L'èxtasi de les visions recloses batega només en les cambres del somni, també conquerit per deutes i pal·liatius, però únic reducte on el cor pot explorar els seus deliris inconfessos.

No obstant algunes inaugurem trinxeres irredemptes, sempre inspirades pels focs que ens precediren, però tothora, de bell nou, assajant contra la mort. Ella, la més vulgar de les convidades per l'esgarrifança de la pell, és a dir pel pou insondable de tota força còsmica, glatir de l'inefable buit infinit, farciment del temps que rarament copsem, de tan íntim com és. El dolor, fiblades en la passió d'aquest buit cristal·litzat, mortificat, martiritzat, per la matèria torturada, pel temps que experimentem, la història per sempre interpretada sota anhel de cobejança. Nosaltres, bèsties petrificades, silenciant les existències per la maleïda utilitat. L'ús que és abús, coartada, de la glòria i l'alegria no pas antropomòrfiques, sinó vibració compositora descomponent-se de l'esdevenir universal.

Per això el mico de la supèrbia tècnica s'obstina en la instrumentalització del raure, en lloc d'alliberar-lo, en lloc d'alliberar-se de si. Raure que no és tan sols segament, ni tracte impostat, ni fatalitat, ni residència, ni consistència, sinó la composició i la descomposició susdites, o sigui, amor.