de relación respetuoso y cálido y que nos permite en algún momento  sentarnos y afilar con más intensidad nuestros proyectos particulares y todos a la vez.

Entrevista publicada en el periódico CNT n.º 393, octubre 2012

Per Xavier Ferrè

Miquel Izard sintetitza, com a primer assoliment de l’assaig, un exhaustiu estat de la qüestió sobre el procés revolucionari de juliol de 1936, és a dir, sobre les concepcions ideològiques existents rere la historiografia, i, en aquest sentit, sobre la necessària crítica del “revisionisme” metodològic (entre populista i neofeixista) pertocant al bienni 1934-1936. Però fonamentalment l’objectiu d’aquest historiador és escatir els orígens de la construcció d’un nou model social i polític planificat. Aquests objectius són explicitats en els primers capítols de la recerca, proemi necessari per a contextualitzar les causes de l’hortitzó revolucionari, que atès el precedent restauracionista (1874-1931) -que Izard compara encertadament amb el règim de Porfirio Diaz mexicà (segon capítol), que durà a la revolució liderada pel binomi Villa-Zapata- era versemblant en les seves conseqüències.
L’hegemonia de la classe subalterna en la derrota del feixisme resta, hores d’ara, fora de tot dubte en la concepció historiogràfica no mediatitzada pel presentisme tàctic imposat per la ideologia del mercat, i per l’estantissa politologia que malda per legitimar el neofeixisme postmodern, d’ençà de 1969 institucionalitzat en un règim monàrquic cada cop més contestat per caduc, reaccionari.

Es forja una nova alternativa

Dit això, l’assaig que ens ocupa analitza els assoliments revolucionaris, que s’albiraren amb el triomf del Front d’Esquerres del 16 de febrer de 1936 i que culminaren aquell mateix estiu. L’evolució entre febrer i juliol d’aquell any establia un panorama polític que no qüestionava únicament la limitació estructural d’un règim republicà governat per la burgesia liberal, sinó que apostava per una estructura economicopolítica alternativa al malmès ordre capitalista de la postcrisi acumulativa de 1929. Contra aquest nou escenari de forces políques i sindicals (hegemònicament aconduïdes per la CNT) s’adreçà, doncs, el pronunciament -entre tradicionalista i feixista- a l’estat espanyol.

En aquest sentit, la segona part del text d’Izard detalla la totalitat dels àmbits -organització econòmica -col·lectivització dels mitjans de producció-, concepció de la praxi cultural, espai urbà, organització del lleure (tretzè capítol), educació- sobre els quals intervingué la política revolucionària. Tot plegat explicita que entre juliol de 1936 i maig de 1937, el Principat era una nació que aportava a l’Europa empeltada majoritàriament pel feixisme i per la democràcia autoritària, una estratègia alternativa als efectes de la crisi del 1929. Era una segona via, a més de la soviètica de 1917.

A destacar, doncs, la defensa d’un mínim comú denominador pel que feia a l’establiment d’una política econòmica planificada (no governada pels interessos anàrquics del mercat capitalista) i, sobretot, una concepció alternativa a la concepció ecològica que, en cap cas, se sotmetia a la sobreexplotació dels recursos. Pel que fa a la cultura -a la Nova Cutura-, el text especifica l’orientació de mitjans de premsa, que havien estat socialitzats a favor de la CNT i de les organitzacions comunistes (PSUC) i independentistes (Estat Català), i la nova política pedagògica del Consell de l’Escola Nova Unificada. Però conjuntament a la construcció d’una xarxa associativa cultural desalienant, es definia, com a una seva materialització, l’hegemonia d’una altra ciutat, que desplaçà la centralitat de decisió de l’espai oligàrquic i financer, burgès, a la ciutat dels treballadors (capitol vuitè).

Assaig crític i contrastat

Comptat i debatut l’aportació de Miquel Izard és triple. Primerament, l’ús exhaustiu de les fonts bibliogràfiques -acadèmiques, coetànies i memorialístiques- constitueix una base del tot rigorosa per a obtenir un complet calidoscopi de les tensions i anàlisis que subjauen a una conjuntura decisiva de la nostra contemporaneïtat. Segonament, la visió policèntrica de la reflexió apropa a la cartografia, temporització i seqüències de realitats territorials -locals i comarcals- a fi de calibrar les interpretacions sobre els efectes de les col·lectivitzacions i l’anomenada (i instrumentalitzada) violència a la reraguarga. Finalment, el posicionament d’Izard -contrari al que entén com a ‘Història Sagrada’, determinista- se situa en la recuperació de la historia crítica, la qual, a més, permet de realitzar una comparativa historiogràfica internacional i planteja el cicle revolucionari de juliol de 1936 com a referent no pas estàtic, sinó com a patrimoni intel·lectual mobilitzador i legitimador d’experiències vigents que volen recuperar, en clau de capítal simbòlic i polític, el sentit de l’economia moral de la multiud, com a economia horitzontal, és a dir, articulada en l’intercanvi entre iguals: a partir del valor d’ús i no des del valor de canvi, origen del plusvalor.
 

Ressenya publicada al setmanari Directa el 19 de juliol de 2012

  Que lo sepan ellos y no lo olvidemos nosotros

Al següent àudio, corresponent a la presentació de Que lo sepan ellos y no lo olvidemos nosotros a la Llibreria Anònims de Granollers, un acte organitzat per l'Assemblea Llibertària del Vallès Oriental, Miquel Izard fa una introducció a las tesis sostingudes al seu llibre i parla de la dificultat de recollir una visió fidel de l'historia davant la multiplicitat de lectures dels mateixos fets

Que lo sepan ellos y no lo olvidemos nosotros

Per Sergi Picazo

El professor emèrit d’història de la UB publica l’estudi més profund fins ara sobre «l’inversemblant estiu del 36», amb anècdotes, curiositats i dades dels canvis en la vida quotidiana a Catalunya durant l’única revolució anarquista de la històriaMiquel Izard s’ha passatanys i panys estudianttot el que va passar aquell «inversemblantestiu del 36» a laCatalunya anarquista i republicana.El seu treball d’investigacióés un exhaustiu estat de laqüestió sobre el procés revolucionariiniciat el juliol de 1936,però centrat en la vida quotidiana,les col·lectivitzacions de fàbriques,les noves formes d’educari els canvis en la moral d’unaèpoca que mai no tornarà.

