A Signes Antipersona, malgrat el seu subtítol («Contra la poesia»), no trobarem, com diu Amadeu Viana al pròleg, «ni una queixa ni una crítica, simplement la constatació del que ocorre quan el talent s’allunya dels poemes, o quan, enfurismat, el talent hi torna per esbrinar què passa, què està passant. En què estaran pensant el poetes? Per ací no trau el cap la passió pendent de la passió de l’altre, ni el geni de la inspiració obrint-se pas entre els núvols ni una intimitat interior examinada detalladament. Els temes són uns altres», com els que traspunten en els versos següents:

Càndidament, vam creure en la presència
d’un propòsit en cada criatura,
i en cada vers xifràrem un conjur,
en cada fil de veu la confiança
que els noms no trairien la promesa
de revelar-nos el secret del món,
i ara cerquem en va alguna certesa
entre les selves aspres de la lletra morta,
com el convidat que en unes carnestoltes
vol arrancar als dansaires la careta,
i sospita amb horror que sols el volten
cadàvers coronats per les paraules
amb els llorers marcits de la ignomínia.