noticia

Werner Rügemer: «Les agències de qualificació són l'exèrcit civil privat del capitalisme»

Per Martí Crespo

Cinc anys després de la fallida de la companyia de serveis financers nord-americana Lehman Brothers i l'esclat de l'actual crisi financera, el periodista alemany Werner Rügemer signa el primer llibre que investiga l'origen, el funcionament i la propietat de les tres grans agències de qualificació mundials, les nord-americanes Standard & Poor’s, Moody’s i Fitch, peces destacades de l'engranatge capitalista. Es titula 'Ratingagenturen'. La traducció a l'espanyol, 'Las agencias de calificación' (Virus, 2013), es presenta avui a Barcelona.

Llegint l'índex del llibre apareixen desenes de termes anglesos, sigles i conceptes enrevessats. Tot plegat sembla tan confús com el funcionament intern de les tres grans agències de qualificació mundials: Standard & Poor's, Moody's i Fitch. Com és que es va llançar a investigar-les?

—Després de la crisi financera que va esclatar fa cinc anys es va publicar molta informació sobre les agències de qualificació. A mi em van sorgir moltes preguntes, com per exemple a qui pertanyen, però sobretot per quin motiu, després de la crisi financera i les crítiques que van rebre, no en va minvar gens el poder. Se sabia mundialment que eren còmplices, o causants, de la crisi, però hom no les va castigar, malgrat tot, ni se'n van reduir les funcions. Va ser llavors quan vaig pensar: he d'intentar estirar-ne el fil i respondre totes aquestes preguntes.

Què heu descobert, amb la investigació?
—He descobert, per exemple, que el poder de les agències de qualificació reposa en dos pilars: d'una banda, formen part del món financer, de Wall Street, per entendre'ns; i, d'una altra banda, treballen amb una funció oficial, és a dir, són reconegudes pels estats, en tenen el reconeixement. Els estats, de fet, han aprovat lleis que obliguen les empreses, els bancs, els inversors... a orientar-se a partir de les qualificacions d'aquestes agències.

En l'engranatge del sistema capitalista, quin paper els correspondria?
—Les agències de qualificació són l'exèrcit civil privat del capitalisme. Es deuen a les ordres dels seus propietaris capitalistes, i a les ordres dels estats són els reguladors del sistema econòmic mundial.

I sabeu qui hi ha al darrere?
—És una pregunta que fins avui ni s'han fet ni han respost les revistes i publicacions especialitzades. Els propietaris de les dues agències més grosses, Standard & Poor's i Moody's, són els actors financers més importants del món, és a dir, els fons d'inversió i d'alt risc, o que hi treballen. Per exemple, BlackRock, Capital Group, Vanguard, Wellington... Segur que és poc coneguda i força sorprenent per al gran públic, aquesta informació... El fet que els propietaris reals de les agències siguin desconeguts fa que l'opinió pública cregui que són independents.

Al llibre descobriu la connexió entre els propietaris de les tres grans agències (que anomeneu oligopoli), en denuncieu la manca d'independència i no us esteu d'acusar-les d'activitats i actuacions delictives.
—Abans de la crisi financera, les agències de qualificació ja havien incomplert les pròpies normes internes de regulació i també moltes lleis vigents. Això es va poder documentar molt bé als EUA, arran d'una comissió organitzada per investigar l'origen de la crisi: es van aplegar uns deu mil missatges electrònics interns de l'època, en què per exemple els col·laboradors d'aquestes empreses explicaven que havien hagut de fer qualificacions de conveniència, gens legals, i que alguns analistes financers de les agències que havien volgut treballar amb honestedat, havien estat sotmesos a pressió o els havien fet fora.

Tenint en compte tot això, com és que encara els fan cas i tenen tant de pes?
—Cal tenir present que tots els governs occidentals han atorgat aquesta funció i estatus a les agències de qualificació. Abans de pensar que els estats no vulguin guiar-se per aquests criteris, haurien de canviar o anul·lar totes les lleis que s'han aprovat en què els reconeixen la funció oficial. Per exemple, crec que s'hauria d'allunyar de les regulacions del Banc Central Europeu si més no les tres grans agències nord-americanes. És a dir, el primer pas seria que els estats llevessin aquest reconeixement oficial a l'oligopoli de la qualificació de crèdit.

Només a aquestes tres grosses o a totes les agències?
—Ara mateix l'acció més important i pràctica seria, efectivament, allunyar aquestes tres grans agències que dominen el mercat, però a la llarga considero que s'hauria de posar fi al sistema que funciona sota aquests criteris. En definitiva, caldria excloure-les, no pas substituir-les. Com a alternativa a les actuals agències de qualificació, no ens cal pas cap variant o alternativa més agradable, transparent o democràtica del vell model representat per l'oligopoli, sinó un canvi de perspectiva guiat pel bé comú.

A banda posar nom als propietaris finals de les agències, al llibre també reveleu que solen tenir el domicili en paradisos fiscals.
—Des de fa trenta anys, més o menys, els bancs i les grans empreses duen a terme una bona part de l'activitat a través de paradisos fiscals. Una bona colla de multinacionals, com ara Siemens i Deutsche Bank, tenen la seu en paradisos fiscals. De fet, quan una empresa o consorci alemany inverteix a la Xina, la seu jurídica des d'on es fa la inversió sol ser a les Illes Verges del Carib. Les agències de qualificació són dins aquesta mateixa estructura paral·lela i secreta, amb seu legal en paradisos fiscals.