–Va existir o no una revolució anarquista a Catalunya?

Mentre els dirigents feien la guerra i la revolució a Catalunya van passar moltes coses. Volia saber si la gent seguia anant a laplatja, si veien els mateixos espectacles, si festejaven igual... Vaig adonar-me que l’estiu del 36 a Catalunya va tenir lloc un fenomen molt engrescador a nivell material –col·lectivitzacionsde fàbriques–, sanitari –amb una reforma de 180 graus iconstruint sis hospitals en tres mesos–, pedagògic –l’escola unificada amb el referent de Ferrer i Guàrdia–, cultural i de relacions humanes. Això ens ho han amagat. Alguns historiadors asseguren que a l’estiu del 36 només hiva haver assassinats i incendisd’esglésies. Aquesta simplificació és una grolleria. Aquells mesos hi havia entusiasme, il·lusió i es creia que tot era possible. No diria que fos una revolució anarquista, sinó molt més que anarquista. La societat va eliminar les relacions de superioritat entre les persones, el masclisme, les dones decidien com vestir-se, les parelles anaven de bracet... Aquest entusiasme va arrossegarmilers de persones que no tenienres a veure amb l’anarquisme o la CNT. Crec que va passaruna cosa inversemblant.

–Posi’m exemples concrets d’aquest inversemblant estiu.

A Barcelona hi havia una gran quantitat de vells i mainada abandonats: gent del carrer. Fins l’estiu del 36 l’Ajuntament n’aixoplugava alguns en un dipòsit d’aigües, humit, sense finestres, fred... en unes condicions infrahumanes. Al juliol del 36 un grup de persones es van apoderar d’un col·legi de les Teresianes a Sant Gervasi que estava abandonat i van portar totes aquelles persones allà. La sanitat i la cura de les persones va millorar moltíssim. Els metges treballaven mitja jornada per la sanitat pública i mitja a la seva consulta, per primer cop hi va haver assistència psiquiàtrica, es va millorar la tècnica dels parts...

–Empreses i fàbriques collectivitzades, funcionaven?

Una setmana després del cop militar la majoria de fàbriques van tornar a treballar tot i que molts propietaris havien fugit. A la majoria de treballadorsels agradava la seva feina, però el que era insuportable eren les males condicions de treball. Els de l’Espanya Industrial, una deles més grans de Barcelona, es van reunir espontàniament en un cinema de Sants i van decidir seguir treballant. Van crear una assemblea formada per dotze dones treballadores i alguns tècnicsper prendre totes les decisionsde l’empresa. Van reduir la jornada laboral i van posar-hiuna llar d’infants, una escola perals seus fills i per als adults, una biblioteca, una sala de concerts... Aquesta gent creia que la fàbricapodia ser un lloc amable.

–Quins canvis es van fer en els costums i la moralitat?

Els anarquistes, que eren els ideòlegs de la revolta, eren una gent molt puritana i no veien de bon ull beure, fumar o la prostitució. Per això van fer campanyes explicant que el tabac era dolent per a la salut o per intentarposar fi a la prostitució. La societat catalana de l’època, dominada per l’aparell repressor del’Estat, els militars i l’Església,era molt conservadora. A la platja, la gent havia d’anar amb barnús; qualsevol cosa podia serconsiderada un pecat; hi havia tabús absurds com manifestaren públic el teu afecte per la dona o el marit; s’havia d’anar al cine amb americana i corbata...Tot això va canviar en uns pocs dies. Eren unes normes que empipaven tothom i, per això, fàcilment van ser eliminades. Les dones es van començar a vestir amb pantalons, les parelles esbesaven pel carrer, les dones podien anar amb banyador a la platja... Era la llibertat! El fenomen,dura només tres mesos.

–L’esclat, però, va tenir unacara més fosca. Hi va haver assassinats,fam i descontrol?

Sí hi va haver fam i assassinats, però no hi va haver descontrol. Anarquia no és caos, és absència de govern. La guerra va tenir part de culpa de tot el dolent que va passar. Dissortadament a Catalunya van ser assassinades entres anys més de 8.000 persones, la majoria d’elles l’estiu del 36. A la revolució anglesa, francesa, mexicana o russa proporcionalment n’hi va haver moltes més, però les morts no són l’únic ques’explica d’elles. Cal dir, però, que les comarques amb un percentatge de morts més gran són les zones agràries de Tarragona i Lleida, on la CNT no hi té implantació. Caldria preguntar-se quina repressió havien patit abans aquestes zones per reaccionar així. Cal no oblidar el context de repressió des de feia segles a mans de la Guàrdia Civil, l’Església o els pistolers de la burgesia. També és cert que molts van aprofitar el moment de canvi per a les venjances personals.

El nen de la guerra, 78 anys després

Fill d’un pare conservador i catòlic, es va passar els anys de la Revolució del 36 resant rosaris i parenostres pels «errats». Miquel Izard (Barcelona, octubre de 1934) va ser un d’aquells «errats». Va deixar el negoci familiar de la farmàcia per estudiar lletres a Barcelona i a la Sorbona. Va participar a la Caputxinada de 1966 i va ser expulsat de la universitat. Aleshores, per poder continuar les seves investigacions acadèmiques, va haver d’exiliar-se a Veneçuela, on es va convertiren un especialista en Amèrica Llatina. En tornara Catalunya als setanta, va aconseguir plaça de professor d’història a la UAB, primer, i a la UB, després. Deixeble d’historiadors com Pierre Vilar i Vicenç Vives, Izard ha centrat els seus estudis en la Catalunya obrera i popular i, en concret, ara publica el llibre Que lo sepan ellos y nolo olvidemos nosotros. Elinverosímil verano del 36 en Cataluña.

