Heus ací, una poesia honesta, que és la forma que té la poesia de ser. Miopies són 31 poemes i el que falta. Horitzons i diagonals, fites i somnis que es dansen, molta més aigua i plecs que de izquierda a desecha es traspassen així. Llavors, arrels de sabates, arbres i mares s’expressen amb naturalitat de caure, perquè gronxa un ball amb la consciència de ser pell, i un escoltar-se la llengua sense pèls a les orelles. Hi ha sang, no hi ha filtres, ni tan sols unes ulleres.

Som-riure perquè juga i s’hi deixa anar, i endur per la música que nota fina. I un pòsit de misteri que té els trossos del seu fer i un caràcter de versos clars que plouen llum, molta llum i posen moreno.