noticia

Quan els presos vivien com bèsties

Per Sílvia Marimon

La mort de Rafael Sánchez Milla, àlies el Habichuela , a la presó Model de Barcelona, el 19 d'octubre del 1975, va encendre el primer gran motí de la Transició. Segons el metge de la presó, Sánchez tenia hemorràgies i hematomes al cap i a la cara. Va morir, segons el comunicat mèdic, d'un col·lapse cardiovascular. Un pres va explicar als seus companys que el funcionari implicat en la seva mort, al pati, es petava de riure i explicava acudits. La indignació es va convertir en protesta. Hi va haver crits, amenaces i agressions amb pals; es van llançar objectes de tota mena, i es va exhibir una pancarta feta amb un llençol: "Que venga el gobernador y la prensa ".

La resposta de la policia va ser contundent: nombrosos presos van acabar a la infermeria i molts en cel·les d'aïllament. Alguns es van declarar en vaga de fam i d'higiene -s'orinaven al mig de la cel·la-. Aquest motí seria el primer de molts. Entre el 1976 i el 1978, els primers anys de la Transició, hi va haver un centenar d'amotinaments a les presons espanyoles. Algunes galeries de presos van ser incendiades i pràcticament arrasades. Els presos s'autolesionaven de manera col·lectiva amb talls als braços i a l'abdomen, o feien vagues de fam. Hi va haver morts i molts ferits.

Els presos estaven desesperats. Ho explica amb tot detall, i després de vuit anys d'investigació, l'historiador César Lorenzo Rubio a Cárceles en llamas. El movimiento de presos sociales en la Transición (Virus Editorial). Lorenzo està convençut que la història ha passat de puntetes per aquest capítol. "És un tema incòmode. Ens hem desentès de les presons", diu.

Un greuge amb els amnistiats

Amb la mort de Franco i l'amnistia als presos polítics, molts dels que estaven tancats per delictes comuns, perseguits i jutjats per lleis i tribunals dictatorials, van reivindicar també la seva llibertat. Tenien un sentiment de greuge: hi havia un canvi de règim, però s'havien oblidat d'ells. "Van començar de manera pacifista, amb manifestos i centenars d'instàncies, però ningú els va escoltar", explica Lorenzo. Per fer-se visibles van pujar a les teulades i van ocupar els patis. "Els van fer fora a cops de pilotes de goma, van traslladar els més actius i a molts els van castigar", resum Lorenzo. La violència va anar en augment. Hi havia molta ràbia acumulada.

"La situació a les presons era terrible. A Carabanchel havien de treure les escombraries amb una pala excavadora perquè les deixalles s'havien acumulat durant setmanes", detalla Lorenzo. La descripció que feia el senador socialista Rogelio Barrios, després d'una visita al penal d'Ocaña, el desembre del 1977, era colpidora: "Els presos viuen com bèsties". I detallava: "Si abans era inhabitable, ara és el més brut, pestilent i desagradable que es pot imaginar". Barrios reproduïa el text d'una làpida del penal: " S i se visitasen los establecimientos penales de los distintos países y se comparasen sus sistemas y los nuestros, puedo aseguraros sin temor a equivocarme que no se encontraría régimen tan justo, católico y humano (Francisco Franco) ".

El gener del 1977 es va crear la Coordinadora de Presos Españoles en Lucha (COPEL). "La nostra lluita ha de sortir al carrer com una lluita social, contra la injustícia manifesta d'un règim brutal, que ha creat les bases socioeconòmiques de la desigualtat contra la qual ens rebel·lem", deia un dels seus primers manifestos.

La devastació de l'heroïna

El moviment va tenir una vida efímera. L'heroïna, que va entrar amb força i amb sospitosa facilitat a les presons, va devastar la majoria dels seus membres. Per acabar amb la COPEL, es va aplicar la política d'aïllar els líders més importants i la repressió física. Quan el 18 de juliol del 1977 els presos van amotinar-se a Carabanchel en demanda de llibertat i reformes profundes, la policia hi va respondre amb antiavalots, un helicòpter i dinamita.

Sigui com sigui, les mobilitzacions a les presons van aconseguir que el tema penitenciari passés a ser prioritari. Va ser tanta la tensió i la violència, que la primera llei orgànica que va aprovar el nou govern democràtic va ser la llei penitenciària. El canvi legislatiu, però, va trigar anys a notar-se: "Els funcionaris de les presons es van formar sota la dictadura. Hi havia un sentiment molt estès que el millor era la mà dura, que als presos se'ls havia de respondre amb el garrot", lamenta Rodríguez. "El tarannà de la vella guàrdia del funcionariat es va demostrar amb la mort a cops de porra d'Agustín Rueda, un jove anarquista de Sallent simpatitzant de la COPEL, el 14 de març del 1978", afegeix Lorenzo.

La COPEL va desaparèixer el 1979, però van continuar els motins i les vagues de fam. "Decapitat el moviment, era una violència sense un propòsit definit, sovint liderada pels que controlaven el mercat de la droga", opina Lorenzo. L'historiador creu que l'objectiu de la llei penitenciària, que havia de reformar de dalt a baix les presons, més de 30 anys després només s'ha aconseguit parcialment. No creu que els presos tornin a pujar a les teulades: "En aquell moment, molts parlamentaris havien compartit galeria amb els que protestaven, i el canvi de règim polític va facilitar l'expressió pública de les queixes. Les condicions també eren terribles", argumenta l'historiador. "Amb els anys no s'han escatimat recursos en mecanismes de seguretat i vigilància, que fan molt difícil una protesta que vagi més enllà de la vaga de fam o l'autolesió", resumeix.

 

Reportatge publicat al diari Ara el 25/11/2013

 

 

  Cárceles en llamas

25/11/2013 11:05:12

subscríbete