noticia

La vida poètica de Jesús Lizano


David Caño (expressions@setmanaridirecta.info)

En aquests temps –no gaire diferents d’altres– en què alguns poetes han esdevingut directors generals, caps editorials, cultivadors d’ego en nom d’una crítica emmetzinada i mentidera, presidents de consells patumaires, misògins de la llibertat creativa –com sempre ha de ser tota llibertat– o escaladors de la mediocritat, sempre és d’agrair escoltar una veu profunda que declami: “El capitán /no es el capitán./ El capitán/ es el mar”. Quanta raó que té Jesús Lizano quan, amb aquesta senzillesa aparent, ens recorda el significat de la submissió quotidiana que ens toca patir –però que no tenim l’obligació de suportar. Tot és una qüestió de llibertat i valentia i el capità només ho és si tu li dónes aquest reconeixement, talment com Blai Bonet ens recordava que el respecte és mutu o no és.

En una època en què els capitans, els manaires o els fariseus que diuen representar-nos malden per controlar els nostres desitjos, el nostre temps i el nostre esforç, Jesús Lizano ens interpel·la i afirma que tots som mamífers, que tots som companys, que tots som únics... i hem de ser nòvios i avançar cap a l’enllaç definitiu. Sense parlaments ni contractes, només la confiança en la passió que no ha de defallir. Llavors, les ballarines colombianes aniran de bracet dels escolanets de Montserrat, l’indigent barbut acompanyarà el director general de la Caixa, s’hauran acabat les societats anònimes i els comitès centrals... només serà el desig qui controlarà els carrers, que hauran deixat de condicionar-nos. Tot serà un viatge de noces continu, sense duanes, ple de carícies i bellesa. Un coit inacabable de llibertat.

Rapsodes d’esperances

En uns dies en què sembla que la cultura s’hagi convertit en una empresa de serveis a la recerca del superàvit i l’art en un eslògan comercial, s’agraeix poder assistir a recitals de poesia. Però no a aquells espectacles esperpèntics de lectures darrere una taula acadèmica, on els encantadors de serps reparteixen els somnífers de la seva altiva resignació. Aquests són els perpetuadors de la llosa que ens ofega i que ells no pateixen –absents dins la cúpula del seu jo tant potenciat. Com deia, s’agraeix poder assistir a recitals de poesia. De la poesia bella i alliberadora. Els recitals dels poetes negres com Enric Casassas, Joan Vinuesa o Jesús Lizano. Ningú com ells aconsegueix crear aquest clima de diàleg i transformació. Rapsodes d’esperances il·lusionadores t’addueixen amb la foscor de la seva veu i l’arquitectura dels seus versos de combat i canvi. El temps ja no existeix. I, sempre coherent, recordem com Enric Casassas feia aquells recitals que només finien quan ja no quedaven oients. “¡Cómo me arranca á la eternidad del tiempo!”, exclama Lizano.

Controlen la creació amb la censura de les seves subvencions, controlen el nostre oci eliminant la capacitat de decisió, ja no ens queden ni els dubtes: “!Esto es el Orden!”, declamava l’ingenioso libertario Lizanote de la Acracia... això era un 1 d’octubre de l’any 2008 a la nau Ivanow de Barcelona. “Fuerzas del Orden. Claro: ¡del Orden! ¡Libertad dentro de un Orden!”. Durant més d’una hora i mitja vam xalar, riure, aplaudir, pensar, indignar-nos, tornar a aplaudir, continuar rient; vam agafar forces, vam somniar i vam provar de retornar a la innocència. Jesús Lizano anava desgranant poemes entre anècdotes i reflexions. Així va ser com vam conèixer que l’havien expulsat de l’ensenyament –era professor de filosofia– perquè es feia dir antisenyor i, a més, aprovava tothom. "Mamíferos", "Lamento ácrata", "Las personas curvas", "Poemo", "Caballitos", "¡En el Covent Garden!"... una veritable antologia que no va deixar ningú indiferent –això ha passat mai en algun recital de Lizano?– i que ara podem trobar a les llibreries, gentilesa de Virus editorial. En finalitzar el recital, vaig pensar a cridar: “¡Adelante la columna poética!”, tot proposant prendre la Meridiana –hi ha res més caòtic que portar el caos a la Meridiana?– però, quan me’n vaig adonar, ja érem ben pocs en aquell bar improvisat.

El Ingenioso libertario Lizanote de la Acracia o la conquista de la inocencia és una excel·lent ocasió per endinsar- nos en la vida poètica de Jesús Lizano. Una antologia –acompanyada del recital de què us he parlat en format DVD– on el company versifica i ens dóna a conèixer el món real polític i el comunisme poètic. Ens anima a fer front a la solitud i a combatre el tedi que ens governa. Ens fa sentir aquell amor que només pot acompanyar les pràctiques revolucionàries... i segurament per això l’han silenciat tant.

Nosaltres, per la nostra banda, volem deixar ben clar que continuem creient en Jesús Lizano, en els somnis, en la poesia, en la nàusea, en l’alegria... i en la merda! Perquè, ja ho sabeu: “He descubierto tierra”.

 

  El ingenioso libertario Lizanote de la Acracia o la conquista de la inocencia

03/02/2010 13:46:30