Entrevista publicada el 24 d'agost de 2012 al suplement Presència de El Punt

Que lo sepan ellos y no lo olvidemos nosotros

Por Layla Martínez

En apenas un año se han publicado dos de los libros más importantes de Ivan Illich, un autor hasta ahora desconocido en nuestro país. Los dos libros fueron escritos en la década de los setenta, así que puede resultar extraño que dos editoriales pequeñas, como Virus y Brulot, decidan rescatar del olvido ahora, cuarenta años más tarde, a un autor como Illich, con unas tesis que además atentan directamente contra la línea de flotabilidad del sistema. Sin embargo, cuando lees “La convivencialidad”(Virus, 2012) te das cuenta de la causa: Illich no solo hace un análisis impecable de las estructuras de dominación en el momento histórico en que nos encontramos, sino que además predice con escalofriante exactitud la crisis en que estamos inmersos desde 2008.

El buen ensayista político es aquel que es capaz de ver los ciclos históricos largos que se intuyen en los sucesos cotidianos. Es decir, aquel que es capaz de despegarse de estos sucesos y ver en ellos las líneas comunes, la dirección de los procesos históricos más amplios. Por ejemplo, el análisis importante hoy en día no es el que detalla cada uno de los recortes que se están produciendo en los diferentes países, sino el que da cuenta de la estrategia planificada de destrucción del Estado del bienestar que empezó en la época Tatcher-Reagan y que aún no tiene fecha de cierre. Y eso es lo que hace Illich: a pesar de que cuando él escribe los libros, los valores de la sociedad industrial están plenamente vigentes, es capaz de advertir ya los primeros signos de agotamiento en ellos y de predecir su evolución futura. Es decir, es capaz de arrojar luz sobre nuestro presente, cuarenta años más tarde.

Para Illich, el capitalismo es mucho más que una forma de organización económica: es una forma de dominación que ha ido colonizando cada vez más espacios, extendiendo sus estructuras de control a todas las instituciones sociales. La lógica de la producción industrial capitalista –basada en un crecimiento permanente y exacerbado- ha salido de la fábrica y se ha extendido a la escuela, los hospitales, el sistema de transportes, la construcción de viviendas, la alimentación. Es decir, las instituciones sociales que antes eran ajenas a la lógica industrial han ido adaptándose a ella cada vez más, hasta acabar respondiendo a las necesidades de dominación y control del sistema. No solo han perdido su objetivo de solucionar un determinado problema social, sino que se han vuelto contra la propia sociedad y se han convertido en nocivos para los individuos. Un buen ejemplo sería la medicina, que nace como disciplina científica a finales del XVIII con el objetivo de curar enfermedades, pero que poco a poco se va convirtiendo en una estructura de dominación al servicio del sistema, porque sustituye su objetivo de curación por el del control de los cuerpos: se patologiza a la sociedad; se crean múltiples trastornos psiquiátricos que antes no existían o eran solucionados por otros medios; se sobremedicaliza a la población, especialmente a la infancia; se experimenta con la creación de enfermedades y nuevas cepas de los virus en los laboratorios, y se despoja a la población de los conocimientos sobre los cuidados de su propio cuerpo. Otro buen ejemplo sería el automóvil, que nace para acortar los tiempos de desplazamiento y acaba convirtiéndose en lo que determina la estructura de nuestras ciudades y lo que hace que respiremos un aire lleno de contaminación, cuando es colonizado por la lógica de la producción exacerbada.

Así, Illich traza un análisis brillante de la evolución de las formas de dominación, que han hecho que el hombre se convierta en esclavo de sus propias herramientas, de las instituciones y bienes que debían haber estado a su servicio. El ser humano se convierte en un apéndice de la Máquina. En este estado de cosas, si la deriva del sistema no se detiene, Illich predice una profunda crisis social y económica, ya que el crecimiento exacerbado es insostenible a largo plazo. El fin de esa crisis tendrá dos resultados posibles: la instalación de lo que él denomina un “fascismo tecnoburocrático” capaz de mantener el control sobre la población a pesar de que el crecimiento se haya detenido y los valores sobre los que se sustentaba sean cuestionados, o la puesta en marcha de un sistema político distinto, basado en lo que llama “la convivencialidad”. Es decir, la creación de una sociedad en la que la producción de bienes y servicios esté al servicio del ser humano y no de las necesidades de un grupo dominante. Para ello, Illich apuesta por acabar con la idea del crecimiento y pensar en una sociedad mucho más austera pero mucho más libre, en la que la Máquina sea esclava del hombre y no al revés. No se trata de abolir la tecnología ni instituciones sociales como la escuela o el sistema médico, sino de fijar colectivamente los fines que deben seguir y los límites a los que deben ceñirse para no volverse nocivos, lo que conecta con las actuales teorías del decrecimiento.

