notícia

Infants i migrants: discriminació per partida doble

 

Per David Bou

Menors no acompanyats (MNA) és el terme jurídic que actualment s’utilitza per referir-se a aquells infants menors de divuit anys que han emigrat a l’Estat espanyol sense la tutela d’una persona adulta. Aquest terme, però, ha patit diverses modificacions durant els darrers anys i, encara avui, suscita recels entre les expertes i treballadores del sector, que consideren que “cosifica i homogeneïtza” una realitat més complexa. Majoritàriament, són nois, adolescents i de nacionalitat marroquina, tot i que no es disposa de dades oficials que ho verifiquin, bona mostra de l’opacitat que impera en el sistema de protecció a la infància. Tanmateix, també hi ha xavals d’origen subsaharià, algerians, pakistanesos i de Bangla Desh, malgrat que la seva presència no deixa de ser minoritària.

Aquests infants nouvinguts han emprès el seu procés migratori sense l’acompanyament d’una persona adulta i, una vegada arriben a Catalunya, es troben sols al territori. El seu circuit d’entrada al sistema de protecció és diferent al dels menors amb nacionalitat espanyola. Encara que el seu primer contacte amb l’administració pública sigui a través de serveis socials, el cos de Mossos d’Esquadra sempre intervé quan es té coneixement de la seva situació. Les educadores tenen l’obligació de trucar la policia, que els porta a la comissaria per procedir a la seva identificació com a pas previ al trasllat a la Fiscalia de Menors. “Han de venir de paisà, però quasi sempre vénen d’uniforme”, afirma Núria Empez, antropòloga i educadora social que treballa en aquest àmbit des de fa anys. Els nois no van a la comissaria en condició de detinguts, però poden estar-hi hores fins que són traslladats, amb un vehicle policial, a les dependències judicials: “Imagina un nano que no parla l’idioma, que ve aquí i la policia se l’emporta”.

Un cop a la Fiscalia de Menors, aquesta els deriva a un hospital per sotmetre’ls a les àmpliament qüestionades proves osteomètriques, que serviran per determinar la seva edat i establir si entren al sistema de protecció a la infància o, com a majors d’edat, queden sota l’empara de les lleis d’estrangeria. Aquesta situació evidencia la contradicció de la legislació espanyola amb els MNA. Per una banda, aquests nois són migrants amb una situació administrativa irregular i, per l’altra, com a menors d’edat, haurien de ser inclosos al sistema de protecció a la infància o acollits per una família. Aquest xoc entre dos marcs legislatius contraposats, un pretesament punitiu i excloent i l’altre presumptament garantista i integrador, ha propiciat que, dins el mateix sistema de protecció a la infància, es construeixi un sistema discriminatori paral·lel pels MNA.

Diverses educadores, que prefereixen mantenir el seu anonimat per por de patir represàlies, afirmen que moltes vegades s’amenaça els infants de retornar-los al seu país d’origen. “Si no et portes bé et tornarem” és una de les frases més repetides. La repatriació de menors és il·legal, però no ho és la reagrupació familiar. Abans, es retornaven menors als seus països per fer reagrupaments, però la majoria d’aquests estats no comptaven amb un sistema de protecció garantista. Davant la impossibilitat de fer un seguiment als infants una vegada es duia a terme la devolució en frontera i els menors es posaven en mans de la policia, es va deixar d’utilitzar aquest procediment: els retorns es feien sense garanties i van ser denunciats per diverses ONG fins que es va aconseguir canviar la legislació. Actualment, ja no es repatrien menors, però sí que es paguen bitllets de tornada als països d’origen o a la resta d’Europa a alguns MNA quan fan els divuit anys.

 

 

Centres per a menors migrants

Quan es determina que l’infant és menor d’edat, aquest és traslladat a un centre d’acollida. Gaudí, Miralpeix, Mas Pins o Estrep són macrocentres que tenen un mínim de vint places, però poden arribar a la seixantena i es consideren instal·lacions de primera acollida. Tots els MNA entren al circuit de protecció a través d’aquests equipaments, que solen ser antigues comunitats terapèutiques o cases de colònies aïllades de nuclis urbans. Molts d’ells tenen sala de contenció per tancar els infants quan es considera que s’han portat malament. Les educadores denuncien que es tracta d’un sistema que “barreja un centre educatiu amb una presó o un centre de salut mental”.

