noticia

“No hi ha circumstàncies o condicions suficients per no emprendre la lluita”

Entrevista de Oriol Andrés

Salvador Gurucharri (Barcelona, 1936) i Tomás Ibáñez (Zaragoza, 1944) es coneixen des d'uns campaments internacionals de les joventuts llibertàries a França, el 1962. Mig segle després, han unit les seves plomes per escriure Insurgencia libertaria (Ed. Virus) que narra i analitza la lluita i les vicissituds de l'exili llibertari i antifranquista, centrada en els anys de recuperació de l'acció directa als seixanta. Un llibre, com diuen, per deixar un testimoni i, potser, entendre millor el present. Sense protagonismes, com en la foto, on el Tomás prefereix sortir d'esquenes.

Com uns joves que van passar la seva adolescència a l'exili de Regne Unit (Salvador) i França (Tomàs) s'inicien en la lluita llibertària?
TI: En el medi dels refugiats llibertaris a França, la temàtica del '36 i tota la moguda llibertària estava molt present en els relats. Indubtablement el context familiar i el d'aquests refugiats és la font directa de la meva preocupació per allò llibertari. Una preocupació per allò social i per les condicions de vida, les injustícies.

SG: Jo vaig arribar a l'exili amb 11 anys. Abans vaig créixer sota el franquisme. El meu pare era un militant cenetista i a Londres, la majoria dels amics de la família també. Inicialment, cap als 18 anys, entro en contacte amb el reduït moviment llibertari anglès, per curiositat. Posteriorment, el 1958 es fa un congrés internacional del moviment a Londres, on faig de traductor i entro en contacte amb la gent que coneixeré durant el trajecte.
 
Com segueix el trajecte?
SG: Contacto amb el moviment a França. De ser un grup aïllat a Londres, allà descobrim una organització amplia i estructurada i entrem a formar-hi part.

TI: Quan et llances a l'activisme militant amb 16 anys, com era el meu cas, desbordes entusiasme i optimisme. Quan em trasllado a París per fer estudis universitaris, amb alguns amics muntem una sèrie d'estructures per al medi jove anarquista, per exemple una organització estudiantil a la universitat, que poc a poc s'engronsa de militants que seran els que estaran a Nanterre el '68, com el Cohn Bendit. O una coordinadora de joves anarquistes, que aconsegueix aglutinar grups enfrontats. A partir d'aquí, començo a col·laborar amb el sector espanyol, els joves de la FIJL (Federación Ibérica de Juventudes Libertarias).

En aquell moment, ja hi ha una certa ruptura amb la cúpula de la CNT a l'exili?

SG: Jo crec que ve després, amb la pràctica. Inicialment es dóna un xoc de generacions i mentalitats. Després les diferències es precisen en coses més concretes. L'antifranquisme no era únicament llibertari, hi havia altres tendències. I en la lluita de tots els dies a l'exili, les estructures tradicionals s'enfrontaven més aviat sobre bases ideològiques. Per part nostra, hi havia  col·laboracions en l'antifranquisme, per exemple, amb grups trotskistes.

TI: Una de les nostres activitats era intentar obrir les pràctiques llibertàries fora dels espais tradicionals. L'actitud  més oberta de la gent jove comportava tensió amb sectors anarquistes que vivien molt encapsulats en una tradició molt centrada sobre sí mateixa. Però a la vegada constituïa un instrument que feia evolucionar el propi moviment anarquista ocult. Els conflictes que hi va haver en l'antifranquisme espanyol, per exemple, van servir per sensibilitzar a les joventuts anarquistes franceses contra la burocràcia, els sectarismes i l'immobilisme que impedia posar-se de ple en les lluites.

És llavors quan s'opta per l'acció directa?
SG: L'opció d'acció directa va prenent cos influenciada tant per la tradició llibertària de grups dels anys 40 i 50 com per esdeveniments revolucionaris, entre cometes, que en un moment donat va  semblar que existien en les lluites d'alliberació colonials com Algèria, o el moviment de Fidel Castro.

TI: Aquesta línia va ser consensuada pel conjunt del moviment llibertari espanyol a l'exili [en un congrés a Limoges el 1961], és a dir, per CNT, FAI i FIJL. Resultat: hi ha tota una sèrie d'accions espectaculars fins que finalment un sector es retrau i les joventuts llibertàries de la FIJL segueixen.

Parleu d'accions espectaculars. Per exemple?
TI: A l'inici, en poc més d'un mes, exploten una dotzena d'artefactes a Madrid i Barcelona. És molt. Busca més efectes mediàtics de no silenciar la resistència que provocar danys. Hi ha una constant en la lluita que era no provocar víctimes i usar càrregues petites. A l'abril del '63, com a conseqüència, sentencien a mort a un dels joves de Barcelona, Jordi Cunill, i els companys italians segresten a un vicecònsol per exigir que no se'l condemni. Això inunda els mitjans de comunicació. Una altra acció espectacular és el segrest a Roma del representant franquista davant del Vaticà, monsenyor Ussía. De les grans operacions, és pràcticament la única que surt bordada.

Al final s'abandona completament...
SG: Les accions de les joventuts llibertàries i part del DI (Defensa Interior) continuen fins al 1970. A la FIJL s'esgoten per falta de mitjans i una valoració dels resultats aconseguits per les joventuts fins i una posició crítica divergent.

Al cap dels anys, quin és el vostre balanç?
SG: Penso que els pocs anys en què vam poder incidir en l'acció directa van accelerar un procés d'obertura dins el franquisme, malgrat l'escassa preponderància del moviment, o de les joventuts, en l'època. Un impacte desconegut des de feia anys a l'exili més o menys adormit de llavors.

TI: Pot ser que fos així però jo sóc menys optimista. Crec que no va influir significativament. Com a balanç: seguim pensant que en aquell context, la línia d'acció directa, per ser coherents, calia. L'alternativa era seguir en l'immobilisme. Per altra banda, penso que els efectes van ser sobretot de certa revitalització del moviment anarquista a Europa, que va tornar a ocupar titulars a la premsa. Jo crec que sense això, la presència en l'imaginari d'allò llibertari, per exemple al maig del '68, hauria estat menor.

Quines ensenyances s'extreu del llibre?
SG: Potser només sigui la indignació davant un règim totalitari, i un intent concret, palpable d'oposar-se al totalitarisme.

TI: Almenys dues coses. Primer, fer entendre millor les inèrcies i les motivacions de les relacions de poder que hi ha a les organitzacions llibertàries. Igual això permet entendre quelcom del que passa en el moviment actual. I una altra lliçó és que posa de manifest que encara que sigui amb molts pocs mitjans, quan hi ha una voluntat i un entusiasme de lluitar, es pot. No hi ha circumstàncies o condicions que siguin motius suficients per no fer-ho. Si es vol, es pot. Avui, també.

 

Insurgencia libertaria

 

03/11/2010 09:04:14

subscríbete