notícia

Salvador Seguí, gegant de l'anarcosindicalisme català

 

 

 

Per Ferran Aisa

Xavier Díez (Barcelona, 1965), és un dels escriptors catalans més actius dels darrers temps, la seva obra la trobem tant a l’assaig històric com a la narrativa, sense oblidar-nos de la seva faceta de poeta i de periodista polític. Doctorat en Història Contemporània és també llicenciat en Filosoƒa i Lletres i diplomat en Magisteri i postgraduat en Pedagogia Terapèutica. Actualment exerceix de professor a la Facultat de Comunicació de la Uni
versitat Ramon Llull. Entre la seva obra més recent destaca Venjança de classe (2010) i L’anarquisme, fet diferencial català (2013). La seva obra periodística ha estat recollida en el volum Espai de dissidència (2013).
Ara presenta la biograƒfia o millor dit el pensament polític del Salvador Seguí “El Noi del Sucre”, amb un pròleg de Jordi Martí Font, publicada per l’editorial barcelonina Virus.

Xavier Díez, seguint el seu rigor documental, s’endinsa en la vida i el pensament del líder anarcosindicalista que fou assassinat el 10 de març de 1923 per pistolers pagats per la patronal catalana. El resultat és un fresc i important document sobre un dels personatges més carismàtics de l’anarcosindicalisme català i de l’anarquisme ibèric de les primeres dècades del segle XX. Si hi ha un sindicalista popular a la història de la CNT dels anys vint aquest no és un altre que Salvador Seguí, això sí acompanyat d’un altre militant confederal com fou el lleonès Ângel Pestaña. Per una altra banda Seguí és coetani de personatges com Gabriel Alomar, Marcel·lí Domingo, Francesc Layret i Lluís Company amb els que mantingué una ‰uïda relació d’amistat, sobretot amb el dos
darrers.

Xavier Díez fa el recorregut biogràƒc de Seguí des dels seus orígens lleidatans passant per la seva formació cultural a llocs com l’Ateneu Enciclopèdic Popular i l’Ateneu Sindicalista. Parla de la gran aƒció per la ƒlosoƒa, espe-
cialment per Kant i Spinoza i d’autors com el també ƒlòsof Nietzsche i el dramaturg Ibsen, sense oblidar-se dels clàssics anarquistes Bakunin, Kropotkin, Stirner, Proudhon fiƒns i tot del mateix Marx. Jordi Martí Font, al pròleg del llibre, escriu: “En Salvador Seguí i en la majoria dels organitzadors que es van aplegar durant el primer
terç del segle XX sota les sigles de la CNT, era innegable, per una part, la in‰uència de les teories de l’italià Arturo Labtiola i el francès Georges Sorel -dos dels pensadors més destacats del sindicalisme revolucionari i de
l’anarcorsindicalisme, estretament relacionats amb el món marxista-, i, per l’altra, és ben és clar l’ascendent dels clàssics anarquistes com els mateixos Bakunin i Kropotkin.” El pensament de Seguí seguia uns tarannàs molt oberts, però sobretot defensava un sindicat característicament anarcosindicalista i llibertari.

Xavier Díez presenta el jove Seguí. sindicalista de “Solidaridad Obrera” com un lluitador nat dins de la classe obrera barcelonina que li permet participar activament en la Revolució de Juliol de 1909 (que la historiograƒa ha
anomenat Setmana Tràgica). Posteriorment el trobem participant en el Congrés Obrer de Belles Arts i deƒnitivament integrant-se a la nova formació sindical, la Confederació Nacional del Treball (CNT).

Salvador Seguí, d’oƒci pintor de parets, serà president del Sindicat de la Construcció i més endavant secretari general del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. El militant anarcosindicalista ja n’era un veritable líder l’any 1917 que participarà en els preparatius de la Vaga general d’aquell any, i viurà amb intensitat els fets revolucionaris succeït també el 1917 a Rússia amb la revolució i la presa del poder dels bolxevics.


Seguí, a més, serà el gran promotor del Congrés de Sants, on la CNT modernitzarà laseva organització creant els sindicats únics. Tot plegat, i malgrat les constants repressions governatives, farà de la CNT una organització
forta capaç d’enfrontar-se a la poderosa patronal catalana. L’Organització confederal aviat passaria dels set-cent mil aƒliats, dels quals uns quatre-cent mil a Catalunya. Era l’any 1919, època de la Vaga de la Canadenca en què el “Noi del Sucre” esdevingué un element principal alhora de girar la balança a favor de la classe obrera que sortí victoriosa d’aquesta dura lluita que, ƒnalment, serà recompensada amb la conquesta històrica de les vuit hores de jornada laboral per els treballadors de tot Espanya. Una victòria obrera que no serà acceptada per la patronal que iniciarà, alhora, el temps de la persecució i assassinat de sindicalistes, com fou el cas del republicà i advocat de la CNT Francesc Layret o del propi “Noi del Sucre”, com elements valuosos entre cen-
tenars d’altres cenetistes abatuts per les bales dels pistolers del Sindicat Lliure, dels sicaris de la patronal o de la mateixa policia.

Xavier Díez ens parla de la política aristotèlica i de la pràctica socràtica del carismàtic líder de la CNT. També profunditza en la concepció que té Seguí de l’anarquisme com espai losòƒc i moral, i de l’anarcosindicalisme
com epicentre polític i social, que porta a l’organització de la societat a través dels sindicats. La seva visió sobre el catalanisme i sobretot sobre l’anomenada qüestió de Catalunya i, ƒnalment, la idea del regeneracionisme
aplicat als treballadors. El record de Salvador Seguí “El Noi del Sucre” hauria de continuar formant part de les noves generacions de treballadors conscients i, sobretot, dels i les militants anarcosindicalistes. Xavier Díez
ha fet una gran aportació a la historiograƒfia obrera amb el seu treball. Un llibre que feia falta per centrar la ƒgura d’un dels gegants de l’anarcosindicalisme català.

 

 

Ressenya publicada a la revista Catalunya del sindicat CGT juny de 2017

 

 

13/09/2017 11:23:19

subscriu-t´hi