Relat rigorós i minuciós d'una obreriada

Per Jordi Bonet i Martí

Va haver un temps en aquest país on homes i dones qualsevol van fer una revolució. Malauradament, presoners encara de la llosa de silenci i por amb què el franquisme i la vergonyant transició van segellar la nostra memòria, tendim a oblidar-ho. A aquest oblit, han contribuït a parts iguals, les diferents accepcions de la historiografia: la conservadora, la nacionalista i la pretesament marxista, coincidents totes en infamar i criminalitzar el moviment llibertari, protagonista de les lluites socials que es van desenvolupar a Catalunya durant la primera meitat del segle XX.

La cadena de derrotes representada pels fets de maig de 1937, l’ensulsiada de 1939 i la ferotge repressió que els seguí, va transformar radicalment les formes de socialitat, els discursos i relats que van fer possible aquell curt estiu de l’anarquia. Els seus protagonistes, que no són altres que els nostres avis i àvies, en un determinat moment van decidir callar, apagar les seves veus, convertint la història d’aquest desafiament en un perllongat silenci. El llibre d’en Pere López neix amb la voluntat de posar veus i noms per trencar aquest silenci, perseguint insistentment gravadora en mà els supervivents d'aquella derrota, els seus fills i filles a fi de comprendre qui eren, on i com vivien i per què lluitaven.

És així com a mesura que avança el llibre es va dibuixant un territori que té el seu epicentre a les cases barates de Can Tunis i que posa en qüestió molts dels mites que s’han construït sobre l’anarco-sindicalisme: els incontrolats, els menjacapellans, els analfabets... menjacapellans, els analfabets... El llibre, partint del record dels seus protagonistes, ens ofereix les claus per comprendre no només la revolució de 1936, sinó el pòsit acumulat que la va fer possible: la importància dels barris com a espai de socialitat obrera, les formes d’autoeducació i organització popular, els múltiples abusos a què eren sotmesos i les formes de resistència que van enginyar-se per fer-los front.

La minuciosa recerca empresa per l’autor traspassa doncs l'habitual hagiografia anarquista de figures singulars (Durruti, Ascaso, Garcia Oliver...), per donar veu i rescatar de l’anonimat els homes i dones que conformaven aquest mar de foc subterrani que connecta les mines d’Almeria amb les milícies d’Aragó passant per les barriades populars barcelonines.

Ara bé, no ens trobem només davant d’una obra rigorosament documentada, sinó que l’autor ens ofereix un relat amè i magníficament ben escrit, abandonant conscientment el llast de la retòrica academicista a l’ús, per convidar-nos a seguir narrativament el seu camí de recerca obstinada per rescatar la memòria soterrada de les barriades obreres -les obreriades-.

Ressenya publicada a La Veu del Carrer n.º 129, setembre 2013

  Rastros de rostros en un prado rojo (y negro)