Posiblemente este es el punto donde las tesis de Illich resultan más débiles, porque ¿cómo saber cuándo se va a traspasar ese umbral en el que lo que debería servirnos se convierte en nocivo para nosotros? Eso puede saberse más tarde, cuando empiezan a producirse las consecuencias de haber traspasado ese umbral, pero es muy difícil de ver en el momento. Illich propone establecer criterios colectivamente para situar en un punto concreto ese umbral, y es posible que esa sea la única solución, pero sigue siendo algo muy poco preciso. En cualquier caso, es cierto que el autor no pretende establecer un programa para la acción, sino simplemente hacer un análisis teórico y presentar unas propuestas, dejando que las decisiones concretas sean tomadas de forma colectiva. Por otra parte, también podría criticarse el hecho de que el análisis que hace Illich no es tan novedoso: en la Grecia clásica, ya los sofistas criticaron que el sistema de enseñanza pública ateniense no tenía como objetivo conseguir la más completa educación de los alumnos, sino fabricar individuos funcionales para la polis. Sin embargo, esto no desmerece el ensayo de Illich, sino todo lo contrario: muestra que su análisis es correcto, y sobre un análisis correcto es más sencillo hacer unas predicciones y asentar unas tesis propias también correctas. En mi opinión, un libro brillante de un autor injustamente olvidado, que llega además en un momento en el que probablemente estemos más necesitados de construcción teórica que nunca.

Reseña publicada en Culturamas el 12 de octubre de 2012

La Convivencialidad

Por Gloria Martínez

Walden Bello (Manila,1945) estudiaba sociología en la Universidad de Princeton, Estados Unidos, a comienzos de los 70 cuando comenzó su activismo político convirtiéndose en una de las figuras destacadas del movimiento internacional tanto para restaurar la democracia en Filipinas como de la Coalición contra la Ley Marcial decretada por Ferdinand Marcos para seguir siendo presidente. Fue arrestado en varias ocasiones y en 1978 fue encarcelado por las autoridades estadounidenses por participar en la ocupación pacífica del consulado filipino en San Francisco; fue excarcelado tras una huelga de hambre con la que denunció las violaciones de los derechos humanos en su país natal.

En la conversación que mantenemos con él, vía Skype, se le ve cansado. Ha estado realizando trabajos de ayuda en Manila donde las inundaciones de los pasados días causaron la muerte de más de 60 personas y más 360.000 desplazados. Fueron consecuencia de las lluvias monzónicas que según expertos de las agencias internacionales, se han agravado por el chabolismo y la acumulación de basura en el alcantarillado.

PH: ¿Cómo está la situación?                                                                                                  

WB: Está mejor porque el tiempo ha mejorado. Básicamente se ha producido por el cambio climático.

PH:Usted fue miembro de Greenpeace Internacional en la región Sudeste asiático y su libro sobre la destrucción ambiental en Tailandia fue ampliamente divulgado y premiado. ¿Cuál es la relación entre la crisis financiera y la medioambiental?

WB: Las dinámicas de la globalización , del capitalismo, han contribuido a la crisis medioambiental en gran medida. Cuando miramos al capitalismo y su relación con la naturaleza, vemos que la naturaleza viva se ha convertido en productos muertos a causa de intereses privados, creando un enorme desperdicio en el proceso. Las crisis financiera, alimentaria y medioambiental están muy relacionadas con las dinámicas del capitalismo y la globalización.

PH: A lo largo de su carrera ha escrito numerosos libros como Food Wars. Crisis alimentaria y políticas de ajuste estructural (Virus Editorial), en el que detalla los orígenes de la llamada “crisis alimentaria” y los mecanismos que han contribuido a profundizarla como el ajuste estructural, el libre comercio y las políticas encaminadas a desviar los  excedentes de la agricultura hacia la industria. Hablábamos de la vinculación de la crisis económica con la medioambiental pero, ¿cuál es su relación con la crisis alimentaria?

WB: Las dos crisis forman parte de una crisis mayor, la de la globalización. La crisis alimentaria fue creada por la globalización de la producción de los alimentos, por las corporaciones, por la introducción de nuevas políticas en la producción de alimentos especialmente en los países en desarrollo. Las dos crisis, económica y alimentaria, están ligadas a las políticas del nuevo liberalismo que van en detrimento de muchos sectores de la sociedad como los pequeños agricultores y consumidores (en el caso de la crisis alimentaria) y de la clase media (en el caso de la crisis financiera).

En 2008 fue el peor momento por el aumento en más de un 300 por cien de los precios en sólo tres meses.

PH: Ahora la FAO está advirtiendo sobre una nueva crisis alimentaria, ¿cómo ve la situación?.
WB: Sí, hay una gran amenaza. Los precios están ascendiendo de nuevo y el cambio climático está afectando mucho más las dinámicas de producción: incendios, inundaciones… Se puede ver esa relación de la que hablábamos entre la crisis medioambiental y la alimentaria, la crisis de la agricultura. No puedo pronosticar cuánto van a subir los precios pero sí que vamos a ver otra subida desmedida.

PH: ¿Qué opinión tiene de la Política Agraria Común (PAC) de la UE y su reforma el próximo año?
WB: La PAC se tradujo en políticas muy determinantes, especialmente en los países en desarrollo y en África. Se dieron grandes subsidios favoreciendo el interés de los grandes productores, se creó el incentivo del dumping (establecer precios más bajos que los gastos de producción en el país al que se va a exportar)… La liberalización del comercio permitió que la carne de vacuno subvencionada y barata de la UE entrase en África arruinando a los ganaderos de muchos países del África occidental y meridional. Lo mismo pasó con el cereal. La PAC tampoco creo que vaya a ayudar a los pequeños agricultores europeos, aunque destruya las naturales dificultades que tienen los agricultores en los países en desarrollo para competir en los mercados debido a los subsidios y al dumping. Los subsidios están para ayudar a los grandes agricultores no a los pequeños.

PH: La agricultura ecológica, ¿es una de las soluciones para salir de esta crisis?.
WB: Creo que sí, es mucho mejor a nivel medioambiental, es menos intensiva. Es social y medioambientalmente positiva, sobre todo en interés de los pequeños agricultores. Al mismo tiempo creo que aunque el precio de los productos ecológicos puede ser superior, son más rentables en términos de salud. Muchas corporaciones están incorporando productos ecológicos a sus marcas: en la medida que se convierte en rentable, se empieza a integrar en el sistema de agronegocios dominante. Las grandes corporaciones de agricultura son muy inteligentes  captando tecnología para aumentar la productividad pero no se puede hacer solo solo cambios en tecnología, también has de hacerlos en dirección, en la estructura de producción… para que sea más igualitaria.

