Alejandro Santaflorentina fa el seu primer pas dins la literatura amb el poemari Aigua que ens cosifica, un llibre que reflexiona sobre la nostra quotidianitat, on el món íntim es confronta amb esdeveniments de rabiosa actualitat.

La quotidianitat pot ser una presó. Una presó tan petita com una bombolla de sabó de rentar plats. Hi ha qui s’ofega al mar i qui s’ofega en un got d’aigua. Com sortir d’aquesta bombolla?

L’autor defineix la poesia com una eina que li permet “obrir esquerdes, prendre distància del propi llenguatge i posar l’atenció en tot allò que no es diu, allò que no veiem” i podríem afegir el que no volem veure.

És en aquest fixar la mirada en els marges, que l’autor ha sabut transmetre, de manera acurada i punyent, la fragilitat d’una societat tancada sobre les seves fronteres nacionals i corporals. Amb el convenciment que amb la paraula podem senyalar-les i fer-les permeables.