Capitalisme, rebel·ia i resistència

Per Francesc Hernàndez

La coronació de Felip VI. «en esa españa unida y diversa cabemos todos». Primer titular i primera reial mentida. tots, menys els que esperen al massís del Gurugú a esgarrar-se les mans amb concertines. tots, menys els refugiats que demanen asíl. l’any passat espanya denegà el 99,4% de les peticions de persones procedents de la guerra de síria. tots, menys els que es veuen forçats a marxar a l’estranger. des del 2009 fins al 2014, els espanyols residents a l’estranger s’han incrementat un 39,8%. Però es comptabilitzen només els inscrits. de no inscrits, n’hi ha més. i tampoc no caben aquells que, a l’interior de la xarxa de filferro, són privats de la humanitat, considerats una patologia del cos social o explotats. tal vegada el rei no els ha vist (potser serà difícil veure’ls des d’un palau), però ben segur que vosté sí: regiren contenidors, dormen on els deixen, estan tancats o arraconats, exhibeixen la seua carn a les rotondes dels polígons... tots junts formem una topografia de la misèria: cercles concèntrics a la manera de la visió de l’infern de Dante Alighieri, amb la diferència que ací els pitjors turments estan més allunyats del centre. Michel Onfrayl’explica acuradament al seu darrer llibre Política de rebel. Tratat de resistència i insubmissió, tradut al castellà per l’editorial anagrama. cercles, cercles en els cercles. i tots els objectius de totes les càmeres enfocant el centre càlid i comfortable, on convenientment han amagat el pressumpte delinqüent. es dirà: és l’economia, que dicta les seues lleis. Però ja sabem que l’economia, com diu Onfray, és una «alquímia canibal». exageració? fins i tot fullejant El capital al segle XXI de Thomas Piketty, criticat amb tanta vehemència pel director del financial times, un se n’assabenta que «en el cas dels estats units dels anys 1770-1880, el valor del capital negrer era a l’entorn d’un any i mig de renda nacional». Onfray, que no aporta aquest exemple sinó d’altres, es pregunta: «què fan els intel•lectuals i que en diuen?» i, més contundentment encara: «On estan els filòsofs?» Podríem afegir: en quin cercle? Podem fer matissos i potser el lector no ha de coincidir amb la preferència d’Onfray per Nietzscheo la seua crítica a Adorno. en tot cas, li hem de concedir la crítica de la ceguesa topogràfica d’una certa esquerra. en el Capital, Marxelaborà una útil teoria del domini que el capital, el valor que es valoritza a ell mateix, exerceix del temps social, del temps de les persones; malhauradament, no tingué en compte l’espai social. aquest és l’interés de les aportacions de Foucault, Bourdieu, Onfray i altres que, quan parlen del 68, no es refereix a l’any de naixement de felip VI.

Revolució noviolent

Jesús Castañer Pérez té el nom artístic de cthuchi zamarra. ha desenvolupat un mètode per aprendre a tocar instruments populars de corda d’oïda (s’hi pot consultar en zamarrismo.net) i n’ha gravat discos amb música popular de la comarca de la Vera. Podem imaginar vincles entre aquesta activitat i el seu estudi de la noviolencia (ell explica per què prefereix escriure ho junt). recordem que Mohandas K. Gandhi defensava la ahimsa (noviolència) i la satyagraha (resistència noviolenta) mentre feia girar la filosa per fer-se el seu senzill vestit. Castañerha publicat Teoria i Història de la Revolució Noviolenta, en Virus editorial. de la pàgina web esmentada es pot descarregar també el llibre Breu història de la noviolència.castañer ofereix una exposició ampla i documentada de iniciatives noviolentes realitzades al llarg de la història i a llocs diversos del planeta, generalment ignorats pels estudis dels moviments socials, com ara la lluita de Parihakaa nova zelanda, l’exèrcit noviolent paixtus o la independència de samoa Occidental. Justament perquè el seu llibre és generós en analitzar fenòmens diversos, ja siga aquells que fan servir la noviolènciacom a tàctica o com a estratègia, per filosofia o per feblesa, amb la voluntat de transformar l’individu o la societat, etc., és difícil poder destilar una teoria consistent, però això no resta valor a l’aportació de Castañar.

Reforma o revolució?

Andrés Piqueras, professor de la universitat Jaume i, ha publicat el llibre L’opció reformista: entre el despotisme i la revolució. una explicació del capitalisme històric a través de la lluita de classes (editorial anthropos). al meu parer, el subtítol és més fidel que el títol, que es queda una mica curt respecte de l’exhaustiva anàlisi; i també seria possible donar-li la volta: una explicació de la lluita de classes a través del capitalisme històric. Perquè el que fa Piqueras és precisament seguir les etapes històriques del capitalisme, tot identificant cinc models d’acumulació-regulació, per mostrar en cada cas tres dinàmiques: la de la reproducció del capital, val a dir, el procés econòmic, la dinàmica de les relacions interestatal, és a dir, l’esdevenir polític, i allò que anomena la dinàmica capital/treball o la lluita de classes. ens trobem, per tant, davant d’un text que combina ambiciosament història, economia, ciència política i sociologia. els models que Piqueras identifica són el capitalisme de lliure comerç, el de lliure competència, el capitalisme monopolista corporatiu, el monopolista d’estat i el monopolista transnacional. Òbviament, la metodologia d’identificació de models té dues limitacions: la primera és que exigeix simplificacions de la realitat (per exemple, per explicar les dinàmiques polítiques ha de referir-se a «formacions centrals» o «perifèriques» del sistema, i entre les primeres ha de prestar atenció a la política exterior dels eua, que s’ha de sintetitzar en els seus trets bàsics; la segona, és que procedeix post festum, després que allò que es vol conceptualitzar ja ha esdevingut. Piqueras intenta reduir l’efecte de la primera limitació tot aportant una quantitat impressionant de referències bibliogràfiques, d’altres autors o pròpies, i referències creuades en el text; front a la segona, l’autor avança les línies de tendència coherents amb la seua anàlisi en els annexos finals. front al «metabolisme capitalista» (canibal, diria Onfray), el treball pot mantindre’s en el seu sotmetiment o mobilitzar-se per la reforma o la revolució. el llibre de Piqueras documenta bé aquesta alternativa ineludible i, cada dia, més apressant.
 

Reseña publicada en el suplemento Postdata de Levante-EMV, el 04/07/2014

Teoría e historia de la revolución noviolenta