PH: En el libro relata las consecuencias de la Revolución Verde en Latinoamérica, África y Asia, ¿quedan secuelas?.
W. B.:La Revolución Verde creo desilusión por toda la dependencia química en la agricultura. Aumentó la producción pero también los conflictos sociales sobre todo en Asia e India donde la tierra fue acaparada por los grandes agricultores que eran los que se la podían permitir en mayor medida la dependencia química y tecnológica. Lo que la Revolución Verde creo, entre otras cosas, fue la disminución de los pequeños campesinos.

PH: Comenta en el libro que la agricultura africana «es un caso ilustrativo de cómo la economía doctrinaria puede destruir la base productiva de todo un continente». ¿El  acaparamiento de tierras y la especulación están relacionados?

WB: Sí. África no es que fuera autosuficiente en alimentos sino que exportaba una media de 1,3 millones de toneladas de alimentos entre 1966 y 1970. Hoy, importa el 25 por ciento de los alimentos que consume y casi todos los países del continente son importadores netos de alimentos. En el libro explico que en África, el BM y el FMI realizaron una gestión a nivel micro, llegando a tomar decisiones sobre a qué velocidad debían eliminarse las subvenciones, a cuántos funcionarios había que despedir e incluso, como en el caso de Malawi, cuántas reservas de grano debían venderse y a quién.

 Ahora empezamos a ver que países con escasez de tierras que están comprando o alquilando tierras en otros países para exportar, como Qatar en África. Esto es muy desestabilizador porque los agricultores de estos países, especialmente los pequeños, se convierten en productores para los países ricos; la especulación en la tierra se traduce en especulación financiera.

PH: Eric Hobsbawn, (La Era de los extremos, 1994) escribió que «la muerte del campesinado era el cambio más dramático y de mayor alcance social de la segunda mitad de este siglo» que «nos distancia para siempre del mundo del pasado». Pero como usted comenta en el libro, «los campesinos se han resistido a desaparecer sin más», muestra de ello es la creación en 1993 de Vía Campesina.
WB: Sí, tanto en el Sur como en el Norte, los agricultores y muchas otras personas intentan huir de los caprichos del capital reproduciendo la condición campesina, regresando al campo y poniéndose a explotar un recurso básico limitado independiente de las fuerzas del mercado. La emergencia de una agricultura urbana, la creación de redes que conectan a consumidores y agricultores dentro de una región determinada…es lo que Jan Douwe Van der Ploeg califica de movimento de «recampesinización».

PH: Trabajó en el Instituto para Políticas de la Comida y el Desarrollo (Institute for Food and Development Policy), fue presidente en Filipinas de la coalición Coalición para la Libertad de la Deuda (Freedom from Debt Coalition) y ha participado en numerosas movilizaciones contra la Organización Mundial del Comercio (OMC), eventos antiglobalización, foros sociales y cumbres alternativas. ¿Qué opinión le merece el actual movimiento ciudadano español 15M?
WB: Tiene mucha importancia. Lo que hay en Europa es una crisis del capitalismo, de la globalización, es la peor crisis desde la Gran Depresión. Por culpa de la irresponsabilidad de los bancos ahora tenéis las imposiciones de los programas de austeridad en toda Europa pero principalmente en el Sur, en países como Grecia o España donde se han cortado las posibilidades de crecimiento.La respuesta de la gente, los movimientos de los indignados y de Occupy Wall Street, son muy positivos. Es solo el primer paso.

PH: ¿Cuáles son los siguientes?.
WB:La gente se está empezando a dar cuenta de que tienen que organizarse más, no solo localmente, también nacional e internacionalmente. Tienen que conectarse con otras fuerzas, incluyendo las  que estuvieron en el seno de los movimientos antiglobalización en los 90. Para ser efectivo hay que trabajar mucho más en red pero desde la flexibilidad. Tanto Occupy como los Indignados crearon una gran energía que dará lugar a trabajo más organizado, a un pensamiento más profundo sobre la crisis. En los últimos cinco años parecía que la crisis era solo en Europa y EE.UU. y no afectaba a Asia pero ahora estamos empezando a ver que aumenta la población en China e India, y Brasil está empezando a caer porque continúa aumentando su dependencia del mercado europeo y estadounidense. Lo primera cara de la crisis fue el colapso en Wall Street, la segunda se vio en Europa y la  tercera será que las economías asiáticas incluyendo China van a empezar a pararse, en los próximos años. La crisis va a ser global.

PH: ¿Cree que la crisis puede acabar con el capitalismo?
WB: No estoy seguro de si usaría esos términos pero lo que está claro es que no podemos continuar con el mismo dominio de las corporaciones y el mercado, que es lo mismo porque el mercado está controlado por las corporaciones. Es cierto que se puede hablar de una economía postcapitalista. El mercado no tiene que desaparecer porque puede desempeñar un papel distinto, apoyando a los grandes valores de la sociedad.

PH: Hay quien piensa que la crisis es una oportunidad para el cambio, ¿lo comparte?.
WB: Hay que ir más allá del neocapitalismo liberal para ser capaces de satisfacer las necesidades de la gente. Se le llama democracia social, democracia popular, socialismo….el nombre da igual. Todas comparten la visión de que el mercado debe controlarse, el Estado tiene que jugar un rol diferente…  y los movimientos y la sociedad civil tiene que tomar el liderazgo para ser capaz de transformar una economía basada en los beneficios y la competición a una economía que se base en la cooperación y persiga el bienestar general;  que la economía se transforme y pase de servir a unos pocos a servir a la mayoría.  La gente ve la importancia de los valores de justicia, solidaridad, comunidad…

PH: En España, hacen unos días,miembros del Sindicato Andaluz de Trabajadores (SAT), se llevaron sin pagar comida de varios supermercados para alimentar a gente necesitada. ¿Cómo lo interpreta?.
WB: Creo que pasará más veces. Es una señal que te indica que las cosas no pueden seguir por el viejo camino. Estas acciones son muy importantes en términos de movilización de la gente pero no creo que sean la solución. La solución tiene que ser transformadora en términos de estructuras económicas, de cambiar las relaciones de producción. Esto son acciones simbólicas pero que no cambian mucho la situación. Hay que pensar mucho sobre la naturaleza de la crisis, pensar en realizar cambios, ser capaz de organizarse y tener un programa de acción, acciones globales, no solo locales.

