Mentre que d’una banda el nostre imaginari és ple d’amor — una versió romàntica i artifi cial, transmesa per les novel·les, les pel·lícules i la publicitat—, de l’altra la nostra societat es comporta com un amant amb el cor destrossat: és cínica i menysprea l’amor, considerat un sentiment estúpid, inútil o molest, una fantasia per a adolescents, un mal menor per a qui no sap estar sol, un luxe per a pocs.

Aquest contrarelat és el fruit perillós de l’individualisme capitalista; un sistema que mentre estigmatitza la solitud i culpabilitza qui la viu com si fos indigne d’amor, alhora ens vol sempre sols, dividits i en competència entre nosaltres. Concentrats en nosaltres mateixos, veiem com ens roben el temps que podríem destinar a cultivar les relacions amb els altres, l’amor inclòs.

Però aquesta crisi d’amor té remei. A l’època en què les relacions es basen en l’intercanvi, la utilitat, la conveniència o la compatibilitat, reservar espai a un amor sense condicions i lliure, capaç de passar de l’àmbit individual a la comunitat, pot ser una de les accions més antisistema, revolucionàries i coratjoses que puguem fer per canviar la societat: una autèntic acte de resistència en aquests temps cada vegada més fragmentats.