«La crisi ecològica global provoca noves migracions»

per Carles Masià

Jesús M. Castillo (Sevilla, 1973) és biòleg i membre del Sindicato Andaluz de Trabajadores (SAT). Amb la publicació de Migraciones Ambientales (Virus Editorial), el seu primer treball en solitari, s’endinsa en els desplaçaments de població provocats pels canvis ambientals, un fenomen que està augmentant de manera exponencial a causa del canvi climàtic.

D’on ve el teu interès per tractar el tema de les migracions ambientals?

En alguns viatges, he pogut parlar amb gent que m’ha comentat que havia emigrat per culpa de temes mediambientals com, per exemple, quan vaig anar a les illes Galápagos, que depenen de l’Equador. Allà no hi ha gaires habitants, però, a la dècada de 1970, hi va arribar molta gent arran del fenomen de La Niña, que provoca que cada cop plogui menys. La gent que viu als erms dels Andes i que practica una economia de subsistència, quan vénen dos o tres anys seguits de sequera, no té prou menjar i se n’ha d’anar. Per això van buscar una via d’escapament a l’arxipèlag de les Galápagos. D’altra banda, també he anat al Brasil i als EUA, on vaig conèixer persones que havien vingut de Mèxic. A poc a poc, m’hi vaig anar interessant i em vaig plantejar escriure alguna cosa. Hi havia molt poc material divulgatiu sobre aquest tema –excepte alguns informes de l’ONU dels refugiats– i, a partir d’aquí, vaig començar a recopilar més dades.

Podries definir breument què entenem per refugiada ambiental?

Seria qualsevol persona que es veu obligada a abandonar el seu territori per culpa d’una degradació ambiental, ja sigui permanent o temporal, independentment de si creua fronteres estatals o no. De fet, la majoria de migracions ambientals són del sud cap al sud; als països rics, hi arriben molt pocs refugiats d’aquestes característiques. I molts cops, aquestes mateixes persones no es consideren migrants ambientals perquè entenen que s’han desplaçat per motius econòmics. Però, és clar, si vius en una economia de subsistència i hi ha problemes de desertificació, és la degradació ambiental la que t’obliga a moure’t. Llavors, les causes econòmiques es mesclen amb les ambientals, són molt difícils de separar.

Quines possibilitats hi ha que aquestes persones aconsegueixin un estatus jurídic que les protegeixi?

De moment, els refugiats ambientals no són reconeguts com a tals, ja que l’estatus de refugiat prové del període posterior a la Segona Guerra Mundial, quan encara no existia la sensibilitat que ara tenim per la degradació ambiental. Ara, hi ha migrants ambientals que haurien d’estar reconeguts jurídicament, ja que estan sent perseguits per una degradació que fins i tot alguns governs fomenten.
Alguns estudis asseguren que, el 2050, hi haurà més de 200 milions de desplaçades ambientals. Aquestes projeccions són acurades?

Els estudis parlen de 150 a 750 milions de desplaçats. És un rang molt ampli i més si tenim en compte que ens trobem immersos en una crisi ecològica global de conseqüències impredictibles pel que fa al canvi climàtic. Hi intervenen  molts factors, com el desglaç, l’augment del nivell del mar, etc., de manera que es generen bucles difícils d’aturar. A aquest horitzó d’incertesa, cal sumar-hi altres factors socials, com ara els conflictes bèl·lics. No és una visió catastrofista, són models que intenten aportar llum sobre el que passarà d’aquí menys de 40 anys.

Al llarg de la història, hi ha hagut desplaçaments de població per culpa de canvis climàtics que han repercutit sobre l’alimentació i altres aspectes. En què es diferencien dels moviments actuals?

Hi ha migracions ambientals que són una resposta als fenòmens que tenen lloc regularment com, per exemple, les èpoques seques. A Kenya, hi ha pastors que sempre s’han desplaçat durant l’època seca, han creuat el que ara són fronteres internacionals i han tornat durant l’època humida. Ara, aquestes migracions resultat de l’adaptació a un medi força dur tenen dificultats per culpa de les guerres i les fronteres que abans no existien. També han començat a sorgir moltes migracions noves, provocades pel context global de crisi ecològica. L’exemple paradigmàtic és el canvi climàtic, que està provocant augments de temperatura i del nivell del mar, més desertificació i fenòmens climàtics extrems cada cop més freqüents i intensos. Tot això està fent que –segons els pocs estudis que tenim– el nombre de migracions ambientals augmenti de manera exponencial.

Des d’una perspectiva geogràfica, podem parlar d’uns trets comuns per parlar d’aquestes migracions?

Sí, la majoria de migrants ambientals es concentren als països empobrits i, sobretot, a l’Àfrica subsahariana. Això ho sabem molt bé a l’Estat espanyol. També n’hi ha a l’Amèrica Llatina i en algunes zones àrides de l’Orient Mitjà, al Pakistan, l’Afganistan, l’Índia... I també al Vietnam, per culpa de les atrocitats comeses a la selva per l’exèrcit dels EUA contra la població que resistia l’ocupació amb herbicides i agent taronja. Amb tot, cada cop hi ha més migracions als països rics. Només ens hem de fixar en el que està passant als 40 quilòmetres que envolten el complex nuclear de Fukushima, una zona on  200.000 japonesos no podran tornar a viure, tot i que les seves cases estan intactes.

Sense voler ser alarmista, creus que el succés de Fukushima és un toc d’atenció per a un sistema econòmic i social que està arribant al límit?