PH: En  2001 recibió el premio Suh Sang Don, concedido por las ONG asiáticos, y en 2003 fue galardonado con el Right Livelihood Award (también conocido como premio Nobel alternativo) por “sus destacados esfuerzos para formar a la sociedad civil sobre las repercusiones de la globalización y sobre cómo poner en prácticas alternativas”. ¿El mundo necesita más luchadores?, ¿es optimista?
WB: Sí soy optimista porque no tengo opción. No tenemos otra opción que luchar, no tenemos garantizada la victoria pero tenemos que seguir intentándolo con todas las opciones a nuestro alcance. No hace falta que siempre tengamos claro dónde vamos o si nuestra estrategias son las correctas o no, lo importante es estar comprometido. No pasa nada por cometer errores. Mi experiencia es que se aprende cometiendo errores, lo importante es no cometer los mismos dos veces.

Entrevista publicada en Periodismo Humano el 20/08/2012

  Food Wars

Trobada amb l'antropòleg, fill de brigadista internacional destinat a la ciutat

Per Andreu Barnills

Vaig tenir el dolç plaer de conèixer David Graeber, l'home que ha canviat la manera de pensar sobre l'economia de milers de persones a través del llibre The Debt. Em vaig trobar amb un home ben conservat d'uns cinquanta anys, cara de tímid, i ulls de geni, en una trobada al bar Dante del West Village. Graeber venia del gimnàs i anava carregat de llibres. Mens sana in corpore sano. Per sorpresa meva em va explicar que és fill de Kenneth Graeber, brigadista internacional que va venir a Barcelona a lluitar contra el feixisme l'any 1936. Per més sorpresa encara, Graeber sabia dir algunes paraules en català, que son pare s'havia endut de Barcelona i que ell encara recordava. Les va pronunciar en la llengua del Noi del Sucre: «Setze jutges mengen fetge d'un penjat». Jo no hauria dit millor.

Graeber em va dir que son pare va quedar sorprès per la revolució dels anarquistes, tot i que ell no n'era. A Graeber pare va interessar-li molt la creació de les noves formes de moneda que, filles de la revolució, van aparèixer a Catalunya. Aquells homes sabien que si vols canviar el món, has de canviar d'economia: 'El meu pare en guardava exemples, d'aquells vals de compra que circulaven entre les col·lectivitzacions. Fins i tot en va escriure articles i un llibre, d'aquell paper moneda. Tot s'ha perdut o venut. Un desastre!' Em vaig adonar aleshores que això d'estudiar l'economia Graeber ho porta a la sang. Vam parlar de la crema d'esglésies a Barcelona, i quan vaig dir-li que potser no tenien res a veure amb la religió, sinó que podia ésser un exemple més de deutors cremant arxius del deute, que ell ha estudiat tant, se li van obrir els ulls, plens d'interès. De fet, vaig dir-li, l'església era una gran propietària de terres i edificis des de feia segles. Potser era un exemple més de la guerra entre deutors i creditors. Res a veure amb la religió. Qui sap.

El concepte de deute va centrar la trobada, evidentment. Una de les tesis centrals del seu llibre és que el deute és un concepte econòmic i moral a la vegada. Sobretot és un concepte moral. La frase «els deutes s'han de pagar» té una força moral extraordinària. A tots plegats, acceptem-ho, ens sembla horrorós que algú no torni els deutes: ho considerem una falta d'ètica. No ho tolerem en els altres, per immoral i, si ens passa a nosaltres, ens n'avergonyim. En canvi, si t'hi fixes una mica, això del deute no està tan clar com sembla. Jo, gràcies a ell, n'he afinat la visió.

En el seu llibre descriu escenes realment espectaculars. Per exemple, parla del cas del deute d'Haití respecte França. Després de perdre la guerra, França va reclamar un deute a Haití en concepte de les despeses militars i, després de la derrota, per haver perdut les plantacions que hi havien construit. T'ho imagines? Que et reclamin un deute per les despeses militars que han tingut quan et volien ocupar! Doncs això va passar el 1804 i dos-cents anys després Haití encara ho paga. Tota la comunitat internacional, per cert, hi està d'acord. D'aquest robatori en tota regla només va caldre dir-ne 'deute' perquè ara, molta gent, només escoltar la paraula us respondran: «Home, si tenen deutes que els tornin. No et fot!»

Converteix un robatori en un deute i tindràs la massa de la població al teu costat. Segur que vosaltres també coneixeu casos més propers, de gent que posem per cas deu 100.000 euros a la Caixa per un pis de 40 metres quadrats a Ciutat Meridiana. Potser té aluminosi i tot. Doncs va i la gent troba del tot normal que hagin de tornar el deute, peti qui peti, i en plena crisi. Fins i tot si això implica que la nena deixi d'anar a la universitat, l'àvia s'hagi de posar a treballar i el marit, desbordat, s'alcoholitzi. Si els observes la injustícia del cas, et diran: «Home, els deutes s'han de tornar, no et fot!».

