Una aproximació estèticament fascinant i trencadora sobre Durruti i la revolució de 1936

Per Xavier Diez

Al principi de dedicar-me a la recerca sobre el món llibertari vaig llegir aquest llibre que hauria de considerar-se un clàssic i exemple d’assaig històric innovador. Tanmateix, potser perquè encara els meus coneixements eren precaris (encara havia d’oblidar moltes mentides que m’havien ensenyat a la Facultat de Lletres), ja sigui perquè l’edició castellana del llibre (la de Grijalbo, editada a Mèxic el 1972) no semblava una bona traducció, l’impacte en mi fou limitat.

Les relectures solen ser sempre més profitoses que les lectures. Especialment quan ambdues accions se separen en el temps. Potser perquè ara en sé una mica més, potser perquè la traducció d’Anna Soler Pont és excel·lent, potser perquè he assistit a una certa distància al procés de publicació de la primera versió catalana del llibre, potser perquè Hans Magnus Enzensberger és un dels millors assagistes i intel·lectuals europeus vius, he quedat fascinat per la qualitat i la vigència d’una obra.

La biografia, publicada per primera vegada a Alemanya el 1972, en ple context de la ressaca del maig parisenc, fa una aproximació estèticament fascinant i trencadora sobre un dels grans mites europeus: Durruti i la revolució de 1936. No es tracta de cap biografia, ni d’un reportatge, ni tan sols d’un assaig analític. Amb una tècnica documental, l’autor tracta de reconstruir fragmentàriament, i des d’aportacions calidoscòpiques i punts de vista diferents, els orígens, desenvolupament i projecció del mite del militant lleonès que es forja com a líder llibertari a la Barcelona que practica la gimnàstica revolucionària entre 1917 i 1936 fins a la seva tràgica i polèmica mort.

Més enllà dels fets, l’interès rau en el sòlid relat que estableix Enzensberger. La revolució del 36 no és fruit de la casualitat, sinó d’una llarga i meditada trajectòria heurística de com l’emancipació dels treballadors és feta pels propis treballadors. I, de fet, Durruti acaba essent un líder natural que reflecteix, des de la seva sòbria i austera personalitat, els valors col·lectius del moment. No només. Durruti, com la pròpia revolució, com els centenars de milers de llibertaris catalans no resten exempts de paradoxes i contradiccions, molt sovint doloroses i sense solució.

El que més m’arriba a sorprendre de tot plegat és aquest relat de l’escriptor alemany, ignorat per la historiografia o la desmemòria oficial de la Transició, resulta un lúcid discurs assumit, diria que majoritàriament en les noves forces transformadores. Un discurs (el de la revolució escamotejada i fascinant) que va fent forat entre les noves-velles formes de dissidència respecte a la monarquia actual i l’ordre desigual imposat a nivell local, amb excuses globals. En certa mesura, tant la tradició llibertària que encarnava Durruti i bona part dels seus seguidors, com el que proposen els diversos col·lectius dissidents, independentistes i anticapitalistes o antineoliberals actuals, és que és possible organitzar una societat i una economia al marge de jerarquies, a partir de la cooperació. Bé, no només és possible, sinó que és moralment obligatori.

Malgrat que l’autor es manté en una certa equidistància, també deixa veure entre línies la fascinació d’una revolució que, certament, plagada de problemes i contradiccions, esdevé un exemple enlluernador. I vàlid en el context dels setanta. I vàlid en l’actualitat, que podríem afegir. Precisament una de les coses més interessants del llibre és el pròleg que escriu, més de quaranta anys després de la publicació, Hans Magnus Enzensberger, que en la correspondència amb l’editor Patric de San Pedro, va mantenir un interessant canvi d’impressions. Enzensberger, que ja té més de vuitanta anys, revela alguns fets reveladors i transcendents al llarg de la publicació del llibre.

En perspectiva, i després de rellegir i comprovar la qualitat extraordinària, no em queda altra que declarar “El curt estiu de l’anarquia” com a un dels grans clàssics de l’assagisme  europeu contemporani, lectura obligada per a tot aquell que vulgui indagar la realitat present, en la conformació dels mites passats.

Ressenya publicada al bloc Espai de Dissidència, el 31 d'agost de 2015