El 22 de febrer de 1943, la virtuosa del violí Nejiko Suwa rep de mans de Joseph Goebbels un Stradivarius a l’ambaixada japonesa a Berlín, en una cerimònia que segella l’aliança entre el Reich i l’imperi del Japó. Darrere d’aquesta operació d’alta diplomàcia hi ha el sinistre Herbert Gerigk, antisemita furibund al capdavant del Sonderstab Musik, que s’encarrega de perseguir els músics jueus, fer-los detenir i confiscar-ne els instruments. Gerigk ha aconseguit convèncer Goebbels que la música és l’art germànic per excel·lència i que ha de ser al cor de la propaganda nazi.

La jove Nejiko en serà una baula més, malgrat no entendre les tensions que agiten Europa. Però, tot i el seu talent, la Nejiko no aconsegueix fer brollar de l’instrument el so magnífic que s’esperaria d’un Stradivarius. ¿És per la distància amb què viu el patiment d’aquesta Europa en flames que l’havia acollit per perfeccionar el seu art amb els millors mestres? Diuen que els violins tenen memòria, que la fusta enregistra les sonoritats i les emocions dels músics que la fan vibrar. ¿És per això, potser? ¿A qui havia pertangut aquest violí?

L’Stradivarius de Goebbels ho és tot alhora: novel·la històrica, d’intriga i de formació. Iacono reflexiona sobre els turbulents lligams entre l’art i el poder: ¿un artista només està compromès amb el seu art? ¿Es pot abstreure de la història? ¿Com aconseguir que els règims dictatorials no se n’apropiïn?