Graeber acaba de tornar d'un viatge per Europa, on ha presentat el seu llibre a Alemanya. El cas del deute europeu li interessa especialment: «Tothom reconeix que alguna mena de cancel·lació del deute acabarà passant. No crec que els grecs ho paguin tot, per exemple. Ara, hi ha una tensió entre l'imperatiu ideològic de mantenir la idea del deute com a concepte moral, "els deutes s'han de pagar" (que és una de les armes ideològiques més potents del liberalisme) i la visió més pragmàtica, que busca maneres d'evitar que el sistema s'enfonsi. Dubten entre aquests dos imperatius. Jo sempre he cregut que prioritzen l'imperatiu ideològic, moral, per damunt de la visió pràctica, econòmica. Bàsicament quan el liberalisme ha de triar entre fer del capitalisme un imperatiu moral i ideològic (els deutes s'han de pagar!) o fer-ne un sistema viable, sempre escullen la moral». Viam com acaba, aquesta tensió entre la moral i la visió pràctica.

Quan ja marxàvem, no vaig poder evitar de preguntar-li si havia visitat mai Barcelona, on son pare havia lluitat. Ho farà per primera vegada aquesta tardor, quan Ariel presenti el llibre en castellà. Vaig dir-li que es trobaria un país més independentista que mai: «Ho desconeixia i ho trobo molt interessant. He de dir que la meva visió sobre aquesta qüestió ha canviat molt. Jo solia estar en contra de la destrucció dels països grans, potser per una visió internacionalista del fet nacional, i de la globalització. Però he canviat molt a través de gent del Quebec que conec, de la minoria anglesa. Ara em diuen que durant el darrer any la minoria anglesa s'ha fet independentista. Es veu que prefereixen ser la minoria d'un estat sa que no pas formar part de la majoria en un estat boig».

Com a casa, tu. Em vaig trobar com a casa amb aquest home. Quin plaer!

  Fragmentos de antropologia anarquista

Por Maria José Esteso

Food wars, crisis alimentaria y políticas de ajuste estructural, del activista, profesor y político filipino Walden Bello, aclara cómo se ha transformado el valor de los alimentos, cuyo fin es ahora la especulación en los mercados de valores y no garantizar la soberanía alimentaria. Con epílogo de Tom Kucharz, Bello explica que tras la primera crisis del petróleo, 1973, el BM y FMI implantaron una política neoliberal en África (también analiza el caso de México, Filipinas y China). El informe Berg justificó un cambio hacia la agroindustria con duras políticas de ajuste en los países africanos, (igual que en Latinomérica y en otros Estados). En 2006, con el fin del petróleo barato, el precio de los alimentos se disparó. Los capitales trasladaron el negocio del ladrillo a la especulación con alimentos. Hoy petromonarquías, India o China, y multinacionales compranmiles de hectáreas de tierras en África y condenan al hambre a miles de personas.

Reseña publicada en Diagonal n.º 177, junio 2012

  Food Wars

Per Mireia Chavarria

Si bé podia semblar que el debat en torn a la sobirania alimentària era caduc, possiblement a causa de la poca cobertura que sol tenir en els mitjans de comunicació convencionals, el cert és que té fulles ben perennes. La publicació del llibre de Walden Bello, Food Wars, i la seva inclusió dins el programa de la formació Bildu pera les eleccions de la Comunitat Autònoma Basca són clars exemples que el tema ha rebrotat, i amb força. Per aquesta raó, aquesta setmana la DIRECTA fa una selecció de materials que, des de diferents dominis artístics, exploren el terreny del dret dels pobles de decidir com gestionar la seva producció alimentària perquè sigui sostenible. Són obres que, com el documental La Vía Campesina en movimiento, ¡Por la soberanía alimentaria!, mostren que aquesta lluita, a hores d’ara, ja és internacional.

«Aquest peix no és per menjar; és per vendre», reconeix un peixater que treballa a la costa de la Bretanya francesa. En un port industrial, a Lorient, ensenya davant la càmera d’Erwin Wagenhofer un peix acabat de pescar. L’agafa pel cap i aquest, en lloc de mantenir-se rígid, es doblega per la meitat, frèvol. «Jo no me’l menjaria...» Es tracta de We Feed The World (Alimentem el món), una pel·lícula que s’endinsa a les profunditats del sector primari a bord d’un vaixell que costeja les fronteres entre la producció industrial i la producció artesanal, la rendibilitat i l’ètica, la quantitat i la qualitat, la producció i les persones, la lògica capitalista i la lògica cooperativista. És així com el realitzador del documental observa els paisatges d’una Europa que posa per davant del medi ambient i les persones la seva fam insaciable d’obtenir beneficis a través del negoci de la producció alimentària. En la mateixa línia, el documental El plat o la vida, produït per la cooperativa Claraboia Audiovisual, explora la diferència entre omplir panxes i alimentar persones. El cas de Nani Moré, que cuinava en una residència geriàtrica, és paradigmàtic: «Quan tot allò que cuines, tu not’ho menjaries mai, comences a sentir un conflicte intern..Però la lluita per la sobirania alimentària, en algunes ocasions, també ha adoptat una perspectiva de gènere. Joaquín Zúniga, al film Campesinas, semillas del cambio, posa el focus en diverses organitzacions de dones que s’han creat a l’Amèrica Llatina per eradicar les desigualtats de gènere dins les seves comunitats i, en especial, en les relacions de producció agrícola. En el títol del seu documental ja ho afirma, les dones han esdevingut portadores de les llavors per al canvi social i econòmic.

