Interrogatori a la virilitat

Per Ciro Morales

Homes, homes, i més homes (cis*, s'entengui a tot l'article). S'obren esquerdes i apareixem homes. Se senten veus i són d'homes. Somriures segurs d'homes, perdons hipòcrites d'homes. Carros tirats per imprescindibles esquenes, opinions abocades per omplir un silenci incòmode i aliè. Repúbliques proclamades per homes i Estats colpejant amb homes. Mans esteses tacades d'autocomplaença, llàgrimes d'incomprensió per falta de voluntat. Perquè tenim tota la iniciativa del món menys quan es tracta de tallar-nos el vestit masculí per veure de quins fils està fet, que potser el rei es preocupa d'on li arriben les monedes d'or?, qui gosa complicar-se la vida quan la comoditat és una gran companya de viatge?

Som els amos de la neutralitat -els que no habitem el gènere-, vam determinar allò natural i vam decidir qui és l'Altre ... que, precisament, acostuma a ser l'Altra. Les nostres fronteres no es desdibuixen fàcilment, no han tingut enemics, i si apareixen, resisteixen qualsevol embat gràcies a la seva construcció mil·lenària. Un mur masculí que condemna al salvatgisme qui hagi tingut la mala sort de no ser socialitzat per l'eix de la Norma, per la sacrosanta Homenia. Les talaies són nostres, els micròfons, els mítings, les acadèmies i les revolucions. Sabem de tot. No obstant això, estem començant a tolerar que hi ha un més enllà ... i li diem quota.

L'home blanc, heterosexual i ric mira la realitat dels grups oprimits des del poderós burladero, i no estarà veient res, perquè per a ell no existeix; la seva ignorància és ceguesa, i provoca plaer. L'experiència que no és seva no li regala seguretat, ni un marc plausible d'anàlisi.

A més de les ulleres del marxisme, que ens complau i motiva perquè ens iguala per dalt, n'existeixen altres igual de necessàries que són les del feminisme, però aquestes ens fragilitzen, ens igualen per baix i ens deixen en una mena de llimbs desconegut -per nosaltres - per un temps indeterminat ... el de la respiració.

No pretenc negar la diversitat, mare de totes les coses bones; masculinitats no hegemòniques han existit, fustigades, tota la vida; però tampoc negaré el mínim comú denominador que ens ha generat com a vara de mesurar de tota experiència sensible. Saltaran queixes que al·leguen opressions personals, interseccions diverses que inferioritzen ... perquè no tots cabem en aquest model blanc, heterosexual i ric. Però de moment les qualificaré d'escut fraudulent, de tap d'oïdes, d'intent desesperat que no vol captar el protagonisme en la dominació sexual.

Se'ns farà gran el repte, perquè no estem acostumats a la lluita contra un mateix; ens ofegarem i voldrem llençar la tovallola, perquè el insight patriarcal no és grat, ni fàcil ni beneficiós per a nosaltres. Però llavors no podrem parlar de mons nous en els nostres cors, ni de comunitats, repúbliques o aliances feministes; i sí de manteniment del Poder.

Als homes no ens agraden les preguntes, ens és més fàcil moure'ns entre certeses. Davant de qualsevol dubte, sentenciem ... no hi ha possibilitat de vacil·lar perquè s'esquerdaria el nostre motlle ben acabat. D'aquesta manera, si pretenc anar abordant i desfilant la nostra masculinitat en les següents col·laboracions, quina millor manera que un enfilall llarg d'interrogacions, perquè ens anem fent a la idea ... a veure si així ens modelem a la plasticitat i abandonem la rigidesa que tant ens caracteritza.

No obstant això, compte amb les trampes al solitari, perquè com bé apunta un dels meus referents principals en això de la masculinitat, Jokin Azpiazu a Masculinitats i Feminisme. Virus 2017, (Veieu? Un home que cita un altre home) no es tracta d'anar posant el focus en la manera amable i no normativa de ser homes -que també-, sinó d'il·luminar amb llums de neó -i purpurina- totes i cadascuna de les aplicacions pràctiques dels nostres privilegis (ja trigava a aparèixer el terme estrella que tant enerva els guardians de la modernitat).