L’entorn no facilita l’aprenentatge de l’idioma degut a que, en disposar d’educadors del seu país d’origen, els infants no el necessiten per comunicar-se. Es relacionen amb companys que tenen un perfil similar, no fan vincle al territori i no se’ls prepara per un futur emancipat perquè disposen d’una infraestructura que cobreix totes les seves necessitats bàsiques i no els exigeix aprendre a administrar la seva vida amb autonomia. El sistema es meritocràtic i, si algun noi surt d’aquest circuit, ningú no se’n fa càrrec: “Si el nano es fuga, s’envia un fax a Mossos i a la DGAIA dient que s’ha fugat, però tampoc se’l va a buscar”, confessa Empez.

A priori, en aquests centres, s’estudia la seva situació i es decideix si es declara el desemparament de l’infant. Un cop fet aquest pas, se l’hauria de derivar a un altre tipus de recurs, però hi ha menors que es passen fins a tres anys sense accedir a un centre més petit i residencial. “La DGAIA diu que no són centres exclusius de MNA perquè també hi ha nois amb nacionalitat espanyola”, explica Empez, que al seu torn afirma que aquests últims suposen una xifra ínfima respecte als infants migrants i que la majoria són nanos amb problemes de salut mental greus que haurien de ser atesos a altres espais. “Els darrers cinc anys, han incorporat autòctons per justificar que no són centres per estrangers”, assegura l’antropòloga, que afegeix que la DGAIA apel·la a un criteri “culturalista” per ubicar tots els menors migrants en les mateixes instal·lacions.

 

 

Sense permís de treball

L’Estat té l’obligació de documentar aquests infants abans que es compleixin nou mesos des de la seva entrada al sistema de protecció. El primer pas és empadronar-los per fer-los el passaport i poder accedir a un NIE (Número d’Identificació d’Estrangers). Quan surten dels centres, els menors es converteixen en l’únic grup que, amb l’actual llei d’estrangeria, rep un permís de residència sense permís de treball. El permís de residència els permet romandre al territori estatal, però la manca de permís de treball els impossibilita buscar feina i accedir a un contracte laboral, fet que els aboca a una situació d’extrema vulnerabilitat quan compleixen els divuit anys.

Una vegada assolida la majoria d’edat, han de demostrar mitjans de vida per renovar el permís de residència; això significa que necessiten acreditar uns ingressos de 530 euros mensuals, llindar on se situa actualment l’IPREM (indicador públic de renda d’efectes múltiples), índex estatal que s’utilitza com a referència per a la concessió d’ajudes públiques. Si fa més de dos anys que estan empadronats, se’ls pot tramitar la PIRMI (renda mínima d’inserció) i, per la seva banda, la DGAIA ofereix un ajut de 610 euros amb la condició que acumulin tres anys tutelats. Tot i això, com que la majoria de xavals arriben a Catalunya amb setze o disset anys, queden automàticament exclosos d’aquest darrer ajut. També hi ha l’opció d’entrar a pisos d’emancipació, però, a la pràctica, aquestes instal·lacions són per un petit grup dels que fan els divuit anys.

Aquest cúmul de factors provoca que la gran majoria de menors sota la tutela de la Generalitat surti del sistema de protecció en complir la majoria d’edat i es quedi al carrer sense recursos. Molts d’ells es veuran abocats a cercar formes de subsistència que els condemnen a la presó, d’altres acabaran al CIE i, en molts casos, completaran el seu periple sent expulsats de l’Estat des d’algun d’aquests centres de privació de llibertat. El sistema de protecció els haurà deixat una empremta de per vida.



Reportatge publicat a la Directa 387, 16/06/2015

 

 

 

01/07/2015 10:03:20