Ens podem imaginar una societat en què la raça i la classe social no siguin els determinants principals d’un càstig? Hi ha poques veus més autoritzades per enfocar aquest debat que Angela Davis.

La presó funciona ideològicament com un espai abstracte on es dipositen els indesitjables, i això ens deslliura de la responsabilitat de pensar en els problemes reals que afecten les comunitats d’on provenen els presos. El repte més difícil i urgent és el d’explorar creativament nous aspectes de la justícia, en què la presó ja no faci més la funció d’àncora principal.

«El repte abolicionista és encara a les beceroles a casa nostra. D’alternatives, n’hi ha, però no hi són ni a l’agenda pública ni a les prioritats institucionals»
—David Fernández, a l’epíleg

«El sistema s’acarnissa amb els més dèbils, i això és el que realment cal combatre. Com ens va ensenyar l’Angela, ser radical és anar a l’arrel de les coses»
—Jordi Cuixart, al pròleg