Notícies i ressenyes
Rostros de Can Tunis
Por Helena López
Los desahucios y la solidaridad vecinal para intentar impedirlos o para reubicar a las familias una vez expulsadas de sus hogares no se ha inventado en la Barcelona postestallido de la burbuja inmobiliaria. Casi todos los habitantes de las Casas Baratas del Prat Vermell, levantadas en 1929 para la Exposición Universal, se involucraron en una larguísima huelga de alquileres que perduró durante toda la república, «con sus incesantes desahucios y con sus permanentes demostraciones de solidaridad», como se apunta en Rastros de rostros en un prado rojo (y negro). Las Casas Baratas de Can Tunis en la revolución social de los años treinta, (Editorial Virus), libro recién publicado por Pere López Sáchez, que narra la historia de las gentes que habitaron la barriada, históricamente tachada de marginal, pero que presentaba «un caudal de dignidad, afán de cultura y ansias de emancipación que yacía a los pies de Montjuïc», que López Sánchez se ha encargado de rescatar y reivindicar.
Protagonistas del montón
En sus más de 400 páginas, el autor propone, según explica Tomás Ibáñez en el prólogo, con el sugerente título La muerte nunca vence a la primera, «glosar la gesta de quienes fueron protagonistas del montón de aquella revolución», en el barrio en el que en la casa en la que no había un carnet de la CNT era porque había dos. «Protagonista del montón» como Lucio José Gómez Araniz, años más (+)
L'Anarquisme fet diferencial català a LaTele.cat
La presentació de L'Anarquisme fet diferencial català celebrada el passat 30 de juny, va ser recollida al Contrainfos televisiu de LaTele.Cat. Podeu veure l'estracte del debat a partir del minut 10.
L'Anarquisme fet diferencial català
(+) L'Anarquisme fet diferencial català a LaTele.cat
La presentació de L'Anarquisme fet diferencial català celebrada el passat 30 de juny, va ser recollida al Contrainfos televisiu de LaTele.Cat. Podeu veure l'estracte del debat a partir del minut 10.
L'Anarquisme fet diferencial català
(+)Presentació a Barcelona de Rastros de rostros en un prado rojo (y negro)
El proper llibre de Virus, el qual tindrem en pocs dies, és una reflexió sobre com es construeix la memòria i sobretot sobre el paper dels nadie (en el millor i més llibertari sentit d'aquest terme: els que transformen la realitat des de l'anonimat) tant en la memòria com en allò que anomenem història (en el pitjor dels sentits: la memòria dels vencedors). Rastros de rostros en un prado rojo (y negro), que presentem el dijous 6 de juny, recull les vides dels habitants de les cases barates de Can Tunis i la seva participació en la lluita per Barcelona, en la guerra contra el feixisme i en la Revolució Social. Rastros de rostros en un prado rojo (y negro)Las Casas Baratas de Can Tunis en la revolución social de los años treinta
Intervencions a càrrec de:
Pere López, autor del llibre
Carlos García, editor d'Alikornio editorial
Dijous 6 de juny a les 19:30 hores a Virus editorial (Junta de Comerç 18, baixos)
Esdeveniment a Facebook
Las Casas Baratas del Prat Vermell en la revolución social de los años 30 from Rastros de rostros on Vimeo.
Las Casas Baratas del Prat Vermell —o de Can Tunis o de Casa Antúnez o de Francisco Ferrer Guardia— fueron levantadas en 1929 porque el brillo de la Exposición Internacional de Barcelona no consentía que, por las faldas de la montaña de Montjuïc, se esparcieran «tugurios de hojalata y mal ajustada madera». Los desalojados, ya (+)
«L'anarquisme català és un corrent tel·lúric i subterrani, una constant en la història del país»
Per Paco Esteve
Dels càtars al 15-M, existeix un gen llibertari en l'ADN català?
Un corrent tel·lúric, en diria jo. És subterrani i ha patit, des de sempre, una ocultació, però és una constant en la història del país. El llibre és una resposta a Notícia de Catalunyade Vicens Vives: el que ell (des del punt de vista de les elits) considera un defecte, la difícil relació que tenen els catalans amb el poder, jo ho considero una virtut. La passió catalana per la llibertat, la igualtat i la solidaritat són espais que cal combatre, per les elits catalanes i l’Estat espanyol.
Això no amaga un cert determinisme etnicista?
Jo no parlaria en absolut d’etnicisme perquè som una terra de pas i una suma de gent de llocs diversos. Més que determinista, jo en diria circumstancial. Sempre hem estat sotmesos a la pressió de grans estats amb ànsies totalitzadores –com són França i Espanya– i la lluita per la supervivència de la nació treballa per la llibertat i per la igualtat, valors que ens defineixen com a senyes d’identitat. Els Països Catalans han patit situacions històriques molt dures i la resposta del país ha estat (ho diu el mateix Vicens Vives) d’onze revolucions en cinc segles, tot un rècord mundial.
