catalàcastellano
notícia

Xavier Diez actualitza un dels personatges més influents de l’obrerisme, el sindicalisme i l’anarquisme català

 

Per Josep Pimentel

“El sindicalisme és fill espiritual de l’anarquisme”
Salvador Seguí, presó castell de la Mola, 1920

Xavier Diez recupera de l’oblit la figura i el pensament polític d’un dels anarcosindicalistes més importants del segle XX, en Salvador Seguí Rubinat (Tornabous 1886 – Barcelona 1923).

Gràcies a l’esforç editor de la gent de Virus Editorial, tenim la sort de poder comptar amb la biografia i pensament polític actualitzats d’en Seguí. L’autor del llibre és l’historiador Xavier Diez, un dels referents actuals en l’estudi de l’anarquisme. El pròleg és del també historiador Jordi Martí Font.

La intenció de Xavier Diez a l’hora d’abordar aquesta biografia intel·lectual és interpretar i actualitzar la obra d’en Seguí, no només com a líder sindical, sinó també com a intel·lectual proletari autodidacta.

El llibre s’estructura, bàsicament en dues parts, una primera, la biografia d’en Seguí i una segona en la que en Xavier Diez disecciona l’obra i el pensament polític del Noi del Sucre.

En la biografia, Xavier ens presenta al personatge, un pintor de parets que amb poc més de vint anys ha demostrat tenir un coratge i una personalitat prou potents per ser una de les figures emergents dintre de la CNT i del sindicalisme català.
Salvador Seguí va ser escollit Secretari General de la CNT catalana al Congrés de Sants (1918) i amb l’experiència de la vaga d’agost de 1917, en paraules d’en Xavier Diez: “veu que les revolucions no s’improvisen i que cal una gran preparació general i específica no només per enderrocar el poder, sinó per bastir un ordre més just”.

El primer terç del segle passat és un període convuls. La CNT és la força obrera majoritària a Catalunya i es comencen a guanyar els primers grans conflictes obrers com la Vaga de la Canadenca (febrer-març de 1919) i la primera gran reivindicació obrera com és la jornada de vuit hores de treball. En aquest context violent en que la patronal catalana impulsa el Sindicat Lliure (desembre de 1919) amb l’objectiu de poder combatre la CNT i rebentar les vagues, és molt difícil “una alternativa amb calma i determinació” com volia Seguí. Ell ho intenta, però les seves tesis en aquests moments i amb aquestes circumstàncies on la violència s’imposa, Seguí queda fora de joc. En aquest entorn de violència és assassinat al carrer Cadena cantonada amb el de Sant Rafael al ben mig del Raval de Barcelona el 23 de març de 1923.

En la segona part d’aquest llibre, en Xavier Diez analitza el pensament polític del Noi del Sucre. Per a Seguí, la seva obsessió era la d’equilibrar la teoria i la pràctica on el sindicat ha de ser un espai real on assolir objectius i estratègies tant a curt com a llarg termini.

En Seguí no és amic de les improvisacions. En paraules d’en Xavier Diez, “Seguí vol demostrar que cal treballar durament per preparar la revolució a còpia d’organització, capacitació i autogestió”, on el sindicat jugarà un paper clau a l’hora de formar els treballadors i ajudar-los en l’autoorganització.

Per a Seguí, el sindicat serà l’epicentre polític i social. També és entès com a l’embrió de la contra societat, com a contrapoder, com una veritable organització paral·lela a la de l’estat. El sindicat l’entén en Seguí com un espai de confluència, com a síntesi de diverses maneres de fer i entendre l’anarcosindicalisme.

Per a Salvador Seguí, l’anarquisme és l’element inspirador del sindicalisme i el sindicalisme és l’element organitzador que permet assolir l’anarquisme.

Xavier Diez, destaca en aquest llibre el pensament antipolític d’en Seguí i de molts dels seus coetanis. Per a Seguí el parlamentarisme és inútil respecte als interessos col·lectius i el sindicat ha de quedar fora de qualsevol influència parlamentària i electoral.

Un dels mals que assoleixen la visió d’Espanya durant aquest primer terç del segle XX és la preponderància del caciquisme dominant per damunt de qualsevol altre consideració.

Respecte a la qüestió catalana, en Seguí estaria d’acord, en paraules d’en Xavier Diez, “en una federació que reconeix el dret a unir-se per mutu acord i a separar-se unilateralment”. La influència del pensament polític de Pi i Margall i les idees de Proudhon són present en la obra política d’en Seguí i de tants altres anarcosindicalisme d’aquest primer terç del segle passat.
El llibre es tanca amb uns molt brillants apunts finals on en Xavier Diez reivindica el pensament polític d’en Seguí: “aquesta mirada particular i independent explica per què les seves idees es conserven fresques, per què les seves paraules poden ésser plenament vigents. […] continua essent un personatge incòmode al qual és preferible encasellar com a màrtir que reivindicar com a pensador. L’home passa, les idees romanen. Això és el que fa que el sindicalista de Ponent sigui considerat encara com un element subversiu”.

En fi, és una obra que recomano, per la vigència del pensament polític d’en Seguí i per la recuperació del personatge cap a la cultura llibertària, ja que mai va estar fora d’ella.

En Xavier Diez ha actualitzat, ha donat consistència i coherència a un dels personatges més influents dintre de l’obrerisme, el sindicalisme i l’anarquisme català del primer terç del segle XX.

 

Ressenya publicada a Solidaridad Obrera, el 6/01/2016

 

 


19/01/2017 09:11:51