‘Dejadnos crecer': menors migrants sota tutela institucional

Per Guille Larios / Il·lustració David Agrio

Acadèmiques, activistes i treballadores socials són les autores de Dejadnos crecer (Virus Editorial), un recull de denúncia i crítica contra l’actual organització del sistema d’infants migrats no acompanyats. Basat en la seva experiència i en les situacions de “maltracte institucional” que han percebut cap a menors migrants al llarg d’aquests anys, l’objectiu del llibre és visibilitzar tota una realitat silenciada que les envolta.

El llibre mostra les conseqüències que tenen sobre les persones menors tot un seguit de factors dispars que van des de l’entramat burocràtic fins a les polítiques de retallades, campanyes electorals i canvis de govern , la precarietat i la temporalitat de les treballadores del sector.

L’objectiu no és altre que visibilitzar tot un seguit de gent provinent del funcionariat, de l’àmbit tècnic, judicial, polític, docent o de la psicologia que prenen decisions que condicionen vides alienes i dificulten l’aplicació d’una perspectiva on la persona menor sigui vista com a subjecte actiu i partícip del seu present i futur.

Visibilitzar un parc de centres d’acollida, centres de justícia juvenil i d’altres “institucions totals” que segreguen els circuits entre les persones menors que són autòctones i les que són migrades, i dificulten el desenvolupament “normal” d’una persona, en reforçar-ne l’estigma de “tutelat” i “delinqüent”, que n’afavoreix l’exclusió.

Un altre dels valors de Dejadnos crecer és el d’obrir diverses portes per denunciar altres praxis que requeririen llibres sencers d’exploració. Com la crítica frontal cap al marc inquisitiu d’una “Europa fortalesa” que reconeix i protegeix els drets de la infància amb declaracions i convencions però que entra en contradicció en no garantir aquests drets quan les menors són també migrades, aplicant la lògica del “no són nostres” però “s’han de controlar”.

Una crua ambigüitat que han patit “menors migrades no acompanyades” des dels primers fluxos migratoris a les ciutats europees, mentre governs i administracions s’emparen en reiterades lleis d’estrangeria i programes com el “Catalunya-Magreb 2006”. Aquests han servit per aplicar deportacions forçoses, reclusió en centres amb dinàmiques penitenciàries o les polèmiques proves mèdiques per determinar l’edat de les menors, entre d’altres, com explica en el seu capítol l’activista i educadora Nadia Arrazola, arran de la seva experiència en els ja clausurats albergs d’El Bosc i l’Alcor.

O bé el cas de l’entramat d’empreses i fundacions privades dedicades al servei de protecció a la infància, que obtenen sucosos beneficis i subvencions de la gestió d’aquests centres (controlats per l’Administració i la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència) i que exerceixen sovint la funció de “magatzems de nens”, i hi apliquen una visió mercantil, sense cap projecte educatiu de fons.

D’altra banda, requereix atenció especial el capítol “A propósito de las niñas”, en què María Luz Morante del Peral y María Auxiliadora Trujillo Vega aporten llum sobre el món de les noies menors migrants no acompanyades, un col·lectiu encara més invisibilitzat que els nois per la falta d’estudis i dades, i que les autores correlacionen directament amb l’exclusió social. I és que en presentar tres grans condicions de risc (menor, migrant i dona) provoquen també, en aquest circuit, altres tipus de violència, sobretot relacionades amb el tràfic de persones i l’explotació sexual i laboral, també en tasques domèstiques i de cura.

Però el llibre no és un manifest contra la destrucció d’aquests centres i les persones que hi intervenen, tot i que la crítica contra certes actituds generadores de criminalització i d’estigmes són constants. És més aviat un al·legat per humanitzar les pràctiques que s’hi donen, no homogeneïtzar les menors ni tractar-les com prescriuen els llibres de facultat i les doctrines de l’administració, i intentar reduir la “distància òptima”.

Un manifest per denunciar les lògiques de control a què són sotmeses totes les menors, abordant una més de les violències estructurals que dificulta, en definitiva, el seu desenvolupament. Perquè, com es diu en un dels capítols: “La premeditada des-protecció d’un nen és, en si mateixa, un acte de violència.”

Ressenya publicada a La Intervia, el 29/04/2015