notícia

Abdennur Prado: «Cal recuperar la dimensió llibertària de l’islam»

Per Irene Urango i Débora de Pina

Foto de Robert Bonet

Barceloní de 43 anys, quan en tenia 26 va decidir convertir-se a l’islam. La decisió la va prendre després de passar uns anys retirat al camp, on reconeix que va viure“una experiència poètica”. Ateu convençut, considera que, a través de l’escriptura, va descobrir una nova dimensió espiritual de l’ésser humà, lluny de qualsevol discurs clerical. Assegura que l’islam el va trobar a ell quan, en una llibreria de Barcelona, va agafar un Alcorà i hi va llegir un versicle idèntic a un dels seus escrits: «Em refugio en aquell que fa esclatar l’aurora». Actualment, és presidentde la Junta Islàmica de Catalunya i director del Congrés Internacional de Feminisme Islàmic. Resident a Còrdova, Prado ha vingut a Barcelona per participar en el Curs d’Estudis Crítics des de les Ciències Socials que ha promogut un grup d’estudiants de la Universitat de Barcelona a la Facultat de Filologia. Recentment, ha presentat un llibre, El islam como anarquismo místico, on planteja una visió pròpia de viure i reinterpretar la cosmovisió alcorànica.

La tesi principal de la teva obra ressalta els vincles que uneixen l’islam amb l’anarquisme, un fet que sorprèn si tenim en compte que els moviments llibertaris, a Occident, normalment s’identifiquen amb l’ateisme.

Hem de tenir en compte que, al llarg de la història, moltes de les idees que es troben a la base de l’ideari anarquista abans han estat presents en el llenguatge religiós. A Europa, moviments com els mil·lenaristes o els anabaptistes ja negaven la propietat privada o la usura, vivien en comunitats i rebutjaven qualsevol estructura de poder.

Què et va portar a establir aquest vincle?

Com a musulmà que prové dels moviments llibertaris, vaig sentir la necessitat imperiosa de recuperar aquesta dimensió de l’islam que es troba present a l’Alcorà i que es manifesta en moltes comunitats en termes de petites resistències locals, en la desconfiança vers el poder, en la solidaritat i en el suport mutu. Precisament, el que més em va atreure de l’islam va ser l’absència de mediadors, el rebuig a l’església i el sacerdoci, és a dir, tot allò que, com a occidentals, ens allunya de la religió perquè imposa pràctiques repressives. Per tant, considero que cal recuperar aquesta dimensió llibertària com un acte d’insubmissió vers les representacions oficials d’un islam patriarcal, autoritari i alienant.

Però aquest islam que presentes no és el mateix al qual ens tenen acostumades...

L’islam, com qualsevol altre manifestació de l’espiritualitat humana als segles XX i XXI, està sotmès a un procés de control i burocratització molt fort que l’ha conduït a l’apropiació per part de l’Estat. L’objectiu de la seva domesticació és posar-lo al servei del poder i fer-lo encaixar en el marc contemporani de l’Estat-nació i les polítiques neoliberals al servei del capital. Així ho demostra la creació d’òrgans com el Ministeri d’Afers Religiosos, els consells d’ulemes o el nomenament de grans muftís. L’Alcorà critica això de manera radical i reiterada, ja que representa tot el que l’islam rebutja per antonomàsia: la idolatria, la clericalització i la utilització de missatges alliberadors per part del poder. Això crea confusió entre els propis musulmans, que acaben identificant l’islam amb aquesta realitat imposada que no es correspon amb els principis de l’Alcorà.

D’on creus que prové el sentiment islamòfob que hi ha a Occident?