Teniu la sensació que s'hi fa prou, contra els paradisos fiscals?
—Fixeu-vos que la setmana passada va saltar l'anomenat 'Offshore Leaks', una filtració amb milers de noms d'evasors fiscals. Doncs quasi no s'hi parla de l'activitat d'empreses, bancs i actors financers, sinó sols de persones riques, privades: aquesta és la qüestió. Per exemple, l'únic nom que ha sortit a Alemanya és el d'un antic 'playboy' ja mort, Gunter Sachs. És l'únic nom que ha sortit a la llum del país... La lluita actual dels estats contra els paradisos fiscals sembla que només es limiti a això, i no a la funció i al paper que exerceixen aquests territoris en el sistema financer: això no s'investiga. La lluita contra els paradisos fiscals sembla que se centri en l'acció populista, sensacionalista.

En tot plegat sembla planar l'ombra de la connivència de les autoritats, al llindar de la corrupció. Justament vau escriure el 2003 'Colònia corrupta', sobre trames corruptes locals, i també sou membre de l'entitat Transparency International, que cada any publica un índex de percepció de la corrupció al món.
—La forma moderna de corrupció, i la més important, ja no és que un membre de la màfia siciliana passi una maleta plena de bitllets per sota la taula, sinó la complicitat entre governs i actors financers econòmics privats. Contra les pràctiques corruptes, en teoria hi ha supervisors financers que han de controlar l'acció dels bancs, per exemple, però de fet no n'hi ha cap control real. A Alemanya hi ha una supervisora financera oficial, la Comissió del Mercat de Valors (Bafin), una instància estatal, podríem pensar, però que en realitat és finançada pels bancs alemanys. Tornant a les agències de qualificació, la supervisora financera nord-americana (SEC) atorga llicències a les agències de qualificació i les hauria de controlar, però no dóna a aquestes empreses privades que són les agències cap criteri amb què fer aquestes qualificacions. El resultat és que no hi ha supervisió: l'estat, el supervisor financer, és còmplice de l'actuació i les conseqüències d'aquestes agències.

En aquestes conseqüències, s'hi podria incloure la política de retallades i rescats de la Unió Europea?
—Les retallades socials pertanyen, efectivament, a les mesures que proposen les agències de qualificació perquè els estats puguin pagar els seus deutes als prestadors o creditors. I les agències de qualificació, evidentment, no tenen gens de consideració respecte de les conseqüències sobre la població i l'economia que resulten del pagament d'aquests deutes. Per les agències de qualificació, la prioritat absoluta és que els estats paguin els deutes, i que això portir recessió en l'economia o pobresa és secundari. I val a dir que en aquestes retallades socials, també s'hi inclou la venda d'empreses públiques: això demostra que amb l'ajuda de les agències, el retorn del deute no és sols en forma monetària, sinó també expropiant. L'expropiació dels serveis públics forma part del pagament, com també l'expropiació dels drets socials: les pensions, el sou dels funcionaris, les ajudes per desocupació...

Sovint s'esgrimeix el procés que ha seguit Islàndia com un model alternatiu.
—La manera d'actuar d'Islàndia és molt desconeguda a Alemanya, en general. Tan solament se'n parla en mitjans molt petits. La majoria de la població alemanya, doncs, no té ni idea de què hi passa. De segur que per Islància ha estat més fàcil de sortir d'aquest sistema perquè no era membre de l'euro. En principi, crec que alguns altres països europeus també podrien aplicar les mesures adoptades pel govern islandès, com per exemple que els banquers responsables siguin jutjats.

Creieu que els responsables de les agències s'haurien de portar a judici?
—Sí, estaria molt bé. Sí, perquè fins ara les agències de qualificació han conservat tot el poder: seguint el model nord-americà, han estat alliberades de tota responsabilitat, són impunes. Als EUA hi ha hagut centenars de denúncies contra S&P i la resta d'agències, però tots els tribunals les han absoltes perquè les agències s'han defensat amb un article de la constitució nord-americana que diu que s'ha de protegir la llibertat d'opinió igual que la llibertat religiosa. Per això, justament, al final de qualsevol qualificació sempre posen aquesta clàusula de reserva: 'Aquesta qualificació és només l'expressió d'una opinió personal i nosaltres no ens fem responsables de cap conseqüència o efecte directe o indirecte d'una decisió derivada d'aquesta qualificació.' Aquesta impunitat, aquesta falta de responsabilitat, és una contradicció legal, perquè en realitat les agències de qualificació treballen amb un reconeixement dels estats, els estats els han donat atribucions i aquestes agències es presenten com a professionals qualificats i cobren molt bé per les seves qualificacions. Això no són indicis de la simple expressió d'una opinió. Per això en alguns països, per desgràcia pocs encara, han començat a haver-hi denúncies contra agències de qualificació, però fins ara només hi ha una condemna en primera instància, contra S&P, a Austràlia. Calen més denúncies, com es va intentar també a Espanya el 2011, perquè així es podrà fer arribar a l'opinió pública el paper que exerceixen i serà possible de qüestionar-les.

 

Entrevista publicada en Vilaweb, el 10 d'abril de 2013

 

 

  Las Agencias de Calificación

11/04/2013 10:32:29

subscríbete