El Durruti valencià

Por Aurora Mora

En José Pellicer. El anarquista íntegro, l'historiador i analista Miquel Amorós ha fet un exercici magistral en eixe camp tant ampli que anomenem memòria històrica. L'obra, sota els paràmetres de la rigorositat i a l'abric d'una extensa documentació, transita en dues direccions. D'una banda, recupera la figura d'un home excepcional, amb una profunda ètica revolucionària i un sentit innat de la justícia. De l'altra, reconstrueix una part clau de la història del moviment obrer a casa nostra: l'esdevenir de l'anarquisme valencià durant el període 1930-1940.

José Pellicer Gandia va sortir al món el 27 d'abril de 1912 a el Grau, un dels poblats marítims annexionats a València. D'origen burgés, prompte donà senyals d'una gran sensibilitat front les desigualtats, la qual cosa el portà a afiliar-se a la CNT amb només setze anys. Naturista, vegetarià i posseïdor d'un gran bagatge cultural en l'ambient llibertari amb la presentació a València de l'Ateneu de Divulgació Anarquista, del qual va ser secretari.

Amb l'adveniment de la República, un sector de la CNT, en una trajectòria semblant a la de la socialdemocràcia alemanya, va apostar per una acció constructiva, fent una crida sindical als treballadors per tal d'ampliar les llibertats polítiques i els drets econòmics i, sobretot, dotant la Confederació d'una poderosa burocràcia. Som a principis de la dècada dels 30 i ja es poden dibuixar amb certa claredat dos bàndols al camp anarquista: un, reformista; l'altre, insurreccional. José Pellicer va pertànyer, sempre, al segon.

L'enfrontament entre ambdues tendències passarà a un segon plànol amb el colp d'Estat. La necessitat de respondre de manera contundent a l'alçament feixista comporta una unitat sense precedents en l'organització cenetista. És en aquest moment, quan José Pellicer, junt al seu germà Pedro, Segarra, Cortés, Rodilla, Berga, Pancho Villa i Francisco Mares, entre altres, impulsen la Columna de Ferro, que lluitarà de forma heroica al Front de Llevant i que es convertirà en un autèntic referent per a tots aquells que creien en la realització de la revolució amb totes les seues conseqüències. Fe, per cert, que els comportarà un amarg enfrontament amb la direcció de la CNT en el transcurs de la guerra, i que s'intensificarà amb la imposició de la militarització i la integració de les milícies en l'exèrcit popular.

No obstant, la Columna mai va defallir. Front el pragmatisme de la reraguarda, intentà reforçar a contracorrent el projecte anarquista. El temps els acabaria donant la raó, doncs el possibilisme acabà posant-se en contra d'aquells que tant l'havien propugnat.
Truncada la revolució i perduda la guerra, es negà a prendre el camí de l'exili. Després d'un judici en el qual, per cert, es presentaren nombrosos testimonis de gent de dretes a qui els germans havien ajudat a salvar, sota la màxima de Malatesta ("Jopreferiria violar tots els principis del món per tal de salvar un home"), els Pellicer van ser condemnats a mort i afusellats el 8 de juny de 1942.

Ressenya publicada a l’Accent n.º 156, del 16 al 29 de juny de 2009

José Pellicer. El anarquista íntegro