Les arrels d’un sentiment contrari a l’islam les trobem en el colonialisme i el discurs creat per l’acadèmia i les universitats. L’historiador Edward Said ja va exposar aquestes tesis orientalistes, segons les quals, a Occident, es representa l’Orient i l’islam amb conceptes com el fanatisme, la barbàrie o la deixadesa. Aquesta visió negativa i infantil dels pobles és la que justificaria el projecte colonial. El que cal tenir molt present és que aquesta no és una fòbia sorgida espontàniament entre la societat civil, sinó que és una ideologia construïda per part de determinats poders i corporacions financeres amb molts interessos sobre la regió. A Europa, ningú no hagués donat suport a la invasió de l’Iraq si no hi hagués hagut aquest substrat islamòfob.

Fins a quin punt els mitjans de comunicació també són còmplices d’aquesta visió de l’islam?

Els mass media reprodueixen aquest discurs orientalista amb la tria específica d’imatges negatives en relació a l’islam. Paradoxalment, presenten els governs de molts països àrabs i islàmics com a dictadures teocràtiques, quan, en realitat, aquests règims han rebut el suport i han estat promoguts per Occident, com és el cas del wahhabisme a l’Aràbia Saudita. En un context de guerra freda, els països occidentals van finançar, a través dels petrodòlars, una visió de l’islam alienant, moralista i reaccionària que desactivava qualsevol component revolucionari. És a dir, van donar suport a governs d’aparença islàmica, però que adoptaven totes les mesures de l’FMI i els governs occidentals.

Creus que es poden fer altres interpretacions dels textos?

Sí, però considero que aquesta lectura és necessària per poder recuperar els valors de justícia social propis de la cosmovisió alcorànica, així com per establir un punt de trobada i cooperació entre els musulmans i els moviments altermundistes. És imprescindible trobar aquest punt de convergència si el que volem és articular una lluita global que doni resposta a una dominació global. Els moviments socials han de tenir en compte que una quarta part de la humanitat és musulmana i un 90% segueix pràctiques religioses.

Quina anàlisi fas de les revoltes i insurreccions que està vivint el món àrab?

Considero que s’ha produït un buit ideològic molt important, en un context en què les noves generacions han viscut el fracàs del panarabisme i del discurs polític islamista oficial. Tampoc no podem oblidar els anys anteriors de lluita. A Egipte, per exemple, l’any 2006 ja va haver-hi una vaga general molt important que va ser fortament reprimida, però, d’això, els mitjans de comunicació no en van parlar.

Només presenten el component juvenil de les revoltes i obvien per complet la dimensió social que reclamen els treballadors. Les insurreccions es mostren com un reclam exclusiu de democràcia i llibertats, és a dir, d’occidentalització. Tinc els meus dubtes sobre com acabarà perquè ja s’està posant en marxa una contrarevolució, però, de totes mane-res, considero que aquestes insurreccions marcaran un abans i un després en l’imaginari col·lectiu àrab i que res no tornarà a ser igual. S’ha demostrat que, quan la població –treballadors i jovent– s’uneix, poden canviar moltes coses.

Quin paper hi ha jugat l’islam en tot plegat?

Estic convençut que l’esperit de rebel·lia inherent a l’islam hi ha estat present de forma molt important, per molt que el discurs islamista oficial, com el del gran muftí de l’Aràbia Saudita, clamés a l’ordre social. Fins i tot el musulmà més conservador sap que l’islam és un moviment que reclama més justícia social. Una altra cosa que tampoc no han explicat els mitjans és que la dimensió islàmica de les insurreccions ja no s’articula al voltant dels partits islamistes dels Estat-nació, sinó a través d’aquest esperit islàmic d’insubmissió a qualsevol altre poder que no sigui Al·là.

Quin objectiu creus que persegueix França amb la prohibició del burca als espais públics?

