«A Espanya hi ha un elogi de la desigualtat»

Ignasi Franch (imatge / Albert García)

Venjança de classe vol matisar la història oficial de l’onada revolucionària de 1936, emmarcant-la en la violència repressiva que la precedí

Amb el seu llibre vol desmentir que la violència a la zona republicana fos una violència cega...

Bé, més que desmentir-ho, vull posar-ho en dubte. Bàsicament, busco antecedents que expliquen l’esclat que es produí sobretot en les primeres setmanes de la revolució, i els trobo en anys de greuges i d’humiliacions. No es tractava només que la societat catalana fos desigual: hi havia violència estructural; els treballadors havien de recórrer a l’acció directa perquè els empresaris respectessin la legalitat; qualsevol iniciativa cultural acabava amb persecució policial... Això explica que, un cop els anarquistes es van trobar amb 30.000 màusers, exercissin una violència simbòlica i també personal.

És justificable, aquesta reacció, o en un marc de canvis i de lluita contra el feixisme aquesta ràbia s’hauria d’haver pogut dissoldre?

La violència mai no és justificable, mai. Ara bé, hi ha dues violències: la física i l’estructural. La Catalunya oficial va fer un apartheid a la classe popular, esprement-la econòmicament, aillant-la educacionalment. Això va acabar en una venjança, però no és una història de bons i dolents: les classes altes havien d’haver estat generoses. Comparant les condicions de vida amb les dels obrers d’altres països, les diferències eren substancials. Els salaris eren molt baixos, i qualsevol millora quedava absorbida per un augment dels lloguers, perquè es buscava un mercat captiu. Una èlit va posar el manteniment del seu nivell de vida per sobre del benestar de milers de persones.

Narra casos de repressió inexplicable, com l’agressió a un grup de famílies que esperaven nens de vaguistes per fer-se’n càrrec.

Això és el que explica que es revengessin quan va sorgir l’oportunitat.  Però també hi ha un altre tema: la criminalització de l’anarquisme a la Catalunya dels anys trenta. Impartint un curset, vaig reptar els alumnes a fer una recerca a les hemeroteques de les paraules anarquista o llibertari, i gairebé totes les referències tenien a veure amb violència i atracaments.

El relat que fa és el d’un encaix impossible de l’anarquisme, també dins el si d’una república que dificultà la seva normalització...

Quan va arribar la República, la gent no desitjava la democràcia com a democràcia, sinó com una millora substancial de les condicions de vida. Però no va haver-hi gestos simbòlics; la democràcia es va considerar ineficaç, i això explica tant els moviments igualitaristes com l’auge dels feixismes.

Parla d’una assimilació de l’anarquisme amb bombes i violència. Quina és la seva altra cara? L’ateneisme, per exemple?

Al llibre ho plantejo. L’anarquisme ha sabut construir un discurs propi, un univers propi. I, als anys trenta, no va ser només sinònim d’esclats de violència: també va mostrar capacitat d’autogestió, unes col·lectivitzacions i unes estructures que van possibilitar anar a la guerra en condicions, i aguantar contra un exèrcit professional ajudat per Alemanya i Itàlia.

Insuficient habitatge de protecció oficial, lloguers que comporten un elevat percentatge d’uns salaris molt inferiors als dels grans països europeus... Estem parlant de 1930 o d’ara mateix?

En la història hi ha continuïtats. Quan vaig començar a escriure aquest llibre, es parlava d’un període d’expansió econòmica meravellós i, quan el vaig acabar, ja estàvem en plena crisi. Si optem per un model basat en la desigualtat, significa que no hem après res. Dècades enrere, una situació semblant va acabar en una revolució que s’hauria pogut evitar si tothom hagués estat més generós.

Es parla del franquisme com el motiu pel qual l’Estat del benestar espanyol du retard respecte a democràcies més avançades; però, pel que explica, tot ve encara de més enrere. És l’espanyol un Estat objectivament endarrerit en l’àmbit social?

Absolutament. És un antic imperi que va fer fallida, però encara viu psicològicament en la seva edat d’or, on hi ha un elogi de la desigualtat. Amb aquesta manera de pensar és molt difícil avançar cap a un Estat més solidari. Catalunya és un cas més estrany, perquè des dels remences hi ha una tendència igualitarista fortament combatuda per les classes altes. Aquí també tenim draps bruts dels quals molts historiadors no parlen, culpant de tot el franquisme.

Qui és   Xavier Diez és professor i historiador, especialment dedicat a investigar la trajectòria de l’anarquisme. L’any 2007 va publicar El anarquismo individualista en España, també per a Virus Editorial. Venjança de classe analitza les circumstàncies d’exclusió i repressió que van precedir la violència revolucionària de 1936. L’assaig compara desfavorablement les condicions de vida del proletariat català amb el de les altres democràcies europees.
 

Entrevista publicada a El Triangle número 971, 24 de maig de 2010

  Venjança de classe