noticia

No era tan inversemblant

Per Xavier Ferrè

Miquel Izard sintetitza, com a primer assoliment de l’assaig, un exhaustiu estat de la qüestió sobre el procés revolucionari de juliol de 1936, és a dir, sobre les concepcions ideològiques existents rere la historiografia, i, en aquest sentit, sobre la necessària crítica del “revisionisme” metodològic (entre populista i neofeixista) pertocant al bienni 1934-1936. Però fonamentalment l’objectiu d’aquest historiador és escatir els orígens de la construcció d’un nou model social i polític planificat. Aquests objectius són explicitats en els primers capítols de la recerca, proemi necessari per a contextualitzar les causes de l’hortitzó revolucionari, que atès el precedent restauracionista (1874-1931) -que Izard compara encertadament amb el règim de Porfirio Diaz mexicà (segon capítol), que durà a la revolució liderada pel binomi Villa-Zapata- era versemblant en les seves conseqüències.
L’hegemonia de la classe subalterna en la derrota del feixisme resta, hores d’ara, fora de tot dubte en la concepció historiogràfica no mediatitzada pel presentisme tàctic imposat per la ideologia del mercat, i per l’estantissa politologia que malda per legitimar el neofeixisme postmodern, d’ençà de 1969 institucionalitzat en un règim monàrquic cada cop més contestat per caduc, reaccionari.

Es forja una nova alternativa

Dit això, l’assaig que ens ocupa analitza els assoliments revolucionaris, que s’albiraren amb el triomf del Front d’Esquerres del 16 de febrer de 1936 i que culminaren aquell mateix estiu. L’evolució entre febrer i juliol d’aquell any establia un panorama polític que no qüestionava únicament la limitació estructural d’un règim republicà governat per la burgesia liberal, sinó que apostava per una estructura economicopolítica alternativa al malmès ordre capitalista de la postcrisi acumulativa de 1929. Contra aquest nou escenari de forces políques i sindicals (hegemònicament aconduïdes per la CNT) s’adreçà, doncs, el pronunciament -entre tradicionalista i feixista- a l’estat espanyol.

En aquest sentit, la segona part del text d’Izard detalla la totalitat dels àmbits -organització econòmica -col·lectivització dels mitjans de producció-, concepció de la praxi cultural, espai urbà, organització del lleure (tretzè capítol), educació- sobre els quals intervingué la política revolucionària. Tot plegat explicita que entre juliol de 1936 i maig de 1937, el Principat era una nació que aportava a l’Europa empeltada majoritàriament pel feixisme i per la democràcia autoritària, una estratègia alternativa als efectes de la crisi del 1929. Era una segona via, a més de la soviètica de 1917.

A destacar, doncs, la defensa d’un mínim comú denominador pel que feia a l’establiment d’una política econòmica planificada (no governada pels interessos anàrquics del mercat capitalista) i, sobretot, una concepció alternativa a la concepció ecològica que, en cap cas, se sotmetia a la sobreexplotació dels recursos. Pel que fa a la cultura -a la Nova Cutura-, el text especifica l’orientació de mitjans de premsa, que havien estat socialitzats a favor de la CNT i de les organitzacions comunistes (PSUC) i independentistes (Estat Català), i la nova política pedagògica del Consell de l’Escola Nova Unificada. Però conjuntament a la construcció d’una xarxa associativa cultural desalienant, es definia, com a una seva materialització, l’hegemonia d’una altra ciutat, que desplaçà la centralitat de decisió de l’espai oligàrquic i financer, burgès, a la ciutat dels treballadors (capitol vuitè).

Assaig crític i contrastat

Comptat i debatut l’aportació de Miquel Izard és triple. Primerament, l’ús exhaustiu de les fonts bibliogràfiques -acadèmiques, coetànies i memorialístiques- constitueix una base del tot rigorosa per a obtenir un complet calidoscopi de les tensions i anàlisis que subjauen a una conjuntura decisiva de la nostra contemporaneïtat. Segonament, la visió policèntrica de la reflexió apropa a la cartografia, temporització i seqüències de realitats territorials -locals i comarcals- a fi de calibrar les interpretacions sobre els efectes de les col·lectivitzacions i l’anomenada (i instrumentalitzada) violència a la reraguarga. Finalment, el posicionament d’Izard -contrari al que entén com a ‘Història Sagrada’, determinista- se situa en la recuperació de la historia crítica, la qual, a més, permet de realitzar una comparativa historiogràfica internacional i planteja el cicle revolucionari de juliol de 1936 com a referent no pas estàtic, sinó com a patrimoni intel·lectual mobilitzador i legitimador d’experiències vigents que volen recuperar, en clau de capítal simbòlic i polític, el sentit de l’economia moral de la multiud, com a economia horitzontal, és a dir, articulada en l’intercanvi entre iguals: a partir del valor d’ús i no des del valor de canvi, origen del plusvalor.
 

 

Ressenya publicada al setmanari Directa el 19 de juliol de 2012

 

 

  Que lo sepan ellos y no lo olvidemos nosotros

12/10/2012 16:41:15

subscríbete