Documental: La Vía Campesina en movimiento

Les lluites de Vía Campesina per la sobirania alimentària

Una bona manera de començar un debat o abordar el tema de la sobirania alimentària pot ser a través del documental que ofereix Vía Campesina a la seva web: La Vía Campesina en movimiento. ¡Soberanía alimentaria YA! De manera global, panoràmica i introductòria, en els escassos vint minuts de duració del film, s’enumeren les problemàtiques centrals del món rural, des del desplaçament de l’agricultura camperola per part de l’agroindústria per forçar una agricultura més dependent de les seves entrades, a l’impacte ecològic nefast que ha tingut la producció de llavors transgèniques a indrets com el Brasil o la prohibició de la utilització de varietats locals a l’Índia, i es difon la reivindicació de Vía Campesina d’enfocar l’agricultura per produir aliments per a la gent i no pas per afavorir l’especulació del mercat. Lluint els vistosos paliacates verds de l’organització, les pageses agroecològiques de Suïssa o els camperols de Burkina Fasovan desgranant de manera molt sintètica les raons i les lluites d’aquest moviment. Per la xilena Francisca Rodríguez: «L’inici del moviment prové de la campanya de resistència contra la celebració del Quinto Centenario (1992), a l’escalf d’aquests debats, va començar a sorgir la idea de poder establir una articulació, una coordinació a escala mundial. D’aquí va sorgir el repte de generar una via alternativa al model neoliberal, pensada per les camperoles i per a les camperoles.. La primera manifestació important d’aquesta organització va tenir lloc a Seattle,durant la campanya contra la trobada de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) on, juntament amb altres moviments socials que, de manera massiva, van aconseguir bloquejar la celebració de la cimera i difondre mundialment la lluita de moltes petites organitzacions camperoles. El vídeo també serveix per abordar les qüestions que agrupa el concepte de sobirania alimentària, una idea que aquesta organització va començar a reivindicar mitjançant accions de protesta a la cimera sobre alimentació de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) que es va dur a terme el 1996. Establir el menjar com un dret i no un negoci, poder mantenir una producció agrària feta des de la diversitat de material genètic i respectant els contextos i les tradicions culturals o defensar que la major part de la humanitats alimenti des d’una producció local i de petita escala són objectius del moviment. Cal recordar, també, que la revolució verda (entre altres factors), lluny de fer disminuir la fam al món, ha augmentat significativament la desnutrició mundial.

Llibre: Food Wars

Indigestió global

A principis dels anys 70, les Filipines va engegar el pla Masagana 99, una gran reforma agrària per estendre les àrees de producció d’arròs i de blat de moro. La revolució verda, tal com va batejar-la el govern autàrquic de Ferdinand Marcos, estimulava l’exportació i les superfícies de conreu gràcies al ús de fertilitzants químics i de tecnologia punta. Aquesta explosió d’agronegocis, amb la subsegüent inversió en sistemes d’irrigació molt moderns, va fer possible que hi hagués dues collites molt importants cada any. Amb tot, però, va suposar un endeutament important de les petites propietàries, que, durant els períodes de bonança, van incrementar el seu nivell de vida i el de les seves famílies fins a graus impensables.

Entre els anys 1982 i 1983, però, es va produir una minva dramàtica de la producció agrícola, agreujada després de la sequera causada pel fenomen d’El Niño i per la situació econòmica general. En lloc d’apostar per reforçar l’economia local i ajudar les agricultores a afrontar els costos del paquet tecnològic, Marcos va apostar per un nou model agrícola consistent en la desregulació i l’entrada d’inversions estrangeres. El 1985, ja amb Corazón Aquino a la presidència, es va acabar de retirar el subsidi i, com a colofó a la fi del Masagana 99, es va obrir la porta a les importacions de les grans multinacionals. El pla d’ajustament d’Aquino per pagar el deute, sumat al context de crisi mundial, va suposar el desballestament de la indústria tèxtil i, en particular, del teixit agrícola, fet que va arrossegar les petites terratinents a la misèria davant l’abaratiment del preu que oferien les inversores internacionals. Tot plegat va desembocar en una greu fractura social, que va fer desplaçar milers de famílies del camp a la ciutat, i una evident degradació mediambiental del país asiàtic.

Rescat integral
El cas de les Filipines, com havia passat amb la reforma agrària impulsada a Mèxic els anys 80, exemplifica les perversions de l’anomenada Economia verda o Capitalisme verd. Així ho analitza Walden Bello a l’assaig Food Wars (Virus editorial), on mostra que l’endeutament de molts països del sud ha impedit que es poguessin defensar de l’ajust imposat pel Banc Mundial i l’FMI. Uns dictats que, amb el vist-i-plau dels governs conservadors d’aquests països, han conduït a la supressió de les ajudes a l’agricultura local, a severes retallades en educació, sanitat i serveis socials i a l’obertura de fronteres a inversores que promouen l’agroindústria expansiva en lloc del conreu tradicional. Ha quedat demostrat, diu Bello, que l’ús massiu d’agrocombustibles com a substituts dels combustibles fòssils per part de multinacionals ha impedit l’accés de les rendes més baixes als aliments bàsics, ha sucumbit a la pobresa la majoria de la població i ha provocat un desenvolupisme perjudicial per al clima i per a l’ecosistema del planeta. L’autor, com altres persones coetànies, ens planteja una crítica argumentada al discurs de l’Economia verda i a l’ús benèvol de l’agroindústria. Citant l’ecoeconomista Eric Holt-Giménez, ens recorda que, darrere el mite del progrés i l’ús dels biocombustibles, no hi ha altre objectiu que assegurar els privilegis de les transnacionals alimentàries en detriment de les economies locals. Però, més enllà d’això, es potencia un sistema de creixement basat en l’abundància que, lluny de resoldre la crisi energètica i climàtica,la intensifica de manera irracional.

La desforestació, la contaminació de rius i aqüífers, l’enverinament de poblats sencers i l’escalfament global són alguns dels efectes letals contra els quals, planteja Bello, no hi ha altre camí que l’apoderament social i la lluita de les comunitats per la sobirania alimentària. Receptes per guanyar la food war i anar fent camí per superar les desigualtats i garantir l’autogestió i el desenvolupament equitatiu, just i harmònic del planeta.

Descarrega el dossier en PDF

  Food Wars