El poder escull aquelles representacions de l’islam que li interessen per generar alarma social i construir un enemic intern. Si es produeix aquesta amenaça, la població demana a l’Estat que la protegeixi, la vigili i la controli, passant per damunt d’altres drets socials. És clar que el burca és una peça aberrant, però no és cert que sigui pròpia dels musulmans. Es tracta d’una peça preislàmica d’unes tribus paixtus de l’Afganistan que, a través de la globalització, s’ha convertit en una icona mediàtica i han establert una falsa connexió entre el burca i l’islam. En el fons, la decisió del govern francès és una promoció del propi burca que en reforça l’estereotip. Les comunitats musulmanes marginals que se senten rebutjades i que generen una contracultura de ruptura amb els valors de la societat d’acollida poden acabar adoptant el burca com un símbol. I això, el govern francès ho sap perfectament.

Quina és la tasca del Congrés Internacional de Feminisme Islàmic?

El congrés va sorgir de la necessitat de tractar un dels reptes més grans de l’islam en l’actualitat: el tema del gènere en unes societats profundament patriarcals. Alhora, buscàvem donar ressò als diferents moviments intel·lectuals i associacions que, des de Malàisia fins a Indonèsia, passant per Jordània o Sudàfrica, reivindiquen una lectura igualitària de l’Alcorà i que es mostrin altres lideratges islàmics, en aquest cas, feministes. El que cal tenir en compte és que cada context ha de fer front a una realitat social concreta i, per tant, ha de tenir una lluita pròpia. Al sud de l’Índia, per exemple, algunes associacions de dones musulmanes han aconseguit trencar amb les congregacions d’homes tradicionalment vinculades al poder i n’han creat de pròpies, amb més de 50.000 seguidors; d’altra banda, a Nigèria, hi ha moviments contra l’aplicació discriminatòria de la xaria vers la dona. En definitiva, volem contrarestar els discursos dominants de la dona a l’islam.


Acusat d’apologia del terrorisme

El 23 de març, Abdennur Prado va publicar un article titulat «Tendrán su 11-M» al portal d’Internet Webislam. L’endemà, la premsa se’n feia ressò amb titulars com «Una web islamista diu que Zapatero tindrà el seu 11-M per la intervenció a Líbia» (TV3) o «Un activista islàmic català avisa el govern que tindrà el seu 11-M per actuar a Líbia» (La Vanguardia), en els quals s’acusava a Prado d’amenaçar l’Estat espanyol amb un nou atemptat com a venjança per la participació espanyola en la intervenció militar de l’OTAN a Líbia.

Dies després, Abdennur va escriure una nota aclaridora al seu bloc personal, on assegurava que l’objectiu últim de l’escrit era comparar un fet traumàtic de l’ideari col·lectiu espanyol, com és l’11-M, amb el que està vivint la població civil líbia arran dels bombardejos de l’OTAN: «El que vol dir és que cada bomba que cau sobre Líbia i mata civils innocents amb l’ajuda espanyola ja és una reedició de l’11-M. Aquest text constitueix un al·legat apassionat contra la violència, un crit de dolor davant la barbàrie».

Prado reconeix que el títol és «desafortunat», però assegura que, si aquest no hagués estat escrit per un musulmà, s’hauria interpretat com una advertència o un temor, però mai com una amenaça: «El meu problema és que parlo com a ésser humà i no m’adono que ser musulmà a Occident condiciona la majoria de persones que et llegeixen. Jo, a més de musulmà, també sóc anarquista, català i moltes altres coses». En aquest sentit, assegura que els mitjans necessiten generar espectacle i polèmiques artificials per apartar l’opinió pública dels problemes reals, tot i que qualifica l’incident de «simple anècdota».

El dia següent de la publicació de l’escrit esmentat a la portada, Webislam el va retirar i va emetre un comunicat on demanava disculpes a totes aquelles persones que s’haguessin pogut sentir ofeses. Tot i això, el portal defensava la pluralitat i la diversitat d’opinions de la comunitat i reiterava la seva repulsa i condemna als atemptats de l’11-M a Madrid.


Entrevista publicada al suplement Illacrua del setmanari Directa n.º 227, el 4 de maig de 2011

 

 

El islam como anarquismo místico

 

15/05/2011 08:08:49