No cal dir també, com a correcció feminista que em fan en els esbossos d'aquestes lletres definitives, que hem de preparar-nos per saber ser criticats, corregits, descoberts i renyits. Perquè, evidentment, aquest camí no el fem sols -tan sols se'ns hagués ocorregut començar-lo-, sinó sempre en relació, acompanyats i fiscalitzats per la dona, feminista o no. No cal dir que no és una ocurrència pròpia de nosaltres, a gust en el nostre paper històric, ja que sorgeix d'una dignitat aliena que porta lluitant des de sempre a favor d'unes relacions sexuals (dels sexes) justes i igualitàries.

Així, sense més dilacions, boli i paper, perquè tenim tasca: Qui som pel fet de ser homes? Reconeixes l'estructura? Som conscients dels dons socials -materials- que se'ns atorguen pel mateix? Quina història t'expliques en les teves relacions públiques i íntimes? Escoltes? Sabries dibuixar una vulva amb tot el luxe de detalls que et permets quan dibuixes un fal·lus? Quina importància té la penetració en el coit? Tens por de la mediocritat? Assumeixes que el teu lideratge no ve simplement pel teu carisma personal? Et deixes dominar (sense bdsm), et permets no arribar a l'ejaculació, quant plaer real et dóna, t'abandones? Per què necessitem no deixar de seduir, quin profit en traiem amb això, què amaguem? Què veiem quan mirem l'altre cos? Et fusiones o mantens la distància de control? Saps no dirigir? Tanques files amb els teus compares? Consumeixes sexe i intentes pintar-ho de relacions obertes? Som totalment conscients dels consentiments o han brollat per l'àmplia gamma de plomes acolorides amb què comptem? Un sí ara o ahir és un sí per sempre? Quant crides l'atenció i què passa si no funciona? Vols posseir (sense preacords eròtics)? T'atreveixes a no ser un homenot corporativista? Distingeixes bé entre fantasia i realitat? Els petons són una porta d'entrada per a una reiteració pesada d'intents? Hi ha camí i destí, podries no arribar al segon? Plores i reconeixes errors? Demanes perdó i et perdones? Creus en les bondats de ser objecte i subjecte alhora?

T'imagines d'una altra manera i tens voluntat per aconseguir-la? Veus aquesta necessitat o segueix sent una qüestió secundària, "postmoderna", accessòria o obligada? Va amb tu el feminisme -francament- o sempre hi haurà una mirada de biaix? Ets capaç de desprendre't del paper que t'has construït; la nostra carcassa ens deixa sentir i està connectat?

Saber quan ocupem espai i per què -i tenir la saviesa de deixar de fer-ho-, saber quan vam pujar el to i per què -i tenir la sensatesa de deixar de fer-ho-, saber descobrir la nostra vulnerabilitat -i abraçar el dolor i la inseguretat que causa-, no asservir, no aconsellar sempre a tota hora, acceptar els "nos" en qualsevol circumstàncies de la nostra vida i no rebotar-nos per això, donar passos al costat i fins i tot enrere, llegir entre línies en la relació amb l'altre sexe, buscar la nostra sensibilitat així com saber veure la sensibilitat de l'Altre, i acoblar-nos. Assumir que el nostre temps no val més que el dels altres, no sobrevalorar l'autoritat ni menysprear els que no la tenen (o no la donem), no creure'ns imprescindibles ni irresistibles, no embellir la nostra voluntat i egoisme amb discursos elaborats i racionals o amb afalacs afectuosos, no haver de dir sempre la nostra: el silenci és una grandiosa forma de comunicar ... i sobretot, escoltar, escoltar i escoltar; encara que per a això cal saber fer-ho.

*CIS: del llatí "al mateix costat", usat per a persones no trans + ("a l'altre costat"). Encunyat per primera vegada per Carl Buijs, home transsexual.

Columna publicada a la Directa 13/11/2017