noticia

L'Anarquisme català com expressió de rebel·lió contra l'injustícia, l'opressió i la desigualtat

Per Gaia Talls

Enmig de la pressió econòmica, política i mediàtica catalanoindependentista, Xavier Diez i Virus Editorial treuen aquest llibre, certament polèmic. Tal i com el mateix Diez reconeix en una entrevista*, el llibre pretén ser un recull de diversos fets de la història de Catalunya amb una mirada més profunda a la què estem acostumades. La revolta dels Remences; la dels Segadors; l’arrelament del bakuninisme i els diversos intents insurreccionals dels segles XIX i XX; la consolidació de la CNT; la revolució del 1936 i el gran rebrot llibertari postfranquista fins avui dia: un repàs a la història catalana que treu a la llum una societat gelosa de la seva llibertat, on l’anarquisme i el seu substrat han estat presents.

Tal i com ja han fet investigadors com Soldevila, Termes o Izard, entre altres, el llibre treballa l’arrelament dels principis anarquistes en el sentiment popular dels i les habitants del territori català. S’evidencia la importància de la llibertat individual i col·lectiva, la tendència a l’igualitarisme, la cultura d’autodefensa de les classes populars i la seva desconfiança cap als poders superiors; trets que s’han manifestat repetidament en l’antagonisme de classes o de poders al llarg de la història, fruit del recel dels sectors populars a perdre capacitat decisiva i de gestió en els afers públics. Però si, per una banda, el llibre obre una polèmica enfront al catalanisme tradicional que busca una societat catalana cohesionada verticalment, és a dir, que combregui amb els poders polítics, econòmics i religiosos, no és menys cert que l’enfocament de X. Diez sembla apel·lar a una identitat o caràcter anarquistes exclusivament catalans, aspecte que no seria gens llibertari i menys realista. Per això, l’autor ha hagut d’explicar que és conscient que, a l’estat Espanyol; Andalusia, Aragó, València, Menorca i el País Basc, entre altres, també han tingut nuclis llibertaris rellevants.

I és que s’ha d’entendre que aquesta referència constant a la identitat catalana és una burla cap a la retòrica catalanista oficial, aquesta que ens parla del seny conservador com a característica de la personalitat catalana, que ha estat i continua sent tan explotada pels sectors dominants de la societat per tal de mantenir els seus estatus i privilegis. Així, Diez parafraseja icones de l’erudició catalana com Vicens Vives i Torras i Bages: «En primer lugar, el título del libro es una provocación intelectual deliberada. (...) El epílogo del libro se recrea en su ánimo provocador al parafrasear a Torras i Bages (autor de la frase “Cataluña será cristiana o no será”) quien consideró al catolicismo como elemento fundamental de la identidad catalana. El título de esta última parte pretende, en contraposición, reivindicar el legado libertario de nuestro país como elemento irrenunciable de nuestro pasado, escamoteado en la narrativa oficial (...).»

El llibre, però, no amaga la importància del descontent de catalanes i catalans, al llarg dels segles, envers el centralisme castellà i espanyol, sent part de l’origen del desig d’autonomia política catalana. Per això, a Catalunya, els federalismes de Proudhon o Pi i Maragall han tingut molta força, així com la barreja del separatisme de Macià amb bona part de la CNT. Però ens recorda que a finals del segle XIX i principis del XX, temps de consolidació del moviment llibertari en aquest territori i societat, els i les anarquistes catalanes no desitjaren un estat propi, sinó la gestió col·lectiva dels afers públics sense l’empara de cap gran poder, sigui propi o aliè, des del conjunt de les sobiranies individuals i des d’una gran sobirania col·lectiva, basant-se en la intervenció directa de tots i cadascun dels individus. Deixem-ho en paraules del propi Díez: «Como conclusión final, trata de considerar como elemento identitario propio una historia en la que hombres y mujeres, en distintas épocas, desde perspectivas y finalidades diversas, y desde adjetivos diferentes, han tendido a rebelarse contra la injusticia, la opresión y la desigualdad. Y es esta tendencia al inconformismo, a la búsqueda de la libertad y la igualdad en un contexto político adverso la que ha mantenido la identidad propia.»

*Podeu llegir l’entrevista sencera a http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/248999

 

 

Ressenya publicada a El Pèsol Negre n.º 62, octubre-desembre 2013

 

 

   L'Anarquisme fet diferencial català
 

23/10/2013 15:51:53

subscríbete