noticia

Una aproximació als perquès de la victòria fulgurant i curta dels que sempre perden

Per La Ciutat Invisible

Aquest llibre construeix un relat històric, senzill i accessible, en torn les múltiples causes que expliquen el desenvolupament de la revolució social de 1936 a casa nostra. La seva publicació respon al interès suscitat durant la celebració d’un seminari de 2008, amb el títol de “L'inversemblant estiu del 36”, on l’autor va participar com a ponent. Les jornades foren com una mena d’excusa i amb el material recopilat es decidí a treballar més sobre el tema per publicar el llibre que referenciem.

Estructurat en el clàssic format dels contes, amb plantejament, nus i desenllaç. A la primera part, es recorden diversos episodis poc coneguts de la repressió contra el moviment obrer. Com per exemple, l’assalt de 1934 a la seu de la revista Iniciales, al carrer Premià número 44, per part de l’organització Acción Católica, escandalitzats pels cossos nus que es mostraven habitualment a les portades de la revista naturista. També es dedica a deconstruir molts del mites, tant a nivell popular com acadèmic sobre l’anarquisme. Des de la seva consideració des de l’òptica historiogràfica hegemònica marxista com a “rebels primitius”, com la perniciosa associació ja clàssica entre violència i anarquisme.
 

Al nus, Diez analitza la situació general des de tots els àmbits socials, contraposant les dues cares de l'antagonisme, la burgesa i les alternatives presentades per l’anarquisme organitzat.
En l’àmbit del treball: l’explotació, els salaris de misèria, les interminables jornades de treball, l’atur, versus les cooperatives, les borses de treball, l’organització sindical, les vagues i protestes constants. En la qüestió de l’habitatge i l’urbanisme: les males condicions, els relloguers, el barraquisme versus les cooperatives obreres d’habitatge o l’interessant experiència de la vaga de lloguers de 1931-1932. En la dimensió educativa: el monopoli de l’educació catòlica versus les escoles racionalistes i la pedagogia llibertària. O en l’àmbit cultural: el noucentisme versus els ateneus, la repressió moral versus el naturisme, el vegetarianisme i el control de la natalitat.
 

Amb el perfilament de tots aquests escenaris, al desenllaç, l’autor mostra com la insurrecció de 1936 no deixa de ser en certa manera l’expressió de certa “Venjança de classe”. I tothom sap que, la venjança sempre és la resposta a un greuge previ. La revolució fou la resposta organitzada a una situació endèmica d’explotació social de classe contra classe, dels oprimits contra els opressors.
La idea central que travessa tot el llibre, doncs, és comprendre com fou la configuració d'aquest antagonisme de classe, larvat a foc lent durant les dècades anteriors el que explicaria els esdeveniments del 18 i 19 de juliol. Per una banda, els eterns guanyadors del combat social, el règim hegemònic, les classes dominants (la burgesia industrial, el clergat, els grans propietaris, part de les classes mitjanes) amb les seves estructures socials, econòmiques i morals. Per l'altra, les classes dominades (proletaris, jornalers, molts d'ells, recent arribats a la ciutat). Menystingudes durant decennis, obligades a vendre la seva força de treball per un plat de llenties, però que sapigueren a partir de la solidaritat mútua, crear una cultura pròpia des d'on desenvolupar una potent sociabilitat obrera. I fou aquest desenvolupament de xarxes de solidaritat, junt amb la creació de llocs propis (ateneus, cooperatives, locals sindicals,cafès...), els que els van permetre plantar cara a la repressió durant anys i finalment a la transmutació de l’ordre social, almenys, durant aquell “curt estiu de l’anarquia”. Venjança de classe és doncs una aproximació als perquès de la victòria fulgurant i curta dels que sempre perden.
 

Ressenya publicada al blog de La Ciutat Invisible, abril de 2010

 

  Venjança de classe

16/04/2010 14:39:32

subscríbete