Tota revolta necesita la seva banda sonora

Per Xavier Urbano

Servando Rocha és, entre altres coses, fundador de l’editorial La Felguera, on ha publicat diversos llibres sobre contracultura, rebel·lió i lluita armada –molts d’ells centrats en les dècades dels seixanta i setanta– i, recentment, ha editat Agotados de esperar el fin. Subculturas, estéticas y políticas del desecho amb l’editorial Virus. A més, toca a la banda de hardcore-punk Muletrain i participa de diverses lluites socials a Madrid

Poder negre, lluita armada, insurreccions... Els 60 i 70 van ser uns anys convulsos, especialment als Estats Units. Fins a quin punt el fet que a l’Estat espanyol es perdessin aquests anys a causa a la dictadura ha condicionat l’aparició de subcultures i dels conseqüents esclats socials?

Moltíssim. A l’Estat espanyol hi ha hagut molt poca producció literària. No vam viure un maig del 68 i, amb la caiguda de la dictadura, va aparèixer tot de cop, tota la contracultura, amb trets molt concrets. D’altra banda, però, comporta una riquesa, perquè hem desenvolupat característiques pròpies, encara que no es valorin. Per exemple, el flamenc, l’expressió popular de cultura obrera més gran que hem tingut. O l’aparició del fenomen del hip-hop al voltant de Torrejón. En aquest sentit, la seva aparició als anys vuitanta i la seva posterior implantació a Europa l’han acabat convertint en una gran cultura, però també en vehicle d’expressió política. Tota revolta necessita la seva banda sonora. A l’Alemanya dels anys trenta hi havia el swing i el jazz; als EUA, el blues. El hip-hop és –per les seves pròpies característiques– un vehicle assequible, precari, de carrer, visualment molt potent. A França, l’aparició d’aquesta tercera generació d’immigrants ha donat un carácter propi al hip-hop. Quan van esclatar les revoltes, molts deien que els revoltats no tenien discurs polític, que l’únic que tenien era el hip-hop i el “merda a la policia”. A vegades, negar-ho tot és tenir clar el que vols. I aquestes són les formes d’ara, ja no viurem un altre maig del 68. Les noves formes seran estranyes i caldrà comprendre-les.

Sovint hi ha una exigència de contingut polític en les formes d’art crítiques, com si l’art i la cultura haguessin d’estar al servei d’una causa política o d’una gran ideologia

Hem arribat a un cert grau de perversió. Hi ha una frase que diu que no es pot ser rebel quan la rebel·lió és la norma i, avui dia, els discursos crítics ja estan instal·lats en el poder. Així doncs, potser no és tracta d’això, sinó de plantejar-se què és allò contemporani i transgressor, veure com es pot escandalitzar, tot i que ara mateix és molt complicat perquè l’escàndol és la norma. Potser es tracta de resituar el paper de l’art i la cultura en la societat, potser cal començar per negar l’art i la cultura com a institucions i començar a promoure la vida, la pràctica de la política. L’art i la cultura, per si mateixes, pocs podran dir en processos revolucionaris i si les revoltes com les de de França o Grècia volen fer ús de pràctiques culturals, dependrà d’elles. Però potser no és necessari que l’art estigui al servei de la revolució perquè l’art contemporani és l’art del poder. El discurs ha canviat molt.

Potser des dels espais alternatius no s’estan intentant generar propostes en l’àmbit cultural de formaprou seriosa?

Sempre ha estat així. L’underground sempre ha estat el laboratori per crear fórmules que després seran integrades, des de la guerrilla de la comunicació fins al mateix hip-hop.

Una de les garanties perquè els projectes tirin endavant és que hi hagi un lideratge fort…

En les avantguardes artístiques, tot i que es parlava de moviments, cada individu era únic. Potser la manca de lideratge –que crec que sempre és quelcom sa– fa que l’activisme, més que parlar d’horitzontalitat, s’hagi instal·lat en la mediocritat: es copien textos, poca gent crea discursos propis, cada cert temps ens influeixen petites modes.Potser la lectura és molt pobra. Estem en un moviment que es troba en hores molt baixes perquè no es percep res al carrer.

Pot ser que, en aquestes hores baixes, el trampolí cap a la integració s’hagi tornat molt més atractiu?

La integració sempre serà així. El problema és que la persona que estigui duent a terme una pràctica política que vulgui ser recuperada tingui els recursos i la visió suficients per no convertir-se en quelcom previsible. Quan els dadaistes es van tornar un moviment establert, ells mateixos deien que els veritables dadaistes estaven en contra de Dadà. Això ho podríem aplicar actualment. Quan Andy Warhol, l’any 1966, va muntar un espectacle amb la Velvet Underground, els va posar tots d’esquenes i de negre per trencar la diferència entre l’espectador i l’artista. Crec que aquesta capacitat de
sorprendre i de no caure en la previsibilitat és l’única via per escapar-se i no caure en la recuperació, que sempre és inevitable. Avui dia, compres El país de las tentaciones i supura radicalitat. Fa uns mesos, va publicar un reportatge d’una moda que es deia Vagabunda Chic, o sigui que fins i tot s’està recuperant l’estètica dels homeless. O a Alemanya, on un museu d’art contemporani va fer una exposició sobre Ulrike Meinhof. Si fins i tot la RAF (Red Army Faction) es converteix en una icona pop, imagina’t tot el que pot ser recuperat…

On poden haver-hi potencialitatsper subvertir…

Crec que els estrangers tenen el seu propi codi cultural i el seu propi llenguatge. També crec que vénen temps interessants amb la crisi i el tema de l’habitatge. El que és clar és que el lloc comú serà el carrer. Petits esclats de revolta quotidiana, com els que van haver-hi a Madrid amb el tema dels parquímetres. És en aquests moments que el veí deixa de ser un desconegut i comença a prendre cartes en l’assumpte i a intentar governar la seva pròpia vida. En aquesta època de crisi hi haurà moments molt interessants, però crec que la gent d’esquerres no en formarà part. Com quan a França va haverhi la revolta de les banlieues, que l’esquerra és va quedar acollonida. Si la gent de les banlieues hagués aparegut amb una bandera roja i negra, se’ls hauria etiquetat com el nou subjecte revolucionari, però com que eren pràctiques noves només els mediadors socials van saber veure que allà hi havia una negació de la vida moderna. Ho tenien claríssim. Les pràctiques de ruptura que hi haurà ens superaran. És possible que hi anem darrere i, per suposat, els intents de dirigir les revoltes s’han acabat. Les revoltes que vindran segurament seran menys romàntiques i més nihilistes.
 

Entrevista publicada al setmanari Directa n.º133 (1 d'abril 2009)