A la recerca de la veritat

Per Berno Herzog

Presentar qualsevol posició com «la veritat» resulta una tasca espinosa quan es tracta de temes altament controvertits. En nom de la tolerància i la convivència pacífica ens hem acostumat a que sovint s'accepten moltes veritats al mateix temps. Solem acceptar que les veritats són relatives i que la veritat molt sovint és un camp de batalla on no sempre decideix el millor argument. Massa vegades el poder dominant té la capacitat d'implementar les seues veritats. Així també pel que fa a la guerra Civil espanyola.

«Vencereu però no convencereu» va replicar Miguel de Unamuno als franquistes que es van unir en el paranimf de la Universitat de Salamanca de la qual Unamuno va ser rector. Es va equivocar. Per la força bruta el règim franquista va convèncer de «la seua» història, de «la seua» forma d'interpretar els esdeveniments de la guerra i la Postguerra. A poc a poc, amb l'obertura d'Espanya al món exterior, i amb més força encara després de la mort del dictador, una altra visió, una altra «veritat» s'estenia lentament sobre el país. No obstant això, en la seua batalla per la memòria històrica, aquesta lluita també correspon a un model dels vencedors històrics; aquesta vegada no del franquisme sinó de les democràcies occidentals i en menor grau del bloc de l'Est. Des de llavors se'ns conta també la visió dels republicans. Però mitjançant el nom de «la república» s'ometen una vegada més les veus dels perdedors, en aquest cas dels anarquistes i comunistes antiestalinistes que van lluitar en la guerra Civil amb immens suport popular però sense suport institucional, ni nacional i tampoc internacional.

Es pot pensar que la base de la veritat històrica són els fets històrics objectius. No obstant això, com recorda Bruno Latour «els fets estan fets»: Sempre ordenem, valorem, relacionem els fets d'una forma específica que dóna lloc a una veritat particular. Llavors, cóm es pot eixir d'aquest dilema d'haver de seleccionar, ordenar i presentar les dades històriques?

Potser la solució no està tant en l'afany de buscar un lloc neutre, objectiu que de totes maneres no existeix, sinó en contar obertament la història com una història, és a dir, com una novel·la, una narració. El que el món sabia sobre la guerra Civil espanyola era el que en el seu temps descrivien George Orwello Ernest Hemingwayen els seus llibres o, més tard, allò que Ken Loachva contar en la seua magnífica pel·lícula Terra i Llibertat. Tots ells són exemples de tres capacitats: de contar la història des d'una perspectiva subjectiva; d'incloure al mateix temps les contradiccions i tensions de qualsevol presa de posició; i de contar la història a partir d'unahistòria, açò és, de fer-nos comprendre un esdeveniment tan complex com la guerra Civil a partir de la descripció d'alguns esdeveniments o personatges en particular.

Hans Magnus Enzensberger és mestre en aquesta capacitat. La seua obra El curt estiu de l'anarquia ha sigut traduïda —per fi— al català (Virus editorial). El llibre conta, a més, amb un inèdit pròleg en el qual Enzensberger ens parla del joc del gat i el ratolí que va haver de jugar per a dur a terme les seues investigacions sobre el tema en l'Espanya franquista. Per a qui encara no el conega, es tracta d'un relat sobre el misteri de la mort de Bonaventura Durruti, sindicalista, revolucionari i anarquista, que va lluitar en la guerra Civil. Sobre la seua mort hi ha moltes hipòtesi. Es deia que va ser assassinat pels franquistes, pels comunistes, per trotskistes, pels propis anarquistes o simplement que va morir per accident i que el tir mortal es va originar de la seua pròpia arma. En compte de defendre una posició particular, Enzensberger uneix fragments de molt diversa procedència per a crear una espècie de collage. reuneix testimonis d'amics i companys, fragments de premsa de tots els bàndols, cartes i informes. A poc a poc, el lector s'endinsa en aquesta etapa de la història espanyola que forma part de la història de la humanitat. Comprèn que aquesta etapa és molt més complexa i molt més rica en experiències històriques que el conte de la historiografia dominant sobre les dues bandes enfrontades. A partir de la història particular comprèn la història general d'aquest país. Al final, no és el cas de Durruti el que importa sinó les experiències i ensenyances de la història.

La recerca sobre la veritat de la mort de Bonaventura Durruti porta a la veritat sobre la guerra Civil; una veritat fragmentària i sens dubte plena de contradiccions, però amb un immens potencial per a estimular l'autoreflexió d'aquesta societat.

Ressenya publicada al suplement Postdata de Levante-EMV, el 6/03/2015