Aquesta és una de les aportacions més importants de la cultura catalana al (+)
L'anarquisme no reneix, perquè no s'havia mort
Per Xavier Montanyà
«Aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes el que més temen és el redreçament nacional de Catalunya. En cas que Catalunya no restés sotmesa, com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols no intenten deslligar la política catalana de l’espanyola. [...] És falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista. I és que aquesta gent avantposa els seus interessos de classe, és a dir, els interessos del capitalisme, a tot altre interès o ideologia. [...] En canvi, a nosaltres, els treballadors, com que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por.» Són paraules del Noi del Sucre, pronunciades a l'Ateneo de Madrid, el 1919.
La cita apareix en dos llibres, tot just editats, que acabo de llegir amb entusiasme: CNT. La força obrera de Catalunya, de Ferran Aisa (Editorial Base), i L'anarquisme, fet diferencial català, de Xavier Díez (Virus Editorial), del qual manllevo el títol per a aquest article. El primer és la crònica històrica de la confederació, del 1910 al 1939, amena i ben fonamentada, entre la gran historia i la petita: la dels barris, les famílies. Aisa rescata del silenci molts noms i fets de militants i activistes que, si no, restarien enterrats en l'oblit. Moltes accions del vell moviment anarco-sindicalista tenen avui, a Catalunya i al País Valencià o les Illes, un significat especial: (+)
Anarquista: un adjectiu català?
Per Sergi Picazo
El 1909 un diari argentí bateja Barcelona com “la Rosa de Foc”. Un any després es crea el sindicat anarquista més gran del món: la Confederació Nacional del Treball. L'estiu de 1936 Catalunya viu l'única revolució de caire
anarquista de la història. Però la cosa venia de lluny. “El caràcter indòmit, insubmís a l'Estat i procliu a la llibertat ja el destaca el mateix Cervantes El Quixot”, assegura l'historiador gironí Xavier Díez. “El viatger Bartolomé Joly, el 1612, defineix els catalans com gelosos de la seva llibertat i que no volen reconèixer ni rebre el seu rei més que com a comte de Barcelona.” La controvertida tesi de Díez és que alguns dels trets característics de la societat catalana –tant de les dretes com de les esquerres– sempre han tingut un vincle amb l'anarquisme, l'antiautoritarisme i un sentiment de llunyania de l'Estat.
L'anarquisme, fet diferencial català, de Xavier Díez, recentment publicat per Virus Editorial, se subtitula “Influència i llegat de l'anarquisme en la història i la societat catalana contemporània”. Intenta traçar el fil roig i negre de la història més rebel –i revoltosa– dels catalans en el curs dels segles. L'autor inicia el fenomen fins i tot segles abans que Bakunin o Kropotkin comencessin a parlar d'anarquisme. Des de les llunyanes revoltes dels remences (segona meitat del segle XV) fins al moviment (+)
Un libro corto pero intenso, que nos acerca una vida anónima y apasionante
Por Julián Vadillo
Si recorres países como Francia o Italia, puedes comprobar cómo en la memoria antifacista que surge tras la Segunda Guerra Mundial, está muy presente la participación guerrillera o partisana en su contribución para el aplastamiento de los fascismos europeos. Las resistencias y las guerrillas fueron parte fundamental de esa lucha. Una lucha guerrillera a la que España no fue ajena, tanto en su participación en Europa como en la lucha antifranquista.
Sin embargo en muchas ocasiones un manto de olvido ha caído sobre la lucha guerrillera contra el Franquismo en España. Las razones son múltiples siendo la fundamental los casi cuarenta años de una dictadura que asesinó y sepultó a los integrantes de la oposición al Franquismo. Un manto de olvido que el posterior sistema democrático se guardo muy bien de continuar. Este manto de olvido junto a la demonización que determinada pseudo-historiografía ha relatado sobre el maquis (termino francés), ha servido para deformar la historia de la resistencia guerrillera antifranquista. Sin embargo contamos actualmente con historiografía seria y trabajos consistentes que han recuperado las acciones de los guerrilleros antifranquistas.
