notícia

Deixeu-los créixer

 

“El problema –diu Núria Empez, que és antropòloga, educadora social, treballa a l'Espai Jove de Manresa i és coordinadora del llibre Dejadnos crecer– és que la gent que està als despatxos no entén que quan dicta una ordre d'expulsió està jugant amb la vida d'una persona, normalment nois o noies que es diuen Ibrahim, Said o Fatma, que per arribar a Europa s'ho han jugat tot i que quan són aquí es troben que les traves socials i legals no tan sols dificulten la seva integració sinó que, a més, sabem que en complir la majoria d'edat es quedaran sols, desvalguts i sense el suport necessari per poder créixer, la qual cosa farà que molts estiguin condemnats a l'exclusió o a la marginalitat.”

La Núria, que es declara deixebla de Vicenç Galea, àlies Tin –educador social i activista, traspassat el 2013, que va treballar a Infància Viva, una organització que donava suport als meninos da rua al Brasil i, després, a Barcelona, va participar en la Plataforma Ciutadana en Defensa dels Menors Immigrats Desemparats i en el col·lectiu Drari–, i recorda la ingent tasca feta per Juan Ignacio de la Mata Gutiérrez (mort el 2012) –un advocat conegut pels nois com “Papa Àfrica” que juntament amb la seva dona, Lourdes Reyzábal, va lluitar pels drets dels menors immigrats i va aconseguir paralitzar repatriacions sense garanties–, no es mossega la llengua quan denuncia que dos autors a qui s'havia ofert redactar un capítol del llibre, espantats per les possibles represàlies, van retirar els escrits sobre els centres de menors a Catalunya: “Quan s'entra a treballar en els centres –assegura Empez– se signa un document de confidencialitat. No volen que se sàpiga què passa a l'interior; si parlen, els candidats saben que potser no tornaran a ser contractats mai més.” Núria Empez, que, com els altres signants del llibre (Santiago Agustín Ruiz, Noe Bardés, Loira Manzini, Mercedes Jiménez, Nadia Arrazola, Elisabet Marco, Enrique Martínez Reguera, Maria Luz Morante del Peral, Olga Morla, Matu Trujillo o Marta Venceslao), reivindica la feina de carrer, que neix de la pràctica diària i normalment es contradiu amb les teories allunyades del temps i la realitat, denuncia que, massa vegades i des de diferents estaments, els han definit com a antisistema, quan “el que volem és que es compleixin un drets i unes lleis que s'han firmat”. “Nosaltres –continua– no ens volem carregar el sistema de protecció, sinó que el volem reformar perquè tal com funciona actualment no és eficient.”

En una entrevista publicada a La Directa, Albert Parés, president de la fundació Ficat, que assessora diversos col·lectius en risc d'exclusió i entitats que treballen en l'àmbit comunitari, assegurava que, per sobre de tots els condicionants, “una persona ha de rebre assistència i tenir els seus drets garantits”. Però, com diu Núria Empez, massa sovint “els nois que s'autodenominen harragas –un mot amb arrels àrabs que vol dir “els que cremen”– a casa nostra són recollits en centres d'acollida que normalment estan allunyats dels nuclis urbans i amb els espais com les habitacions i la cuina regits per uns horaris estrictes. Són uns centres en què els ho donen tot fet, però a l'hora hi ha sales de contenció o reflexió destinades a tancar els nois més rebels. “I, doncs, què passa? –continua– És molt senzill, el control sobre els joves és tan estret que quan assoleixen la majoria d'edat i han d'abandonar els centres s'han convertit en analfabets funcionals que no saben moure's a la ciutat, interpretar un mapa del metro o cuinar.”

A més, molts no dominen l'idioma del país d'acollida perquè en la dinàmica de la institució no els és necessari aprendre'l. Pateixen un procés de desculturització que s'agreuja quan, sense trobar una família o una proposta que els pugui ajudar a integrar-se, es veuen al carrer, estan en perill de ser expulsats, se senten rebutjats i entenen que, tot i mantenir el seu compromís amb la societat d'acollida, no poden trobar una sortida. És llavors quan busquen una xarxa alternativa, ja sigui entre els companys de carrer, ja sigui qualsevol altra proposta que els ofereixi un pèl de seguretat i l'hagin de trobar al marge de les lleis.

En el moment de presentar les conclusions, el autors del llibre no es mostren contraris als centres de menors, però sí que puntualitzen que són partidaris de millorar-ne el funcionament, un vector que implicaria el compliment de determinades condicions, com garantir una bona criança, dotar-los d'una permanència, una escola, un barri, uns vincles socials i una proposta de futur. Assegura Empez que “cal que els nens i les nenes institucionalitzats que ja viuen una situació poc habitual i són estigmatitzats per un sistema que els etiqueta, els discrimina i els homogeneïtza, sense tenir present que cada persona és diferent, se'n surtin i puguin trobar el seu lloc en una societat on s'ha imposat una certa visió de «primer els de casa» i, ja que no poden votar, políticament, se'ls considera invisibles”. Aquest és un col·lectiu petit i amb dificultats extraordinàries per integrar-se, com recullen els autors del llibre: “La solució implica presentar els nois com persones, deixar-los créixer.”

 

 

Reportatge publicat a El Punt-Avui, 31/05/2015

 

 

 

02/06/2015 13:15:27