Si es fa una anàlisi científica que tingui en compte factors ambientals, socials i econòmics, no hi ha dubte que l’energia nuclear no té lloc en el mix energètic del segle XXI. Una de les raons és la seguretat. En una zona d’alt risc sísmic com el Japó, podem tenir construccions antisísmiques per evitar gran part dels problemes. En una zona amb risc de tsunamis, podem tenir boscos costaners que protegeixin la població i sistemes d’alerta per poder fer evacuacions. En una zona d’alt risc sísmic i de tsunamis, o hi ha un moviment de masses que impedeixi la construcció de nuclears a la franja costanera o pot haver-hi una desgràcia. D’altra banda, l’energia nuclear no és rendible sense ajuts públics. Es diu que l’energia nuclear estava agafant força com a energia neta per fer front al canvi climàtic, ja que només emet vapor d’aigua, però, si tenim en compte el cicle de l’energia nuclear des de l’extracció de l’urani fins a la gestió dels residus, veiem que no és neta. Emet menys gasos que el cicle dels combustibles fòssils, però molts més que les renovables. Per tant, aquest argument ja no val. D’altra banda, tenim el problema de la seguretat; quan gestionem una energia tan perillosa com la nuclear amb criteris de benefici econòmic, ens podem trobar amb Fukushimes.

Hi ha estats que s’estan industrialitzant a un ritme molt ràpid, creus que això pot provocar més risc de desequilibris mediambientals i, per tant, més migracions d’aquest tipus?

D’això, el govern xinès en sap molt, entre altres coses, perquè ha forçat moviments de milions de persones arran de la construcció de la presa de les Tres Goles. Primer, va fer marxar moltes persones de la zona que ara està inundada i, ara, provoca desplaçaments cap enfora de la riba de l’embassament, que es veu afectada per culpa de l’erosió provocada per l’aigua. Sembla que no hagin après res de la catàstrofe química de Bhopal de l’any 1984, arran de la qual van morir milers de persones en una sola nit i on encara es pateixen les conseqüències del desastre. Hi va haver milers de desplaçats. Per tant, la deslocalització de la producció també té els seus efectes. Es trasllada a països empobrits, on hi ha menys mesures de seguretat, la legislació mediambiental és menys exigent i tampoc no hi ha drets sindicals. Tot això és un còctel explosiu que pot provocar impactes ambientals que, a vegades, són catastròfics i, per tant, poden generar moviments de persones.
 
Per evitar tot això, podem parlar d’algunes mesures que servirien per desenvolupar un sistema econòmic menys agressiu amb el medi ambient?

No és fàcil. Ningú no arribarà amb la solució sota el braç i dirà què s’ha de fer, sinó que la sostenibilitat real s’ha de construir des de la base i entre tots. Una cosa sí que és clara: els que gestionen el sistema –els grans banquers i empresaris– no posaran fi a la crisi ecològica. Estan fent diners amb els problemes ambientals. Estan traient molts beneficis del canvi climàtic, gràcies a la construcció de dics, la climatització d’espais contra les onades de calor, la promoció d’equips de reconstrucció... És el capitalisme de catàstrofes. Per tot plegat, guanyen més diners amb la degradació ambiental que no pas tractant d’evitar- la. Només hem de veure el cas de l’expresident Aznar, que abans negava el canvi climàtic i, en canvi, ara treballa en un hòlding empresarial que guanya diners amb el fenomen. Per tant, la solució ha de venir de baix. Crec que l’objectiu ha de ser la gestió democràtica dels recursos naturals. I aquí hem d’aprendre, per exemple, del poble Bolivià, que el 2001 va lluitar contra la privatització de l’aigua i va guanyar. Nosaltres mateixos hem de gestionar els recursos naturals i decidir què fem amb la fusta, l’aigua, el sòl, l’atmosfera, la biodiversitat...

Ens podem inspirar en més exemples?

Sí. Hi ha una lluita que m’inspira molt, els green bans o prohibicions verdes. Van començar a Sidney (Austràlia) durant la dècada de 1970 i, després, es van exportar a d’altres territoris. Hi havia una onada d’especulació al sector de la construcció i els treballadors del sindicat de Nova Gal·les del Sud havien de construir gratacels de vidre i acer, cosa que implicava la destrucció d’edificis històrics i zones verdes. S’ha de tenir en compte que aquests treballadors tenien molta confiança en si mateixos perquè havien guanyat diverses vagues i havien millorat les seves condicions laborals. Llavors, els ecologistes i els veïns els van demanar que no participessin en aquests projectes perquè destrossarien la ciutat. Al final, van decidir no fer els edificis i van salvar centenars d’edificis històrics, barris obrers sencers i zones verdes, com els jardins botànics, que són al cantó de l’òpera. I tot això gràcies a l’associació entre treballadors i ecologistes. És un exemple molt inspirador. És cert que, després, la burocràcia sindical va trencar el procés, però també es va aconseguir exportar el model a d’altres llocs. Per exemple, al País Basc, hi va haver una prohibició verda quan els estibadors del port es van negar a descarregar els components destinats a la central nuclear de Lemoiz, que finalment no es va construir. Aquests ponts entre els treballadors i els moviments socials poden ser molt interessants.

Són casos de col·lectius molt conscienciats, perquè estem parlant de treballadors que es plantegen si el producte del seu treball és positiu o no.

És clar, es tracta de tenir confiança. Ara ens podem inspirar en les revolucions del món àrab, on hi ha milions de persones que estan agafant confiança i han fet fora persones que feia 30 anys que manaven. Si som capaços d’afegir un component verd a aquests moviments, podem aconseguir coses que ara ens semblen molt llunyanes en relativament poc temps.
 

Ressenya publicada al setmanari Directa n.º 234, el 22 de juny de 2011

Migraciones ambientales