Per què és important rescatar la història del dia a dia?

Sempre m'han importat els que no tenen nom, la gent corrent. Són aquestes persones les que fan les coses, perquè sense elles no es faria res, i passen oblidades, no tant sols per la història en majúscules, l'oficial, sinó també en les històries militants. He investigat les fonts d'arxius sabent per qui havien estat escrites, ja que no són objectives, i he fet una mena d'intercanvi constant entre els testimonis dels veïns i el què he trobat als papers.

En el pròleg es parla de que la gesta revolucionària de la gent que va viure a les cases barates encara segueix bategant. Què en podem extreure pel nostre present?

Abans de res, com no, agraeixo a Tomás Ibáñez pel seu text. Ell relata que he intentat explicar la història d'un barri, però estava pensant en el nostre present. Hem de tenir en compte el que va fer aquella gent amb pocs recursos. Passat el primer any de viure al barri ja havien fundat l'Ateneu Cultural de Defensa Obrera, aprofitant les escletxes de la dictatova que va imperar després del final de la dictadura de Primo de Rivera. A l'abril del 31, comencen la vaga de lloguers, que perdura, de manera soterrada, fins l'any 1942.

Tot i això, els titllaven d'analfabets, jornalers, immigrants, murcians, pistolers... L'any 33 van muntar un acte per recollir diners pels presos amb teatre, un recital poètic i un sorteig de llibres entre els quals hi havia Así habló Zaratrusta de Nietzsche, La gran revolució de Kropotkin i L'evolució de les espècies de Darwin. Sí, molt ignorants...

Podem aprendre d'ells, es van cuidar al mateix temps de la millora material i moral, com deien. Destaco la seva humilitat, la seva constància. Sabien viure junts, compartir, ajudar-se.

Algunes de les seves iniciatives sembla que s'estan recuperant.

No podem fer mimetisme ni repetició, perquè la repetició és mort. Hem de conèixer el passat per veure que van fer i revisar el que estem fent nosaltres. De vegades necessites un mirall. La ciutat no és com era abans, el mode d'urbanisme que tenim no permet aquell tipus de relacions. Abans no hi havia tant Estat i ells es miraven d'aixoplugar entre les seves forces. Ara tenim molta comoditat, però això no vol dir que no hi hagin experiències maques, com Can Batlló, per exemple.

Al llibre apareixen força fotos d'equips de futbol.

Surt tant el futbol perquè és una manera de socialitzar-se. L'equip Palmera era el nucli anarcosindicalista del barri durant els anys 40. De la poca documentació que he trobat a la premsa de l'any 36 hi apareix un partit de futbol entre la selecció de Can Tunis i la selecció de Sants a favor de les milícies. Tothom allà tocava la pilota. Molts veïns del barri jugaven a futbol en els camps de concentració i presons on van acabar reclosos: Bou- Arfa, Argelès, Colliure, València, Ucraïna, els goulags...

Molta gent a la presentació que vas fer a Can Batlló comentava que era un barri molt unit.

Els van posar en un racó apartats del món. Feien trajectes molt llargs per anar a treballar i així xerraven, era una manera de sentir-se junts i crear sentit de comunitat i de lluita. Parlaven de la trabazón, lluitar tant en l'espai laboral con en l'espai de residència..

A partir de la publicació del llibre hi hagut gent del barri que s'ha interessat en seguir rescatant aquesta història.

Crec que abans tenien una mena de por per veure què s'explicava al llibre. Encara que sembli mentida, encara hi ha gent que es veu incapaç de parlar d'allò que va passar, són uns fets molt difícils de pair. Van ser la generació del silenci. Tenien por de parlar d'allò que no es parlava. A més, s'han explicant moltes coses del barri en termes pejoratius i no volien que es tornes a reproduir aquesta visió. Tot i això, després de parlar amb gent, de veure les fotografies publicades, fullejar el llibre o acudir a alguna presentació, moltes persones veuen el projecte d'una manera diferent.

Tenen ganes de trencar aquest silenci?

Generalitzar és difícil. Per mi hi ha un bon grapat de gent que té ganes de recuperar aquest orgull de barri lluitador. Alguns m'estan passant fotografies, carnets de la CNT que estaven més que amagats, etc. És per estar content. Ara hem creat un blog (www.rastrosderostros.wordpress.com), alguna cosa es mou.

Entrevista publicada a La Burxa n.º 176, novembre 2013

  Rastros de rostros en un prado rojo (y negro)