En este último aspecto se inscribiría la obra de Jaume Serra, que ya había tenido la oportunidad de rescatar la vida y actividad de algunos maquis en una serie de la televisión catalana. Pero el libro que nos presenta aquí tiene otro componente. No habla de las (+)
El negocio del miedo
Por Manuel S. Jardí
El negocio de agencias de calificación como Standard & Poor's, Moody's y Fitch no es la devolución de la deuda. Al contrario, sus objetivos van en sentido contrario, en el crecimiento exponencial de la misma. Para ello despliegan un alto repertorio de prácticas que van desde las calificaciones indicativas, incluso las no solicitadas, hasta la escenificación de crisis o la intervención directa en políticas internas de los Estados, a quienes «aconsejan» recortes sociales. Estas prácticas fraudulentas y extorsionadoras, consentidas por unos supuestos poderes políticos que abdicaron de su función reguladora malversando, de paso, la representatividad democrática, han convertido a las agencias en una máquina lucrativa de expolio continuado. hoy se erigen en uno de los pilares del capitalismo de casino que se ha enseñoreado del planeta. Este libro no es un ensayo más sobre estos agentes imprescindibles en la devastación disfrazada de crisis económica. Por primera vez se presenta la estructura de propiedad de los tres grandes oráculos. Y entre sus propietarios figuran los mayores fondos de inversión y fondos de alto riesgo -con sede en paraísos fiscales- que pertenecen a un complejo entramado de bancos y grupos empresariales, quienes, a su vez, poseen las más importantes y conocidas multinacionales. Es oportuno conocer la vasta red de complicidades que han permitido la desregulación de los mercados financieros hasta aupar a las agencias de calificación «como juez y parte de un casino global en el que la banca siempre (+)
El problema de las calificadoras no son sus errores
Por Pere Rusiñol
Se habla mucho de los errores de las agencias de calificación, pero Werner Rügemer va más allá: escruta su papel al servicio del poder financiero.
Hay consenso en que la magnitud extraordinaria de la burbuja que estalló en 2007 no hubiera sido posible sin el entusiasta impulso de las tres grandes agencias de calificación, que suman el 90% del mercado. Standard & Poor's, Moody's y fitch calificaron con matrícula de honor artilugios financieros que habían resultado invendibles si hubieran sido calificados como lo que eran: basura. Las agencias ganaron un dineral pero la porquería se extendió por todo el mundo y aún pagamos el precio.
Ésta es una historia conocida, pero Werner Rügemer, economista, filósofo y profesor de la Universidad de Colonia, va mucho más allá: sostiene que el problema no son los errores cometidos, sino la sustancia misma. Su visión es que las tres agencias son un instrumento al servicio del poder financiero. La perspectiva de Rügemer no es exclusivamente económica, sino básicamente política e histórica, y siempre didáctica. Conclusión: «Si las agencias se presentaran como lo que son, a saber, como prestadoras de servicios, asesoras y lobbistas de los acreedores privados, no habría nada que objetar. Pero que actúen al mismo tiempo de jueces de empresas y empleados, de Estados y ciudadanos, y de economías nacionales enteras, eso no puede estar bien». El prólogo y epílogo de Gonzalo Boye -el abogado que quiso (+)
Audio de la presentación en Traficantes de Sueños (Madrid) de «Las agencias de calificación»
Con la participación de Werner Rügemer, autor del libro y especialista en criminalidad y sistema financiero y empresarial; Gonzalo Boye, abogado y redactor de la querella contra las Agencias de Calificación; Emmanuel Rodríguez, miembro del Observatorio Metropolitano y coautor de "La crisis que viene" y "Fin de ciclo" y Olga Rodríguez, periodista especialista en temas internacionales.
Las agencias de calificación
(+) Werner Rügemer: «Des de fa dècades els estats donen suport a les agències de qualificació»
Werner Rügemer, autor de Las Agencias de Calificación, va visitar el plató de Valor Afegit, programa de TV3 especialitzat en informació econòmica. En la entrevista, que podeu veure a partir del minut 14 del programa, Rügemer parla de la relació orgànica entre les agencies de qualificació i les més importants grups de poder econòmic, i també de la situació de la banca alemanya.
Las agencias de calificación
(+)
Werner Rügemer: «Les agències de qualificació són l'exèrcit civil privat del capitalisme»
Per Martí Crespo
Cinc anys després de la fallida de la companyia de serveis financers nord-americana Lehman Brothers i l'esclat de l'actual crisi financera, el periodista alemany Werner Rügemer signa el primer llibre que investiga l'origen, el funcionament i la propietat de les tres grans agències de qualificació mundials, les nord-americanes Standard & Poor’s, Moody’s i Fitch, peces destacades de l'engranatge capitalista. Es titula 'Ratingagenturen'. La traducció a l'espanyol, 'Las agencias de calificación' (Virus, 2013), es presenta avui a Barcelona.
—Llegint l'índex del llibre apareixen desenes de termes anglesos, sigles i conceptes enrevessats. Tot plegat sembla tan confús com el funcionament intern de les tres grans agències de qualificació mundials: Standard & Poor's, Moody's i Fitch. Com és que es va llançar a investigar-les?
—Després de la crisi financera que va esclatar fa cinc anys es va publicar molta informació sobre les agències de qualificació. A mi em van sorgir moltes preguntes, com per exemple a qui pertanyen, però sobretot per quin motiu, després de la crisi financera i les crítiques que van rebre, no en va minvar gens el poder. Se sabia mundialment que eren còmplices, o causants, de la crisi, però hom no les va castigar, malgrat tot, ni se'n van reduir les funcions. Va ser llavors quan vaig pensar: he (+)
